Sònia Moll: “La menopausa m’ha donat una força que no és complaent”

  • Entrevista a Sònia Moll, que ha publicat el llibre de poemes 'On fugirem, amor?'

VilaWeb
04.02.2025 - 21:40
Actualització: 05.02.2025 - 08:23

Sònia Moll (Barcelona, 1974) es presenta més implacable que mai. Amb versos carregats de ràbia i mística –com és habitual–, ens evoca una fugida a recer de les violències. Després d’I Déu en algun lloc (2014) i Faci’m oblidar el bosc, ara ha escrit On fugirem, amor? (Godall Edicions), un llibre de poemes inspirat, per primera vegada, en el paisatge. Una alerta sobre la devastació dels nostres entorns immediats. Un recull poètic de terra, que contrasta amb els anteriors, més aquàtics, diu. L’obra coincideix amb una nova etapa vital: instal·lada al Penedès, amb cinquanta anys fets i veient sorgir una veu que assegura que ha abandonat la complaença. Lúcida i enrabiada, la resistència no tan sols l’ha ajudada a sobreviure, sinó que li ha fet treure les armes, diu. Després d’apagar l’enregistradora, descobreixo amb un ai al cor que tot allò que m’ha dit no s’ha enregistrat. No en resta res. Tan sols paraules i idees suspeses en la meua deficient memòria. L’arxiu s’ha malmès. Hem repetit, volenterosament, la conversa, amb els ecos de la primera, sense saber si les segones parts són millors o pitjors, o bé l’experiència filtrada de la prèvia.

—M’interessa el concepte “sobreviure” d’Audre Lorde. Com el tracteu aquí, què us inspira d’ella?
—A Lletania de la supervivència, la poeta parla d’aquelles persones que s’estimen en els llindars. Que sempre estan soles a l’hora de prendre decisions. Que aquestes persones no trobem mai un espai segur on viure. La nostra existència no és segura. Diu: “Per a totes nosaltres, aquests instants i aquest triomf.” Se suposava que no sobreviuríem, però vam sobreviure. Em va connectar amb les persones del col·lectiu LGTBIQ+ que hem hagut de lluitar perquè la nostra existència no solament fos reconeguda, sinó que fos simplement respectada.

Aquest llibre de poemes és escrit en un context més rural. Parleu més que mai de deserts, erugues, rius. Com heu viscut aquest nou context i aquesta nova escriptura?
—El paisatge, en aquest poemari, fa de mirall d’una altra devastació més personal. La necessitat que tenim les persones LGTBIQ+ d’activar la nostra pulsió de supervivència. Aquesta pulsió neix d’una ràbia que també hem necessitat per a continuar ocupant espais segurs, en contra de tots aquells que no ens els faciliten i ens els bombardegen. Parlo del paisatge, però aquí hi ha una resistència constant i tenaç d’atorgar-nos aquest espai. La primera part del poemari, On fugirem, amor és un al·legat de la supervivència.

Parleu de l’oli, del vi. Sembla que torneu a les coses essencials.
—Les coses senzilles em connecten amb la gratitud. Sóc una taure molt amant dels plaers. I aquest és un poemari molt terrenal. Davant de la destrucció total, el que em surt com a desig d’allò que he perdut són les coses més essencials. L’oli és allò tan valuós que, de sobte, puja de preu i tenim por de no poder comprar. Era com si fos or. Són elements molt lligats a la terra, que parteixen de les coses més tangibles que es perden i que enyorem. Potser en els altres poemaris la part més terrenal també hi era però lligada als objectes o a les cases. Eren poemaris més emocionals, més d’aigua. Aquest és un poemari de terra i foc.

 

També d’espais a l’ombra, a recer.
—Aquesta supervivència que busco al llarg de tot el poemari està representada per diferents espais on els personatges intenten refugiar-se. Una imatge és la llera del riu on els personatges fan l’amor, sota un pont. Aquest és un espai on hi ha ombra. L’oli i el vi com a aliment, però també com a substàncies que ens porten al deliri. L’esperança pren forma de deliri en el poema de la “Fe (III)”. Crec que la pulsió de vida que és la supervivència és el desig no tan sols de sobreviure, sinó també de recuperar tot allò que hem perdut.

El desig hi és molt present, en la vostra obra, però potser en aquest cas és diferent. Parleu del desig com una pulsió de vida.
—El desig és l’absència de tot allò que anhelem. En el poemari hi ha el dol del que no vam fer i ja no podrem fer. En plena sequera, hi ha molt d’anhel d’aigua. L’aigua del mar on no ens vam banyar quan era freda, i ara ja no serà mai més freda. Jo crec que aquest tipus de desig, no tant el desig eròtic o sexual, és aquell anhel de sobreviure. Poder resistir les pèrdues o fracassos vitals. En aquest poemari hi ha dols pel paisatge, però també dols humans. És un mirall.

Hi ha dols pel pare i la mare? N’heu parlat en alguns altres poemaris, però el procés de dol és llarg.
—En la segona part del poemari, amb el poema “Tsunami”, que em transporta molt als sismes submarins del Xile de la meva mare, crec que enllaço amb les pèrdues dels paisatges esplendorosos de la primavera i de l’estiu. Hi ha allò que no tornarà mai a ser per les absències del pare i la mare. Em faltaven moltes coses a dir d’aquestes pèrdues i me’n falten encara. Quan vaig escriure I Déu en algun lloc, la mare encara no havia mort, era un poemari de pèrdua en vida, a causa del seu Alzheimer. No vaig parlar del dol de la mare fins a Faci’m oblidar el bosc, i tampoc no gaire. L’any 2023 es va morir el pare i l’any anterior, que jo escrivia el poemari, van sortir aquests poemes difícils sobre aquest estat últim de la vida, quan hi ha una demència. Em connectava amb I Déu en algun lloc. Crec que encara escriuré més coses sobre els dols.

Hi ha escenes duríssimes, com per exemple la de la residència de gent gran. Demaneu qui és el director d’escena.
—Sí. El director d’escena és el sistema. Aquesta escena d’arribar a la residència i veure el pare assegut davant una senyora com si conversessin. Però quan m’hi acosto veig que ni l’un ni l’altre no hi són. Aquesta escena és dura perquè hi ha molta indignació. El sistema permet que les persones, en les etapes finals de la seva vida, passin a ser objectes. Les convertim en mobles. Són ninots. No hi ha recursos perquè les persones grans de les famílies estiguin ben ateses. Jo en aquests anys d’acompanyament de la malaltia d’Alzheimer de la mare i del pare, que va morir a noranta-set anys i que va tenir el cap bastant clar fins al final, he arribat a desitjar per a mi una mort més ràpida.

Us ha fet pensar en com morim?
—Sí. A mi abans em feia molta por morir d’accident de moto. Ja n’he tingut tres, d’accidents de trànsit! Ara penso: que mori de qualsevol cosa, menys d’una malaltia neurodegenerativa. Perquè vivim en un món on no hi ha assistència per a aquests malalts. D’aquí ve el poema de la mort i del ninot de drap.

Sembla un llibre més d’acció. Us passa que ha arribat un moment, potser de maduresa, que ja no voleu ser complaent?
—A diferència dels altres poemaris, en què hi havia una pèrdua o s’expressava la desubicació que em causaven aquestes pèrdues, en aquest hi ha més acció, sí. M’ha coincidit en un moment vital, els cinquanta anys, i ja en fa tres que vaig tenir la menopausa, que he viscut tot de canvis hormonals, i de moltes menes, perquè és molt complex. D’aquesta etapa agraeixo que m’ha donat una força, una maduresa, que no és complaent. Hi ha moltes coses que ja no admeto. Ha estat un procés d’acceptació. Acceptació de cada etapa vital i, en aquesta d’ara, hi ha una veu nova, contundent, que no és que no es vulgui deixar trepitjar, sinó que vol parlar contra les injustícies i, si cal, treure les armes.

Poemes de combat.
—És un poemari que neix de la indignació d’aquest capitalisme salvatge que ens ha destrossat el planeta. Arriba un punt que ja no hi ha marxa enrere. Ens ha destrossat allò que era bell.

En algun moment dieu: no hi haurà pau sense reparació. Continueu parlant de les persones LGTBIQ+ i exigiu reparació institucional.
—És un poema que emmarco en la família de sang. Ja no parlo de desubicacions, sinó que en aquest cas és un poema que es rebel·la contra el lloc que de manera inconscient ens han atorgat a la família i que ha provocat violències. En aquest cas, va molt lligat a la terra. Faig una analogia entre aquest rebuig dels vincles familiars que fan mal i els vincles que hem establert i que han destrossat la terra. La sang no fa família. Parlo de transsubstanciar tot el dolor que causen els vincles que no són sans. Convertir-los en aigua de mar, en paisatge, en terra. És una assimilació entre els vincles perjudicials i el paisatge exterior devastat. No parlo tant de les violències institucionals de les persones que vivim al marge, però és cert que es podria extrapolar.

Viviu en parella en un poble petit. Com és la vostra vida en un nucli petit?  Què us ha aportat?
—Calma i silenci. Estàvem molt saturats de soroll. No fem gaire vida al poble, la veritat. Vivim a les cases que ja toquen als camps. Jo, que sóc més sociable, tinc relació amb les veïnes, que són senyores més grans. No hi ha hagut cap problema excepte que la gent en parla, clar.  Els sobta que fa quatre anys arribessin al poble dues lesbianes i que ara una de les persones, que és el meu marit, hagi fet una transició de gènere. Amb la gent amb qui ens relacionem, que són les del nostre carrer, no hem tingut cap problema. Quan vam arribar sí que vam tenir algun problema amb una veïna que tenia por per la seva filla. No ho sé, devia tenir por que la contaminéssim!

 

A l’entrevista que es va esborrar, em dèieu que un dels aspectes que més us ha sobtat del món rural havia estat la presència de caçadors, com uns altres arquetips de masculinitat que potser a la ciutat no coneixíeu.
—Això de la caça m’ha descobert un arquetip de masculinitat violenta i despietada, sí. No tinc paraules. En l’àmbit rural, la masculinitat agafa aquestes formes i en l’àmbit urbà n’agafa unes altres. No puc entendre la motivació vital o vocacional d’assassinar éssers indefensos i recrear-s’hi. Deixar que els gossos destrossin viu o matin viu un porc senglar i que hagis d’estar sentint els xicles dels animals des de casa. Només ho fan per divertir-se.

Hem maltractat el paisatge i també els animals. És part de la mateixa violència?
—La manera com tenen tancats els gossos durant mesos en gàbies. Escoltar com ploren durant mesos! Crec que una persona que fa això és d’un sadisme brutal. I no hi ha res a fer perquè és legal. Queden per esmorzar, s’emborratxen i surten a caçar. Surten a caçar beguts i amb una arma a la mà! Per mi, té moltes coses en comú en altres àmbits on es maten éssers innocents, amb el genocidi de Palestina. Que morin els sàdics perquè visqui tota la resta! Em fa molta ràbia pensar que existeix aquesta violència a prop de casa meva.

Us enfadeu quan us diuen que fas poesia de l’experiència. Què vol dir això?
—És un corrent de la crítica literària que normalment s’aplica de manera pejorativa a la poesia que escrivim les dones. La poesia, per a mi, no té cap mena de sentit si no és una poesia capaç de connectar amb l’inefable. Allò que no es pot dir en paraules. Tant és que neixi de la nostra experiència vital com que no. El fet important és que la poesia sigui capaç de dir allò que no es pot dir. L’impacte és una revelació. El poema treu el vel d’una realitat que no coneixíem o se’ns desvela un aspecte nou. Crec que per aconseguir-ho s’ha de saber que les paraules no ho poden dir tot, però sí que es pot dir a través de les paraules. És una cosa una mica complicada. És igual que allò que em va dir un poeta fa temps, parlant-me d’una poeta que li dona mil voltes. Em va dir que aquesta poeta feia poesia de cafè. És allò que les dones fem cosetes. Per mi la poesia necessàriament ha de travessar tot el que ets. L’anècdota pot ser biogràfica o no. Es desprestigia el que escrivim les dones. Això no s’ha dit mai de Joan Alcover, no s’ha dit de Martí Pol ni de Josep Maria Llompart.

En aquest nou llibre de poemes també hi ha un imaginari evangèlic o bíblic.
—Sí. Els paisatges devastats i secs em van dur als paisatges del Nou Testament. Als deserts de Judea. També hi ha conceptes cristians que els agafo i els resignifico. Igualment, l’eucaristia com a analogia de l’aliment que ens dóna forces per a donar-nos a llum a nosaltres mateixes després de la mort d’una persona que ens falta.

Escriviu “déu” amb minúscula, a diferència del vostre llibre anterior.
—Bé, al llarg de tot el llibre hi ha referències a profetes que prometen que en algun indret del planeta encara hi ha gorgs d’aigua gelada. Algun profeta que llança la multitud a la recerca, però ell es queda segur a la cova. En certa manera, també és una crítica a tots aquests gurus moderns, coaches, que pretenen salvar-te a costa de diners. La gent que s’aprofita de la vulnerabilitat dels altres. A la vida me n’he trobat molts. Darrerament, amb la covid i amb l’estat de salut mental de les persones tan vulnerable, aquests individus han proliferat. Hi ha aquesta fe que va lligada a una necessitat d’esperança. En un article dels anys noranta, el filòsof francès André Comte-Sponville es preguntava on era el punt de trobada entre els qui tenen fe i els ateus. Aquest espai està en un concepte que ell anomena fidelitat i que defineix allò que queda quan hem perdut la fe –es pot entendre la fe cristiana o qualsevol altra. Queda un compromís amb la justícia humana i social. Vaig trobar que s’assemblava molt al que en el llibre havia intentat expressar quan parlo dels falsos profetes.

I l’amor de què parleu en el llibre?
—Quan poso “Déu” amb majúscula per mi és equivalent a l’Amor. En el llibre és un déu en minúscula perquè és un amor terrenal, creiem en algú que ens doni un bri d’esperança. En aquest paisatge distòpic és possible que sobrevisquem.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor