El govern dels millors

Aquests dies, la ministra d’Hisenda del Regne Unit, Rachel Reeves, ha rebut crítiques duríssimes de l’oposició perquè preveu d’apujar imposts per a recaptar 40.000 milions de lliures més (ço és, 52.000 milions de dòlars) al pressupost de l’any vinent. L’endemà de les eleccions nord-americanes, el periodista Jon Sopel, ex-corresponsal a Washington, s’adonà de seguida d’una dada: “Elon Musk, que ha posat 100 milions de dòlars a la campanya de Trump, ara és 27.000 milions més ric, en una sola nit. És la meitat de la suma de diners que Rachel Reeves pretén d’obtenir, en tot un any, de seixanta-vuit milions de britànics.” Per situar-nos, la despesa total de la Generalitat de Catalunya l’any 2023 fou de 41.025 milions d’euros (44.000 milions de dòlars, aproximadament). La classe treballadora nord-americana que ha fet tornar Donald Trump a la Casa Blanca trigarà força més que Musk a notar-ne els efectes a la butxaca, castigada per la inflació.

La victòria de Trump no va farcir un gall dindi i prou: el propietari d’Amazon, Jeff Bezos, és ara 7.000 milions de dòlars més ric. També amo de The Washington Post, deu dies abans de les eleccions, Bezos va impedir al consell editorial del diari que donés suport explícit a Kamala Harris com a candidata, tal com havien previst els periodistes. La decisió originà crítiques i dimissions de redactors i una allau de baixes de subscriptors, però a Bezos ja les hi han retudes amb aquests 7.000 milions. També orientativament, aquesta xifra tan minsa representa onze vegades el pressupost públic d’educació a Catalunya en el darrer exercici. Segons el portal Bloomberg, el fundador de Microsoft, Bill Gates, ha apujat d’un 1,2% la seva fortuna gràcies a la victòria de Trump; els co-fundadors de Google, Larry Page i Sergey Brin, d’un 3,6%, i Warren Buffett, de Berkshire Hathaway, d’un 5,4%. Buffet, per exemple, va dir fa quatre anys que era demòcrata, però ara no ha dit res.

Fóra injust de dir que els rics més rics tan sols donen suport a Trump. La campanya de Kamala Harris, més opulent i tot, tenia el suport de més multimilionaris encara i grans corporacions. Gates mateix havia insinuat que li queia més bé Harris –tot i que no demanà el vot per ella– i la seva ex-dona, Melinda Gates, és un dels donants més substanciosos de la vice-presidenta. De fet, si Trump triomfa quan apunta els demòcrates com l’establishment és perquè ho són molt gustosament, i l’aparell del partit no té cap pretensió de deixar-ho de ser. Tan sols cal veure com esclafaren el moviment de Bernie Sanders –que batia rècords de donants de base– el 2016 i, amb més neguit, el 2020. La dependència que la classe política té dels grans donants que, després, li teledirigeixen l’acció política és una de les malalties que més enverina la democràcia als Estats Units. Trump mateix finançà esplèndidament molts demòcrates durant anys i panys.

La victòria de Donald Trump sí que té a veure amb l’economia, és clar, però no serà president gràcies al preu del pa i de la llet. És una afirmació tan banal com dir que Joe Biden va ser president gràcies a la covid. En unes eleccions en què –abans d’acabar l’escrutini– han votat 144 milions de persones, només que Harris hagués aconseguit 252.000 vots més entre Wisconsin, Michigan i Pensilvània, hauria superat Trump en vot electoral i hauria estat presidenta. L’any 2020, quan van votar 155 milions de persones, només que Trump hagués aconseguit 256.000 vots més entre Wisconsin, Michigan i Pensilvània, hauria superat Biden en vot electoral i hauria estat president. Els Estats Units semblen més aviat una societat profundament empatada entre dues grans obres de teatre, dues grans campanyes publicitàries, com escrivia fa poc Joan Ramon Resina; dues grans maneres de repartir la culpa per una pèrdua de poder que va molt més enllà de la inflació.

El fenomen Trump no comença ara, sinó durant la presidència de Barack Obama, i sens dubte una inflació disparada li ho posa més fàcil per a tornar al poder, però els sondatges també mostren, molt clarament, com la percepció de votants demòcrates i republicans sobre l’estat de l’economia varia molt segons qui governa. La frustració dels nord-americans potser s’entén més bé tenint en compte que el poder adquisitiu del dòlar ha baixat en picat d’ençà dels anys quaranta del segle passat. El ball de les xifres macroeconòmiques –que tot sovint omplen titulars– contrasta amb la sensació de davallada i despossessió imparable que sent cada nova generació. L’any 1963, les famílies més riques dels Estats Units tenien trenta-sis vegades més riquesa que no pas les famílies mitjanes; l’any 2022, en tenien setanta-una vegades més. L’esquerda és tan grossa, i s’eixampla tant, que els qui s’abanderaven del progressisme ja no tenen forces per a escurçar-la, ni ganes tampoc.

El malestar que engendra Trump té molts orígens –com l’empobriment, els canvis culturals–, però, sobretot, és un crit dels ciutadans contra la seva pròpia desaparició, contra la por que els arrossegui un remolí que agafa més i més velocitat ara que la democràcia liberal ja no els dóna les eines per a aturar-lo. Els grans governs d’occident són incapaços de controlar i de frenar els gegants tecnològics –i probablement ho continuaran essent, si no canvia res. Tan sols cal seguir la guerra de Biden contra Nvidia. Mentre s’empetiteix el seu pes relatiu davant les grans fortunes, el pes polític de les administracions públiques, en silenci, es va fent petit. Per a llevar-nos-en els dubtes, en la seva primera trucada al president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, el president electe dels Estats Units, Donald Trump, ha posat Elon Musk al telèfon. D’ençà de dimarts, Musk s’ha dedicat a insultar el canceller alemany, Olaf Scholz, i el primer ministre del Canadà, Justin Trudeau. A l’agost va atacar repetidament el britànic, Keir Starmer. Trump li va prometre un càrrec al govern, però, de fet, no li cal gaire.