El lleó no em fa por, pam i pipa

Em comentava Sònia Moll en aquesta entrevista la sorpresa que li havia causat instal·lar-se els últims anys en un poble, després de tota la vida a la ciutat, i comprovar algunes aficions locals com la caça, els esmorzars eterns dels homes caçadors, els gossos que lladren tancats durant tot l’any en gàbies. El seu astorament em va sorprendre i em va tocar fort perquè jo he conviscut tota la vida amb escenes així i les tinc tan integrades que m’ha costat anys d’aplicar-hi distància i esperit crític.

Hi ha pràctiques tan vinculades a la nostra particular socialització, i socialitzar vol dir allò tan bonic de trobar-se i compartir i sentir-se acompanyat i riure i plorar i saludar, i que vinguin al teu enterrament, que costa destriar-ne el gra de la palla. I precisament, vet aquí, la gran trampa sempre. Aconseguir destil·lar allò que sí d’allò que no, en un corrent indestriable, sense perdre la vida i els records bonics pel camí, sense renunciar a allò que per sort o per desgràcia ets.

Jo no puc mentir i dir que això de caçar, torejar, els correbous, beure cigalons i fumar puros, no ho havia pensat mai en termes de masculinitat. M’ha passat pel cap sovint. Mon pare, sent de poble, no ha participat gaire en el gran gruix de les coses masculines, en els saraus  de mascles, a anar a fer la partida de cartes havent dinat i altres reunions més o menys inofensives. Hi va haver èpoques que hauria desitjat que hi anés, per no ser diferent també en això. Ja en tenia prou amb els meus dilemes identitaris, i les meues desorientacions afectives, per a, també, tenir un pare que no se socialitzava com tocava. Que no feia això tan normal de sortir el cap de setmana amb uniforme militar de camuflatge, i l’escopeta penjada a l’esquena i tornar amb un enfilall de conills penjant. No tenir un pare de veu greu, que donés cops forts a la taula i a l’espatlla, assegut amb les cames obertes remenant les cireres. Recordo amb estima la veïna que tocava el timbre cap al tard, sense voler molestar, per portar-te gentilment un plat de tords, tendres moixonets desplomats, com a obsequi de la jornada. Ja vinc jo perquè el dallonses està cansat de tot el dia. I aquell que et deia, tot ufanós, que tenia un porc senglar al congelador, i que havia fet seixanta quilos de rovellons i te’ls exhibia, animals i vegetals, com trofeu del seu dia. Recordo també quan passejàvem amb bicicleta pels camins fora del poble i fabulàvem sobre com s’havia pogut construir una casa a l’interior d’un garrofer, amb totes les estances domèstiques, i torres de guaita incloses. Allà, una mica allunyats de tot, els homes es trobaven per menjar-se el botí juntets i arreglar el món, i parlar de política, entre puros i pipes de pam. A l’estiu, la socialització es traslladava a la plaça de bous i als berenars de truites i botifarres. I els nois, quan començaven a tenir barbeta, sortien a la plaça amb samarretes de mànigues retallades, i corrien darrere el brau cridant-lo amb sons guturals, de la gola a les cavernes, perquè l’animal s’acostés i ells poder esquivar, amb velocitat, l’envestida. I pels carrers, a l’asfalt roent del juliol, estirant la corda del capllaçat, centenars més de xicolets trotant com un exèrcit, i el dissabte de festes calant-li foc a les banyes i fent-lo córrer il·luminant la nit a cop de pas-doble. Hi ha tantes coses, tants records bonics en aquestes escenes… Passa una mica com amb els pares i les mares, que els estimes encara que a mesura que vas creixent en descobreixes les misèries i renuncies, o no, a remuntar-te a l’inici del pecat original, perquè potser hi arribaràs o no caldria.

Els homes als pobles han cultivat maneres de socialitzar-se que encara que sembli estrany continuen. L’home que es posa en duel amb l’animal, l’home que presumeix d’arriscar-se més que el veí, de posar el seu cos al límit. Batejos socials, maneres de dirigir la conducta, que no impliquen tan sols maltractament animal, encara que això sol ja seria prou greu. El problema és que no va sol i hi té una estreta relació. La força, el poder, la supremacia. I podríem continuar estirant el fil i arribar a les mans als collons de Rubiales, i a la ultradreta, a Le Pen, a Orbán, a Salvini, Trump o Netanyahu. A l’extermini perquè jo sóc més fort que tu. La socialització masculina es basa a no tenir por, premiar la determinació, el domini de les emocions, que no et tremoli el pols per fer el que toca. I sobretot, demostrar-ho. La masculinitat, com dirien les teòriques del gènere, és performativa. La socialització masculina és un fet relacional, que també busca l’aplaudiment. El lideratge de saber-se mascle alfa és saber-ho representar a cara descoberta. I si no mireu com gaudeix Trump anunciant el que diu que vol fer. Encara hi ha alcaldes que es guanyen la confiança del veïnat perquè són els més destres a demostrar virilitat. Aquell jove que accelera amb la moto quan passa per davant o posa el motor del cotxe a mil revolucions per impressionar també exerceix una violència que no és tan lluny del cop de puny o dels petons no consentits. Si ho fa és perquè en alguns entorns encara el premien i l’adrenalina és una substància addictiva. La virilitat, i això passa tant al poble com a la ciutat, és un valor a l’alça.

L’altre dia llegia que en molts pobles de Catalunya les discoteques han deixat pas als gimnasos. Si en un moment determinat tal poble o tal altre va tenir vuitanta pubs ara tenen vuitanta gimnasos. Els temples del wellness on circulen alegrement les hormones, les proteïnes sintètiques i les exhibicions de bíceps. Espais on s’intercanvien comentaris, on es xerra mentre s’aixequen amb les cames unes quantes planxes de pes. Jo no tinc gaire experiència en la qüestió, què hi farem, però sempre m’ha semblat curiós anar-hi amb cotxe o amb metro i allà, vinga a fer taules d’exercicis, a suar, a córrer davant una pantalla virtual mentre camines per una urbanització de Kansas City. I aquells punys ben tancats per treure múscul davant l’espill, que et retorna la imatge que vols veure o no, i alguns entrenadors que et colpegen al pit per fer-te sortir la bèstia que portes dins, perquè tu pots, i no surrender i força fins a la victòria.

Mentre escric això escolto de fons la cançó que ma mare canta a ma filla, en una altra estança de la casa. Ho sento bé?  “El lleó no em fa por; pam i pipa, pam i pipa; el lleó no em fa por, perquè soc bon caçador.” I no em puc creure que això passi al mateix temps. Que el cançoner català s’hagi alineat amb la masculinitat i la defensi i la celebri amb pam i pipa, pam i pipa. Just avui. Que això passi mentre escric aquest article que en un principi havia titulat Caçadors, emboladors, gimnasos i altres mites, em reafirma que aquest havia de ser el tema d’avui. Mites. Sembla clar que continuem transmetent-los sense que siguem, a voltes, prou conscients de què fem i de les terribles conseqüències que té.