Pedro Sánchez tem per “la integritat territorial d’Espanya” i està disposat a “fer servir tots els mitjans que siguin necessaris” per a protegir-la. El president espanyol es va desplaçar ahir fins a Ceuta i Melilla, on fou fortament escridassat i va haver de respirar la crispació sembrada per una crisi migratòria sense precedents. El seu govern va ordenar la devolució immediata al Marroc dels més de sis mil emigrants (entre els quals, més de 1.500 menors) que, durant la matinada, van travessar la frontera nedant o vorejant els espigons, tot aprofitant la marea baixa i, especialment, la retirada dels agents de la policia marroquina que vigilen la tanca fronterera.

Una maniobra política a la frontera, doncs, plena d’intencionalitat. Mohammed Al-Dakhisi, cap de la policia judicial marroquina, va dir abans-d’ahir que suspendrien la política de seguretat amb l’estat espanyol arran de la seva posició sobre el Sàhara Occidental. I això ha traslladat la crisi del terreny de gestió fronterera a l’escala diplomàtica. Quan Sánchez parla d’integritat territorial, s’adreça al Marroc, que pot fer miques l’equilibri que protegeix la fràgil frontera de Ceuta i Melilla. Però, què l’ha desencadenada, la crisi?

“S’han d’assumir les conseqüències”: el dard del Marroc pel Sàhara

La relació d’Espanya amb el Marroc es va enrarir a final del mes passat, quan es va saber que el president de la República Àrab Sahariana Democràtica i dirigent del Front Polisario, Brahim Ghali, seguia un tractament en un hospital de Logronyo per covid i per un càncer digestiu que fa anys que té. El govern marroquí va expressar el seu disgust, i la premsa afí a la monarquia de Mohammed VI va endurir la tensió amb diversos articles molt crítics envers el govern espanyol, en què deien que el Marroc s’havia equivocat donant suport a Espanya en compte de donar-ne a Catalunya. I va anar, fins i tot, més enllà. Citant el seu Ministeri d’Afers Estrangers, va esbombar la decisió del Marroc d’atorgar asil polític al president Carles Puigdemont. Una afirmació que va ser confirmada per un mitjà londinenc, molt llegit a les cancelleries, especialment àrabs.

Escòcia, el Marroc, Rússia: quan el peó català és al tauler | Editorial de Vicent Partal

La ministra d’Afers Estrangers espanyola, Arancha González Laya, va justificar davant el Marroc l’hospitalització de Ghali, adduint “raons humanitàries” i dient que ell s’havia presentat a l’hospital amb un nom fals. Però les explicacions no van convèncer gens ni mica el govern marroquí. Tot i que la primera versió de les autoritats del Marroc ha estat de negar que la crisi a Ceuta tingués res a veure amb la situació del dirigent saharià, ahir a la tarda l’ambaixadora del Marroc a l’estat espanyol, Karima Benyaich, va assegurar que en les relacions entre tots dos països hi ha actes que tenen conseqüències i que “s’han d’assumir”, en una referència indirecta que s’ha interpretat arreu com la confirmació que la situació de Ghali ha estat el detonant de la crisi actual.

L’origen de la crisi al Sàhara Occidental s’arrossega del novembre passat ençà, quan el president de la República Sahariana, Brahim Gali, va dir que considerava trencat l’alto-el-foc del 1991 amb el Marroc i va declarar l’estat de guerra després de veure que l’exèrcit marroquí ocupant es desplegava a l’extrem sud de la república per trencar el blocatge al trànsit que havien imposat de feia tres setmanes manifestants saharians del Front Polisario per l’alliberament de la regió. El Sàhara Occidental és reconegut per l’ONU com un territori per descolonitzar, però la major part continua ocupada pel Marroc. L’estat espanyol era l’encarregat de descolonitzar-lo i d’organitzar-hi un referèndum, però el rei espanyol Juan Carlos, durant la transició, va maniobrar per deixar desemparats els saharians en mans del Marroc, en canvi d’assegurar-se la restauració borbònica.

La traïció al Sàhara Occidental: un abandonament premeditat en canvi d’apuntalar Juan Carlos I

El desembre passat, el president marroquí, Saadeddine Othmani, ja va afirmar que “Ceuta i Melilla són punts en què inevitablement caldrà obrir el debat, una volta “culmini la qüestió del Sàhara Occidental, que ara com ara és la prioritat”. Tot i que era una declaració d’intencions que va inquietar el govern espanyol, Othmani matisava que de moment era convenient d’evitar el conflicte amb Espanya, perquè amb el temps la posició de l’estat espanyol sobre el Sàhara Occidental “ha estat més equilibrada, més d’acord amb les resolucions del Consell de Seguretat en la tasca d’assolir una solució política duradora i acordada”. Durant la represa de la guerra, a més, els soldats que lluiten per l’alliberament saharià van acusar l’estat espanyol de ser corresponsable de la repressió marroquina, i instaven el govern “més progressista de la història” a intervenir per aturar la violència.

Però el govern de Pedro Sánchez no ha estat pas rotund en aquesta qüestió, més aviat erràtic. Arran del final de la treva, l’ex-vice-president Pablo Iglesias va proposar que hi hagués un referèndum d’autodeterminació al Sàhara, i González Laya va apuntar que restava pendent una solució del conflicte, tot i que va matisar que la trobarien “d’acord amb l’ONU”. Segons l’ONU, però, el Sàhara Occidental és una colònia i, per tant, té el dret d’autodeterminació. I tot plegat ha atiat el neguit a Rabat.

Els altres fronts possibles de tensió

El Marroc ha mogut una fitxa, aprofitant que la frontera a Ceuta és fràgil. Però pot moure’n més, perquè la relació amb Espanya té una trajectòria complicada. Un altre front en què les relacions entre l’estat espanyol i el marroquí són problemàtiques és el de la mar. El gener de l’any passat, el parlament marroquí va aprovar un conjunt de lleis amb què s’adjudicava unilateralment una zona que abastava punts d’activitat marítima de les Illes Canàries, unes aigües que l’estat espanyol reclamava a les Nacions Unides d’ençà del 2014, i en restringia l’explotació solament al Marroc. La decisió va molestar notablement el govern canari, dirigit pel PSOE. El president autonòmic, Ángel Víctor Torres, va demanar una resposta contundent.

Al Marroc, a més, hi ha una crisi social i econòmica delicada a les zones pròximes a Ceuta i Melilla, perquè la pandèmia de coronavirus ha originat una caiguda de l’economia submergida en les dues ciutats espanyoles, crucial per a moltes famílies marroquines, cosa que aquestes últimes setmanes ha desencadenat protestes. La crisi amb l’estat espanyol, a més, desvia el focus de l’acció exterior marroquina d’Israel, país amb el qual l’any passat va signar un acord de reconeixement mutu. Els bombardaments de l’exèrcit israelià a la franja de Gaza, aquestes darreres setmanes, han deixat els governs de països àrabs ben avinguts, amb Israel en una posició complicada.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.