El Marroc: un embolic que pot complicar més les coses a Espanya

  • Si aquesta crisi creix arribarà un punt en què Sánchez comprovarà en la pròpia pell fins a quin punt l'estat profund va a la seua i mana i no obeeix

Vicent Partal
18.05.2021 - 21:50
Actualització: 19.05.2021 - 02:29
VilaWeb
El vehicle de Pedro Sánchez a Ceuta, escridassat.

Ha tornat a esclatar la crisi entre Espanya i el Marroc. I aquesta vegada és una crisi intensa i que pot tenir conseqüències polítiques en l’estabilitat de l’estat espanyol. Per tant, també, respecte de nosaltres.

El motiu concret que ha tornat a encendre la foguera ha estat la decisió espanyola, encertada, de proporcionar assistència sanitària al president de la República Àrab Sahariana Democràtica, Brahim Gali. Gali fa dies que és en un hospital espanyol, d’incògnit, per a ser tractat de la covid.

El Marroc ha reaccionat en la seua línia habitual, apujant el to de la disputa amb Espanya, primer als mitjans i després amb gests diplomàtics. Però ho ha fet involucrant-hi la qüestió catalana, i això és una novetat, perquè de manera informal ha ofert refugi polític al president Puigdemont. No cal dir que el Marroc és un país del qual no et pots fiar gens i que en cap cas el president no hauria ni de pensar-hi, però el gest té unes implicacions que no es poden menystenir del punt de vista geopolític. I, sobretot, contribueix a escalfar encara més els ànims a Madrid. El rei del Marroc ha vingut a dir que si Espanya dóna suport a allò que ell considera que són els seus moviments “separatistes” (en referència al Front Polisario), ell, en justa correspondència, diu, ha de donar suport als moviments separatistes contra Espanya.

El conflicte amaga interessos de tota mena i no tots relacionats amb Espanya, com explica Ot Bou en aquest article. Però hi ha dos aspectes que són remarcables, vists del nostre país estant, i que no hauríem de perdre de vista.

El primer és fins a quin punt és complicada i anormal la posició espanyola que pretén mantenir sis territoris colonials al nord de l’Àfrica, indefensables de qualsevol punt de vista, també militarment. És una excepcionalitat espanyola més, que pot dur problemes a la Unió Europea si això arriba a Brussel·les, o fins i tot amb aliats clau com els Estats Units. Que Espanya retinga encara avui set territoris com les Illes Chafarinas o el penyal d’Alhucemas, buits de població civil i situat a metres de la costa marroquina i a molts, molts, quilòmetres d’Espanya és simplement absurd. Pura testosterona imperialista.

I el segon aspecte important és la inflamació, diguem-ho així, que el cas provocarà en el nacionalisme espanyol, ja prou inflamat. I la crisi encara més profunda que això pot obrir a la irada Madrid.

Perquè per al nacionalisme espanyol el Marroc és la clau de tot, el bressol real d’aquesta ideologia, allò que els sociòlegs en diuen el mitomotor –si us ve de gust, mireu-vos aquesta entrevista de Núria Cadenes a la professora Gemma Torres que vam publicar fa uns quants dies.

Allà, a l’Àfrica, és on es defineix la concepció majoritària entre els espanyols sobre la seua nació. Concebuda, per les circumstàncies, com un projecte agressiu, viril –masclista– i autoritari, que avui renaix clarament de bracet de la dreta extrema i l’extrema dreta. El grotesc episodi militar de la reconquesta de l’illa Perejil a mans d’Aznar, la crisi anterior, no s’explica ni pel valor estratègic ni pel valor real d’aquell penyal, amb quatre cabres, sinó per la retòrica que l’imperi juga en la ment del nacionalisme espanyol i per la gestualitat que reclama. I és això que ha tornat a despertar-se allí, desplegant tot allò que sempre ha acompanyat aquesta tradició ideològica: l’anti-Espanya on sempre som els catalans, de tots els països, i els rojos dolents, els moros inferiors ara reconvertits en emigrants, l’agressió exterior sempre dibuixada en forma de contuberni maligne, la retòrica dels dirigents traïdors a la pàtria –ahir uns ultres ja van colpejar el vehicle de Pedro Sànchez a Ceuta

I enmig de l’auge del nacionalisme espanyol, enfilat després dels resultats de les eleccions a Madrid, aquesta crisi amb el Marroc podria ser el que li faltava a Pedro Sánchez i al Partit Socialista.

Si el rei Mohammed segueix la manera de fer tradicional de la dinastia, i fins ara ha fet això, podem esperar un augment constant de la tensió, que podria desgastar molt el govern espanyol i que podria, alerta, acabar involucrant-hi la corona, com ja va passar amb Juan Carlos durant la crisi per l’indecent lliurament del Sàhara Occidental.

I en aquest context, atenció. Per dues coses. La primera perquè Catalunya, com s’ha demostrat recentment a Rússia o al Marroc, ja no és una comunitat autònoma més d’Espanya i els actors internacionals saben que la poden posar en joc –lògicament, no mitjançant les institucions autonòmiques espanyoles, que això va per un altre camí.

I la segona perquè la violència ultra a Espanya cada dia és més descarada i poques coses l’exciten més que el Marroc i el passat colonial. Ahir, de moment, van sacsar el cotxe de Sánchez a Ceuta i el van escridassar a Melilla, en un atac que si hagués passat a Catalunya significaria deu anys de presó, però que, en canvi, allà ha passat com si res. Potser si això creix arribarà un punt en què es comprovarà, en què Sánchez comprovarà en la pròpia pell, fins a quin punt l’estat profund va a la seua i mana i no obeeix. Perquè el PSOE pot entendre –no sé si ho entén, però ho pot entendre– que la situació és insostenible per a Espanya i que ja és l’hora de posar fi a la colonització. Però els jutges, els militars, els policies, els funcionaris, els delegats i tota la resta, l’estat profund, això no ho entendran ni ho acceptaran. Ja us ho dic jo.

PS. Ahir al vespre vam fer un debat amb Odei Etxearte i Andreu Barnils sobre el pacte de govern, en el qual es van respondre moltes de les preguntes que formularen els subscriptors. Si el voleu mirar, ací el teniu.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
18.05.2021  ·  22:21

El foc de Ceuta em recorda molt la marxa verda del pare de Muhammad de l’any setanta-quatre, mentre Franco agonitzava. Llavors, després de molts gests teatrals, la legió va haver de girar cua, perquè els grans aliats d’Espanya li van girar l’esquena i no es van involucrar en una guerra sense sentit i molt perillosa. Des de llavors que la legió està a la península (i a les Canàries). Ara, uns i altres sembla que repeteixen el guió. Ja s’ho veuran, els espanyols. A cada febrada nacionalista de les seues perden un llençol. I aquest els resultarà dolorós.

Ed Garrido
Ed Garrido
18.05.2021  ·  23:36

Interessant, sense cap dubte Sr Partal. M hagues agradat que hagues dedicat l editorial a les paraules de la Sra Ponsati, que ens adverteix que l esperit de l 1 Oct queda definitivamemt enterrat amb aquest pacte infame ER-JxC de la taula farsa. Segons la meva humil opinio, el tema es gravissim. De la tupinada de la pregunta a Junts, pactada d avantma entre el Jordi Sanchez y el de Pineda, mes val no parlar-ne, no cal humiliar tant als pobres afiliats de Junts, un partit que semblava difetent, i que ha acabat sent com ER. Poltrona i anar tirant.

Enric Carbó
Enric Carbó
18.05.2021  ·  23:40

No hi és l’enllaç a l’article de ot bou

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
18.05.2021  ·  23:44

SENSE DADAISME:

1. Ha arribat l’època de “retornar” la tria entre les revoltes nostres i les de Portugal (1640).

2. d’Alfons Duran i Pich: Una ment que (ens) fa de guaita (Ni el traduïsc tan sols):

– Lo contrario a la independencia es la dependencia. O lo uno o lo otro. No hay término medio.

– Si el objetivo es la independencia hay que luchar por ello. Cuando se alcance, se podrá discutir el color que se prefiere.
Hacerlo antes es una idiotez.

– Como dijo la gran antropóloga Margaret Mead, “Solo un pequeño grupo de ciudadanos comprometidos y considerados son capaces de cambiar el mundo”. El resto sigue al ganador. Por cada “leader” hay cien mil “followers”, y quizás quedo corto.

– Si Lenin y Trotsky hubieran esperado a “ampliar la base”, la historia del mundo sería muy distinta.

– En democracia gana el que obtiene la mitad más uno de los votos válidos emitidos. Es un invento cruel para el cuarenta y nueve por ciento restantes, pero hasta ahora no se ha encontrado otro método mejor.

– La pandemia ha venido para quedarse. La Covid-19 se hará crónica. Aparecerán nuevos coronavirus. Nos vacunaremos como
nos duchamos. Formará parte de nuestra rutina existencial.

– Los gobiernos utilizarán la pandemia como un mecanismo de control social. Cuando convenga, nos confinarán.

– En el mundo subdesarrollado (o selectivamente desarrollado) la mayoría de la gente no podrá confinarse porque no tendrá donde hacerlo.

– El coste de las pensiones públicas, en aquellos países que gozan de esta prestación (que son los menos) bajará por dos razones: a). Porque se reducirán los importes. b). Porque caerá la esperanza de vida.

– El “neodarwinismo social” se aceptará como algo natural: solo sobrevivirán los más capaces de ajustarse a los cambios del entorno

– Progresivamente se introducirá en algunos países la renta universal, con el doble propósito de mantener el consumo y evitar la revolución.

– Los funcionarios continuarán administrando recursos que no han generado, en la confianza de que nadie les pedirá explicaciones por los errores de asignación y gestión cometidos.

– El pan y circo romano (“panem et circenses”) seguirá alimentando a la mayor parte de la ciudadanía, en su versión actual de pizzas y fútbol por televisión.

– El “pensamiento crítico” (el poco que ha existido) irá a la baja. No solo no se cultivará, sino que se aniquilará a poco que renazca.

– El discurso sobre el feminismo, el cambio climático, la homofobia y los derechos de los transexuales ocultará problemas de fondo que afectan al conjunto de la sociedad. Un discurso legítimo utilizado como coartada.

– Los intelectuales, que han hecho de la reflexión la materia prima de su profesión, continuarán próximos a los pesebres del poder y defenderán lo indefendible, ante la mirada atónita de sus fieles seguidores.

– La privacidad será un valor difícil de mantener. Los que la consigan serán los héroes anónimos de nuestro tiempo.

– Muchas de las redes sociales (si no todas) se consolidarán como prostíbulos sin madame. Todo el mundo sabrá todo de todos, aunque les importe muy poco.

– Las guerras focalizadas seguirán su curso y justificarán la producción y venta de armamento por parte del complejo militar-industrial. Los bombardeos de Israel sobre Gaza y Cisjordania obligarán a su ejército a reponer stocks.

-Los machos humanos continuarán matando a sus mujeres, amantes, amigas, etc. para demostrar su hombría. Los tribunales
ordinarios los juzgarán, los sentenciarán y les darán permisos de salida tan pronto como puedan. Raramente cumplirán la
totalidad de las penas. Los presentadores de telediarios contabilizarán las pérdidas. Los ayuntamientos de las localidades
donde se cometan los crímenes, declararán unos días u horas de luto y se manifestarán en silencio frente al edificio principal.
Y aquí paz y allá gloria.

– La izquierda oficial (cada vez más derechizada) dejará de actuar de teloneros y tratará de competir con la derecha oficial en los conciertos habituales.

– Los “extraparlamentarios” harán de esta opción una bandera y seguirán viviendo tan ricamente con las subvenciones habituales. No se darán cuenta de que los oligarcas los necesitan para dar una apariencia de democracia.

– Las fuerzas de seguridad seguirán amedrantando al personal díscolo, inventando relatos próximos al realismo mágico y pasando el testigo a jueces y fiscales para que rematen la operación de acoso y derribo.

– Nos multarán, nos embargarán, nos “putearán” tanto como puedan. Su repertorio tiene pocas variaciones.

– Las cúpulas de las patronales seguirán en manos de pseudo-empresarios y de trepadores profesionales.

– Las estructuras de los sindicatos aceptados por el Sistema seguirán viviendo cómodamente de los Presupuestos Generales del Estado y se manifestarán ruidosamente el primero de mayo, como marca el protocolo.

– Nuestros hábitos, nuestras preferencias, nuestros secretos, nuestras mentiras, se venderán al mejor postor. Las Tecnologías de la Información y la Comunicación (las TIC’s) nos tendrán bajo control.

– Los jerarcas de la iglesia oficial seguirán con sus rituales, ajenos al mundanal ruido, en perpetuo estado de oración.

Jaume Riu
Jaume Riu
18.05.2021  ·  23:53

He sentit uns quants cops a la vida l’expressió castissa “no sabe usted con quien esta hablado”…, en les diverses variants però amb el mateix sentit, i aquest és l’argument que vam veure en el judici al Procés, i avui al Marroc.
Ah, però hem sentit també una sentència que guardarem en el record: “Ceuta és tan de España como Barcelona o Madrid”…
Obviament, com diu Partal, si el que hem vist a Ceuta passés a Barcelona, tothom veuria la diferència.

Josep Gualló
Josep Gualló
19.05.2021  ·  01:39

ESPANYA ESTÀ EN UN EMBOLIC MES GROS DEL QUE ES PENSA

La ambaixadora del Marroc a anat a Madrid a reclamar en nom de Mohammed, rei del Marroc que és com una mena de Llarena l’extradició del President de la República Àrab Sahariana Democràtica, Brahim Gali.

Gali està d’incògnit en un hospital espanyol seguint un tractament per la covid. Si no li concedeix, amenaça amb oferir asil polític a Puigdemont, al qual com és evident no li interessa per res.

El que pretén Mohammed es enfrontar-se amb Espanya i la Unió Europea per acabar quedant-se les sis mini colònies espanyoles que tocan al Marroc i les dues ciutats espanyoles Ceuta i Melilla en territori marroquí que tenen cada una vuitanta mil i escaig d’habitants.

Ceuta i Melilla se senten espanyoles, però estan molt molestes amb Espanya perquè consideren que les te abandonades a la seva sort. Ahir vam poder veure com sacsejaven el cotxe de Pedro Sánchez que anava en viatge oficial i sense piolins.

L’embolic és molt gros i seguirà creixent. Veurem fins on arriba i com ens afecte als catalans.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
19.05.2021  ·  05:15

Ja que intenteu, descaradament, silenciar l´”acord espanyol” per aturar el procés català(cap notícia al respecte!); aprofito l´espai per fer pública la histórica traició en que ens han situat els partits(els tres). Gent! només tenim dos opcions: callem i deixem que tot continua igual o sortim al carrer, ara! i evitem que ens posin de president el seu titella i destrueixin la nostra dignitat. El carrer ens espera!

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
19.05.2021  ·  06:02

No dubto de la “virilitat” i dels “percollons” dels espanyols. Ara, pregunti-li a algú de Ceuta o de Melilla què prefereix, si ser espanyol o marroquí i ja veurà què li respon. El mateix passa amb Gibraltar. La gent el que vol és viure mînimament bé. Les banderes no donen de menjar. O si ho preferiex, si a Catalunya tinguéssim un govern confederal com a Suïssa respecte d’Espanya i el mateix respecte a la llengua i a la cultura que hi ha al Quebec, Suïssa o Bèlgica, vostè creu que hi hauria gaires independentistes?

Jaume Ortí
Jaume Ortí
19.05.2021  ·  07:22

El Marroc, com Turquia, té un arma contra Europa que fa servir quan li convé: El control dels fluxos migratoris que endureixen o afluixen segons els convé per a fer pressió.
Segurament el que va passar ahir té l’origen en l’acollida per part d’Espanya d’un líder polisari però la cosa pot anar més enllà. Potser només es tracta d’emprenyar i pressionar els espanyols i no anirà més enllà, però també pot ser un avís per al futur: això de Ceuta, com ja s’ha dit en alguns comentaris, recorda la Marxa Verda del Marroc quan va ocupar el Sahara sense un tret tot enviant-hi onades de gent. No sé que dirien els sahrauis si els demanéssim l’opinió sobre els immigrats marroquins que treballen allà…

D’acord, és cosa d’Espanya i ja s’ho faran. Però em ve al cap allò que va dir el President Erdogan instant a cada musulmà emigrat a Europa a tenir cinc fills i que guanyarien Europa amb els ventres de les seves dones.

Carles Farre
Carles Farre
19.05.2021  ·  07:55

Si jo fos espanyol i resident a Ceuta o Melilla, no em faria cap gràcia viure-hi sota el govern del Marroc, però com que soc català i resident al Bages, el que em preocupa mes, es que arran d’aquesta crisis, acabem reben nosaltres en forma de mes immigració del nord d’Àfrica, ja tenim suficients problemes com per fer-li favors al Mohammed

Albert Miret
Albert Miret
19.05.2021  ·  08:07

Les guerres entre feixistes son encantadores, i sempre les aplaudeixo. L’amenaça d’un reiet a l’altre de que deixaran venir al nostre president deixa clares tantes coses, que valdria la pena d’analitzar-les. L’immens valor del nostre lider, com per fer-lo servir de moneda de canvi en un conflicte internacional i molts altres que cal considerar entre les figuretes polítiques que intenten governar-nos amb les seves pallassades.

Octavi ENGUITA
Octavi ENGUITA
19.05.2021  ·  08:08

Espanya va à la seva, els seus ciutadans no compten per res.

Ara engarjolaran el senyor del FP despres el deportaran i “punto”.
No tenen cap sentit del ridicul.

Llastima que tot aixo els catalans no sapiguen o no volguin aprofitar-ho…

La reunio de veins que es fa habitualment al Palau del Parc de la Citadelle, no es pot pronunciar…

Ja sabem tots el que esta passant al Sahara, no…

Pep Agulló
Pep Agulló
19.05.2021  ·  08:42

Article en clau geopolítica, ni tan sols humanitària.

Com tampoc diu res aquest diari dels bombardaments sobre la població civil de Gaza. 6 hospitals destruïts, milers de ferits, més de 200 morts, mitja ciutat sense habitatges, sense llum ni aigua, no hi ha accés a l’ajuda humanitària, etc…

On és aquella professionalitat d’una premsa diferent ?

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
19.05.2021  ·  08:57

No titllaria l’assumpte de referència d’embolic.
Una observació i coneixement dels implicats en aquest assumpte porta a altres qualificacions sens dubte.

Moments complexes en els que els qui es presenten a resoldre’l no donen la talla ni de lluny. Molt poques llums i molta foscor en les ments .

Josep Carreras
Josep Carreras
19.05.2021  ·  09:48

Ànim nens i nenes. Si estirem tu per aquí i jo per allà segur que tomba l’estaca podrida i ens podem alliberar. Full de ruta: no contractis serveis pañoles, no compris productes pañoles sols Països Catalans. Ja tenim feina!!

jaume vall
jaume vall
19.05.2021  ·  10:15

Ed Garrido diu :
“Interessant, sense cap dubte Sr Partal. M hagues agradat que hagues dedicat l editorial a les paraules de la Sra Ponsati, que ens adverteix que l esperit de l 1 Oct queda definitivamemt enterrat amb aquest pacte infame ER-JxC de la taula farsa. ”

I Josep Blesa fa parlar Alfons Duran i Pich.

M’identifico molt més amb aquests dos comentaris que amb tot l’editorial. Segur que ens afecta indirectament, el tema de Marroc, però, francament, tenim altres problemes més importants i més urgents, Director.

jordi Rovira
jordi Rovira
19.05.2021  ·  10:28

Sovint ens resulta difícil ser conscient de l’estat de l’Estat Espanyol (en una democràcia normal hauríem de dir “l’Estat de la Nació”, però a Espanya no ). La nostra condició de perifèrics ben segur que hi juga un paper indiscutible, però també hi compte el fet que no deixem de ser estrangers als ulls de qui composa l’essència de l’espanyolitat ( ho exposava ben clar l’Aznar ahir mateix, ens ho mostra el tracte al “Presidente Sánchez” i la reacció dels seus guardes a Ceuta ). En diem Estat Profund, i està conformat per una xarxa “clielentelar” on la corrupció i la dependència mútua és la marca que ho caracteritza ( a Ceuta, on tothom deu viure del mateix ). L’editorial d’avui analitza uns fets que tenen una eclosió amb l’entrada massiva d’immigrants traspassant les fronteres, però que amaguen una crisi força més fonda i transcendent. En primer lloc constatar que cada volta que els veïns s’alcen contra els seus “germans” de l’Estat espanyol és senyal de debilitat. L’editorial ens ho deixa ben clar, la debilitat de l’estat espanyol en l’àmbit internacional és indissimulable, i l’afer català n’és la punta de l’iceberg. Altres en són la difícil situació dels enclavaments colonials espanyols al nord d’Àfrica, i el tracte que va donant la UE a Espanya. Que això afectarà a Catalunya és evident. Ho farà en dos àmbits: l’entorn internacional, i l’entorn nacional intern. En aquest segon, tindrem una escalada de tensió ultra nacionalista espanyola. Hem de saber-la tractar. Quan ens demanem per la unilateralitat, quan demanem per recuperar l’1-O, sempre planegem la nostra victòria. Una victòria institucional, d’aquelles plenes d’honor. Espanya no ens la pot donar. El Marroc, ens canvi, ens ensenya una altra forma de combatre: ells envien la seva població depauperada a les fronteres. Ells, van engegar la “Marxa Verda”. En veurem els resultats, i suposo que n’haurem de prendre nota. En tot cas, les coses a l’estat espanyol no pinten bé. Ara també cal mantenir separats els nostres interessos dels seus interessos. Si més no en la consciència profunda. Si més no, tenint ben diferenciada la nostra posició internacional. De fet, el que ja ens descompten en l’entorn internacional, el que ja descompte l’estat profund espanyol, el que va fer ahir el MHP Puigdemont al Parlament Europeu. Poc a poc i bona feina!

Josep Salart
Josep Salart
19.05.2021  ·  10:30

Es per això que deixo la subscripció a Vilaweb a final de mes.

Avui sembla que ens distreuen per no parlar de la Clara Ponsatí ni de tantes coses que ens angoixen, presos, exiliats, associacions que ja fan política lluny del carrer i de la gent, aquesta gent que tant li costa mobilitzar-se permanentment. Això sí, que continuin amb el compte obert al Sabadell o a La Caixa, empreses tant humanitàris i legalment fiscals.

No és notícia que dos estats feixistes utilitzen una pobre gent (expoliada per nosaltres, els païssos rics) per després “afinar” els negocis de la pesca i d’altres prebendes. Mentre la UE omple de diners les butxaques de les famílies de l’Ibex (precisament perquè aquesta mena de gent indesitjable no embruti els carrers d’Europa), l’exércit espanyol fa veure que sap escombrar i de passada perquè ho vegin els catalans que encara no s’han rendit.
Poc humanitàri tot plegat com diu en Pep Agulló. No sé si a la frontera del Principat hi arribessin quantitat de noruegs i suecs, ens ho miraríem diferent. Potser sí.

Pere Grau
Pere Grau
19.05.2021  ·  11:06

Sr. Agulló (8:32): Si vol parlar de Gaza, no s’oblidi de dir que la reacció d’Israel (absolutament previsible) era els que volia el Hamas, que sempre ha tingut com a estratègia fer els seus atacs des de darrera de la població civil, provocant que hi a aquesta hi hagi víctimes (com més millor) per fer-los servir per la seva propaganda fanàtica. No justifico Netanjahu, que és una desgràcia pel seu país i amb els desnonaments ha obert una fatal crisi que era ben evitable. Però en aquest cas no podia pas deixar que caiguin a Israel més de 3.000 (!!!) míssils i no fer res… “És perillós estirar la cua d’un tigre”…

I repeteixo a tots els que veuen el pacte de govern com una traició al país: Donem (amb totes les reserves que vulgueu) un primer marge de confiança al nou govern, que és el que hem fet possible amb els nostres vots. Segons el que faci en els mesos vinents, sempre som a temps o d’ajudar-lo o de combatre’l. Però deixem de moment al calaix els prejudicis i les passions nodrits del passat, i esforcem-nos a jutjar només pels fets que vinguin des d’ara. És demanar tant?

Carles Blas
Carles Blas
19.05.2021  ·  12:05

Senyores i senyors, veig que l’escalfament ens ha arribat fins aquí. Hi ha una llarga llista de coses que m’entristeixen, però sóc conscient del poc que faig per canviar-les. Llegeixo sempre que puc la majoria de comentaris a l’editorial de Partal, que s’ha de dir està sempre molt ben escrita i té una mirada llarga que no trobo enlloc més. És clar que no sempre estaré d’acord, però li agraeixo l’esforç que fa per digerir les informacions i donar-me l’oportunitat d’entendre coses que no tinc temps d’analitzar per mi mateix. És la pura definició del bon periodisme.
Sobre la solució als problemes que es discuteixen aquí, penso més a què puc fer que a què puc dir.

Gerber van
Gerber van
19.05.2021  ·  12:24

Al contrari d’alguns comentaristes, em sembla perfecta que l’editorial parla de Marroc. Ens dona una visió més obert i ajuda a entendre millor el món i com podria afectar aquest embolic el proces d’independentisme. El què pensa Ponsatí sobre l’acord i què passa en Israel ja és pot llegir ampliament en la media, inclòs en aquest diari.

Montserrat P.
Montserrat P.
19.05.2021  ·  13:53

La llàstima és que en aquest nou govern autonomista que tindrem no hi ha ningú, ningú, amb la mínima intel.ligència per aprofitar el conflicte amb el Marroc a favor de la nostra Independència. No tenen intel.ligència, no per aprofitar-ho, ni tan sols per veure-ho.

Carles Viñals
Carles Viñals
19.05.2021  ·  14:15

Ho sento, però si l’editorial vol apujar-me la moral per les esperances de desestabilització que el sarau nordafricà pugui significar per a Espanya, ja us dic que no n’espero res de semblant. El tren espanyol porta massa temps lliscant pel pendent ferroviari -Partal dixit-, sense indicis d’estimbar-se, i els problemes espanyols amb el Marroc no me’ls puc imaginar com la tan esperada “conjunció astral favorable” que ens obrirà les portes a la llibertat. Palles mentals no, gràcies.

Espanya començarà per cedir al Marroc aquests quatre illots inútils i desèrtics. Procurarà, per allò del “honor patrio” conservar Ceuta i Melilla i, si no pot fer-ho, reubicarà la seva població a Catalunya, que com tothom sap, és “terra d’acollida.” Fins aquí, pel que fa a l’editorial.

No vull acabar, però, sense agraïr al Sr. Josep Blesa (23:44) l’impagable cuadre panoràmic del món al que ens han abocat els apòstols de l’evangeli capitalista. És un plaer llegir-lo, una vegada i una altra.

I parlant de llegir, acabaré, avui que em trobo amb ganes d’ “épater le bourgeois”, amb una recomanació que potser més d’un trovarà provocadora. Es tracta del llibre d’un ex militar espanyol (Anselmo Santos), “STALIN, el Grande” (Edhasa, 2012-2020). 700 pàgines que es fan curtes per tothom que no s’espanti del títol.

Lluí Mor
Lluí Mor
19.05.2021  ·  14:56

Gràcies Josep Blesa, estae una mica despistat. Que fariem sense vosaltres!!

Berta Carulla
Berta Carulla
19.05.2021  ·  16:07

Subscric el comentari d’en Pere Grau de començament a final.

La confiança és necessària, sinó els la donem estem traïnt elque assegurem defensar. Les coses són com som i només nosaltres podem aconseguir que siguin quelcom de millor. Només podrem vèncer fent-nos costat, ajudant-nos, empenyent-nos i essent estrategues. No cal explicar cada dia tan enfadats com estem, perquè l’EE llavors respira, pren nota, utilitza la nostra ràbia per fer llenya i crear més citzània. Fem-li mal amb les petites i poques maneres que tenim, posant en dubte no els nostres sinó els seus. Desacreditant no els nostres sinó els seus, si és que hi ha necessitat de posar en dubte desacreditar res. Així fa el nostre President, incansable, jugant-se la llibertat i el cos.
Treballem en la seva desunió i el seu caos i no en els nostres.
No cal explicar-ho tot!

Jaume Gimeno
Jaume Gimeno
19.05.2021  ·  17:32

A veure si serem la torna del problema i encara rebrem conseqüències….
Espanya acceptarà claudicar davant del Marroc i s’esbravaran amb nosaltres… 🤦🏻‍♂️

Jesús Albiol
Jesús Albiol
19.05.2021  ·  17:50

En Política, quasi res és casualitat.
En quin context s’està produint això?
1. Qui més influència tenia al Marroc, l’emèrit, està als Emirats, coent amb el govern i fora de joc.
2. El Rei actual té poca influència i poc interès a mantenir el govern actual, li va millor la dreta.
3. El nacionalisme ultra espanyol està motivat.
4. Les cúpules del poder de l’Estat malfien del govern actual. Són i han estat sempre afins a la dreta.
5. Ja van fer “caure” una vegada al govern de Felipe González amb l’ús dels mitjans de comunicació com una bateria de canons contra el govern (anys 1993 a 1996), com va dir anys després el director de l’ABC.
En aquest context, només el cal motiu fàcil per tombar el Gobierno: usar la immigració com munició política, com fa VOX.
No és gens d’estranyar que, aprofitant l’atenció al líder del Polisario, hagen empès -per darrere- al Rei del Marroc a deixar via lliure als fluxos migratoris just allí on més domini tenen del territori (Ceuta i Melilla). Tots surten guanyant, el Rei del Marroc i la dreta ultra de l’Estat. Sembla una (altra) operació d’Estat de manual. Com sempre, gens democràtica, perquè ni sabem com es fa mi volen aprendre’n.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
19.05.2021  ·  21:20

Gràcies, Jesús Albiol.

JAUME GUIU
JAUME GUIU
19.05.2021  ·  22:00

Bona nit a tothom, Josep Salart, li demano per favor, no abandoni. Pere Grau, d’acord en tot. Jo vaig fer la “mili” a Melilla, en un regiment on s’adorava al “comandantin”, els que teniu una certa edat, ja sabeu a qui em refereixo, era vomitiu, s’ha de tenir pebrots per ser tant i tant fatxes,els militars i d’altres del país veí.

Albert Ventura
Albert Ventura
20.05.2021  ·  00:38

A veure, un dels negocis mes rodons del Marroc son els fosfats que s’extreuen en bona part del Sahara Occidental. L’empresa que els extreu (en temps Fosfatos de Bu Craa) estava fortament en mans d’una colla de families franquistes de tota la vida amb pasta per un tub. Es per aixo que el Marroc es permet vacilar al govern espanyol, sino se’ls acaba la bicoca a l’oligarquia, perque si volguessin tenen un munt de possibilitats de tornar la pilota, des de deportar a tots el marroquins que estiguin il.legalment aqui a tancar la frontera a les mercaderies marroquines que vagin a Europa fins donar armes pesants a credit al Front Polisario per exemple. No crec que aixo no els hagi passat ja pel cap pero es clar la butxaqueta dels fosfats (Marroc n’es el principal productor mundial) que tenen aplicacio en l’agricultura i 400 ambits mes es molt llaminera i el primer es el primer.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any