El ‘Llibre dels jutges’ desbanca les ‘Homilies d’Organyà’ com a text més antic escrit en català

Des que l’any 1904 l’erudit Joaquim Miret i Sans va descobrir-les a la rectoria d’Organyà (Alt Urgell), s’ha considerat que les Homilies era el text en català més antic. El seu descobrir va datar aquell aplec d’homilies originals llatines traduïdes al català a partir d’una versió prèvia trasllada al provençal al 1204. D’aquesta manera, fa dinou anys, coincidint amb els vuit-cents anys del document i els cent anys de la troballa dels pergamins –avui a la Biblioteca de Catalunya–, es va inaugurar un museu que recorda aquella fita a la seva localitat d’origen.

Aquesta primacia s’ha mantingut, i així ens ho van explicar a l’escola, malgrat que l’any 1960 el paleògraf Anscari M. Mundó va datar el foli del Llibre Jutge de Montserrat al 1190. Ara, un nou treball del catedràtic del Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana de la UAB, Jesús Alturo, i la investigadora del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la mateixa Universitat, Tània Alaix, obliga a revisar les datacions i aporta noves dades sobre els orígens del català escrit i la mateixa formació de la llengua. Les seves descobertes, aplegades al volum Lletres que parlen. Viatge als orígens del català (La Magrana) s’han presentat avui a la Biblioteca de Catalunya, on es troben bona part dels primers testimonis escrits del primer català.

El Llibre Jutge de la Seu d’Urgell, el primer document escrit en català

“Fins i tot Homer s’equivoca”, assegura Alturo, deixeble de qui va ser director de la Biblioteca de Catalunya, en esmenar les datacions del seu mestre. Per a la parella d’investigadors, el text més antic escrit íntegrament en català no seria ni les Homilies d’Organyà, com pretenia Miret, ni el Llibre Jutge de Montserrat, com va corregir-lo Mundó, sinó el Llibre Jutge de la Seu d’Urgell, que van descobrir els religiosos Cebrià Baraut i Benigne Marquès a l’Arxiu Capitular del bisbat i que van situar al mitjans del segle XI. Alturo i Alaix daten aquesta còpia en català del Liber Iudiciorum o Codi de Recesvint –el codi de lleis got vigent fins al segle XIII– entre el 1060 i el 1080, atribuint-lo a Traver Radolf, prevere de Santa Maria d’Organyà que l’hauria copiat per al jutge Albertí d’aquesta localitat de l’Alt Urgell. La pista els l’ha donat els extrems socarrimats del document, prova que va patir l’incendi d’aquesta església el 1090, que va acabar com a coberta d’un llibre parroquial de Conques, al segle XVI.

Alturo i Alaix, no només esmenen la datació del Llibre Jutge de la Seu, situant-lo cent anys abans del que s’havia dit fins ara, sinó que també s’atreveixen a proposar noves datacions per les Homilies d’Organyà, que serien a parer seu del 1220-1230, i del Llibre Jutge de Montserrat, contemporani d’aquests sinó més modern. Aquest darrer document, seria una còpia de la mateixa traducció que el de la Seu, atribuïda a Ponç Bonfill Marc, un reputat jurista barceloní del segle XI.

El naixement del català, al segle IV

Aquesta, però, no és l’única revisió que suggereixen a Lletres que parlen, perquè després d’analitzar diverses fonts llatines conservades, consideren que estarien en condicions d’afirmar que el protocatalà apareix segles abans del que s’ha acceptat fins ara. Segles abans. “El català no va néixer el segle VII-VIII, com s’havia dit fins ara, sinó al segle IV, com deixen entreveure les paraules protocatalanes del bisbe de Barcelona sant Pacià, un home culte i escriptor exquisit, de gran formació clàssica”, afirmen els dos investigadors. Ho exemplifiquen amb un “Si te placet”, que és l’antecedent llatí del si us plau català, molt allunyat de la fórmula clàssica, que s’escapa als seus textos, o l’ús de l’adverbi “subinde” –sovint– o del diminutiu “ceruluus” per parlar dels cérvols.

“Si Sèneca ja deia al primer segle de l’era cristiana que al seu temps ja no es parlava com abans, vol dir que ja llavors el llatí diversos registres. I no és el mateix el registre en què es parla que el que s’escriu”. Així, com expliquen, durant aquells anys obscurs entre el món romà i el món medieval, el poble analfabet va anar evolucionant una llengua dita vulgar o familiar, que ja era molt semblant al català, mentre els eclesiàstics –l’únic estament culte– mantenia un llatí més o menys ortodox. “El llatí clàssic és una cortina que enfosqueix la realitat i la percepció dels estudiosos. Imagineu-vos que creguéssim que els catalans del segle XIX parlaven amb el català dels versos de Verdaguer o Maragall“, recorda Alturo.

A partir d’aquí, i gràcies a la necessitat de fer comprensibles els documents jurídics llatins al poble majoritàriament àgraf, es van anar introduint paraules i petits textos protocatalans al llatí oficial, fins a acabar derivant en una nova llengua. “Havien de fer-los comprensibles els topònims i els contractes, encara que escrivissin en llatí”, han explicat.

Els “patriarques” de les lletres catalanes

Gràcies a les seves recerques, a més, els dos investigadors de la UAB han fet una llista de trenta “patriarques” del català pre literari, encapçalada per Pacià, on destaca Adaganel de Vic, que usa el terme “estel” l’any 889 en gènere masculí com és propi del català, el diaca Egfred de Barcelona, el primer que escriu frases curtes en català el 1022 o Ramon de Cabó, que Alturo i Alaix ja van identificar com l’autor del Memorial de greuges de Guitart Isarn, el primer text original escrit en català. Entre aquests, han destacat Un “Tomàs Molina avant la lettre”, el canonge Onofred d’Organyà, aficionat a parlar de meteorologia als seus textos, o les primeres dones que signen i escriuen els seus propis textos, com Guidenell, una noble vídua que va retirar-se al monestir de Sant Joan de les Abadesses o la pionera Alba Guibert de Vic, una culta escrivana professional del segle XI.

“No només hem pogut identificar aquests personatges sinó molts autors que fins ara eren anònims. En la mesura que els identificats han deixat altres textos escrits en llatí, es pot veure que tots eren d’un nivell cultural molt elevat”, ha recordat Alaix. Això, al seu parer, permet contradir la idea que els primers textos catalans van sorgir per ignorància dels escribes que no sabien trobar les paraules llatines per les paraules catalanes: “No val dir, tampoc, que el llatí era una llengua incapaç d’expressar els nous conceptes de la vida feudal. Els documents de fidelitat feudals o convinences entre senyors, d’on surten més paraules catalanes, estan escrits en un llatí fluid i correcte. No és per ignorància. La causa de l’aparició del català escrit cal trobar-la en d’altres raons.”