El vehicle de Pedro Sánchez a Ceuta, escridassat.

Ha tornat a esclatar la crisi entre Espanya i el Marroc. I aquesta vegada és una crisi intensa i que pot tenir conseqüències polítiques en l’estabilitat de l’estat espanyol. Per tant, també, respecte de nosaltres.

El motiu concret que ha tornat a encendre la foguera ha estat la decisió espanyola, encertada, de proporcionar assistència sanitària al president de la República Àrab Sahariana Democràtica, Brahim Gali. Gali fa dies que és en un hospital espanyol, d’incògnit, per a ser tractat de la covid.

El Marroc ha reaccionat en la seua línia habitual, apujant el to de la disputa amb Espanya, primer als mitjans i després amb gests diplomàtics. Però ho ha fet involucrant-hi la qüestió catalana, i això és una novetat, perquè de manera informal ha ofert refugi polític al president Puigdemont. No cal dir que el Marroc és un país del qual no et pots fiar gens i que en cap cas el president no hauria ni de pensar-hi, però el gest té unes implicacions que no es poden menystenir del punt de vista geopolític. I, sobretot, contribueix a escalfar encara més els ànims a Madrid. El rei del Marroc ha vingut a dir que si Espanya dóna suport a allò que ell considera que són els seus moviments “separatistes” (en referència al Front Polisario), ell, en justa correspondència, diu, ha de donar suport als moviments separatistes contra Espanya.

El conflicte amaga interessos de tota mena i no tots relacionats amb Espanya, com explica Ot Bou en aquest article. Però hi ha dos aspectes que són remarcables, vists del nostre país estant, i que no hauríem de perdre de vista.

El primer és fins a quin punt és complicada i anormal la posició espanyola que pretén mantenir sis territoris colonials al nord de l’Àfrica, indefensables de qualsevol punt de vista, també militarment. És una excepcionalitat espanyola més, que pot dur problemes a la Unió Europea si això arriba a Brussel·les, o fins i tot amb aliats clau com els Estats Units. Que Espanya retinga encara avui set territoris com les Illes Chafarinas o el penyal d’Alhucemas, buits de població civil i situat a metres de la costa marroquina i a molts, molts, quilòmetres d’Espanya és simplement absurd. Pura testosterona imperialista.

I el segon aspecte important és la inflamació, diguem-ho així, que el cas provocarà en el nacionalisme espanyol, ja prou inflamat. I la crisi encara més profunda que això pot obrir a la irada Madrid.

Perquè per al nacionalisme espanyol el Marroc és la clau de tot, el bressol real d’aquesta ideologia, allò que els sociòlegs en diuen el mitomotor –si us ve de gust, mireu-vos aquesta entrevista de Núria Cadenes a la professora Gemma Torres que vam publicar fa uns quants dies.

Allà, a l’Àfrica, és on es defineix la concepció majoritària entre els espanyols sobre la seua nació. Concebuda, per les circumstàncies, com un projecte agressiu, viril –masclista– i autoritari, que avui renaix clarament de bracet de la dreta extrema i l’extrema dreta. El grotesc episodi militar de la reconquesta de l’illa Perejil a mans d’Aznar, la crisi anterior, no s’explica ni pel valor estratègic ni pel valor real d’aquell penyal, amb quatre cabres, sinó per la retòrica que l’imperi juga en la ment del nacionalisme espanyol i per la gestualitat que reclama. I és això que ha tornat a despertar-se allí, desplegant tot allò que sempre ha acompanyat aquesta tradició ideològica: l’anti-Espanya on sempre som els catalans, de tots els països, i els rojos dolents, els moros inferiors ara reconvertits en emigrants, l’agressió exterior sempre dibuixada en forma de contuberni maligne, la retòrica dels dirigents traïdors a la pàtria –ahir uns ultres ja van colpejar el vehicle de Pedro Sànchez a Ceuta

I enmig de l’auge del nacionalisme espanyol, enfilat després dels resultats de les eleccions a Madrid, aquesta crisi amb el Marroc podria ser el que li faltava a Pedro Sánchez i al Partit Socialista.

Si el rei Mohammed segueix la manera de fer tradicional de la dinastia, i fins ara ha fet això, podem esperar un augment constant de la tensió, que podria desgastar molt el govern espanyol i que podria, alerta, acabar involucrant-hi la corona, com ja va passar amb Juan Carlos durant la crisi per l’indecent lliurament del Sàhara Occidental.

I en aquest context, atenció. Per dues coses. La primera perquè Catalunya, com s’ha demostrat recentment a Rússia o al Marroc, ja no és una comunitat autònoma més d’Espanya i els actors internacionals saben que la poden posar en joc –lògicament, no mitjançant les institucions autonòmiques espanyoles, que això va per un altre camí.

I la segona perquè la violència ultra a Espanya cada dia és més descarada i poques coses l’exciten més que el Marroc i el passat colonial. Ahir, de moment, van sacsar el cotxe de Sánchez a Ceuta i el van escridassar a Melilla, en un atac que si hagués passat a Catalunya significaria deu anys de presó, però que, en canvi, allà ha passat com si res. Potser si això creix arribarà un punt en què es comprovarà, en què Sánchez comprovarà en la pròpia pell, fins a quin punt l’estat profund va a la seua i mana i no obeeix. Perquè el PSOE pot entendre –no sé si ho entén, però ho pot entendre– que la situació és insostenible per a Espanya i que ja és l’hora de posar fi a la colonització. Però els jutges, els militars, els policies, els funcionaris, els delegats i tota la resta, l’estat profund, això no ho entendran ni ho acceptaran. Ja us ho dic jo.

PS. Ahir al vespre vam fer un debat amb Odei Etxearte i Andreu Barnils sobre el pacte de govern, en el qual es van respondre moltes de les preguntes que formularen els subscriptors. Si el voleu mirar, ací el teniu.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.