El fracàs de l’operació de pau

  • Potser encara no ho saben, però els comuns han tocat una fibra fonda, investint Jaume Collboni amb els vots del PP

Ot Bou Costa
22.06.2023 - 19:59
Actualització: 23.06.2023 - 10:58
VilaWeb

Potser encara no ho saben, però els comuns han tocat una fibra fonda, investint Jaume Collboni amb els vots del PP. La decisió va ser essencialment nacional i cap de les raons pragmàtiques no ho pot amagar. Ni l’interès de preservar càrrecs, ni la creença honesta que podran influir en Collboni, ni tan sols el càlcul fred que els seus votants, en certs barris, conceben el PSC com un partit més esquerrà que Junts. Tot això són factors contextuals que faciliten la decisió. L’element central és que Barcelona en Comú, el partit del canvi, ha investit un senyor del partit d’ordre que més anys ha governat la ciutat, amb el suport del conservadorisme espanyolista que, mentrestant, en bona part del país, acaba de pactar amb Vox. L’element central és que l’única cosa que comparteixen els tres partits que han investit Collboni és que van en contra de la independència de Catalunya. L’única. L’eix nacional potser no és l’únic que motiva el pacte, però és l’únic que el fa possible, com fa quatre anys.

El “que us bombin” no era tan sols una rebequeria per haver perdut la joguina. Xavier Trias es queixava que Madrid hagués fet sabotatge a l’enèsim intent del catalanisme conservador de pacificar Barcelona i Catalunya en català. No s’adreçava al PSC, al PP i als comuns com uns enemics, sinó com uns aliats a qui festeja perquè el convidin al ball de l’estabilitat política, i mai no l’hi conviden. Trias els retreia que la seva actitud no apaivagués el conflicte, que és exactament allò que ell i els seus votants convergents voldrien, un país on es pogués viure fent veure que no passa res. A això es referia, quan els deia: “Vostès creen un mal ambient, un ambient d’enfrontament.” A això es referia quan els demanava que deixessin de fer “bestieses i ximpleries”. A això es referia quan els deia: “Fan un mal favor a la ciutat i al país. Amb les mateixes excuses: ‘No volem un alcalde independentista.’ Saben que no és veritat tot el que acaben explicant.”

Fa la sensació que Trias, en el fons, voldria cridar als espanyols que són idiotes perquè no s’adonen que comparteixen objectiu. L’endemà passat de la investidura de Collboni, ho va dir a la ràdio si fa no fa literalment: “A veure si ho entenen: l’operació Trias era una operació de pau, d’estabilització i d’obrir vies de diàleg.” I després en una altra entrevista: “Es creuen que som un perill per a Espanya i no s’adonen que els qui faran trontollar Espanya són ells.” Aquests dies, Trias sembla Gavi, migcampista del Barça, cridant “viva España”, malgrat tot, després d’haver estat escridassat pels seguidors de la selecció espanyola amb càntics de “puta Barça” mentre celebrava una victòria. Al cor del catalanisme reformista, de la Convergència que un dia va creure en l’estat, hi ha una propensió a pensar que l’espanyolisme és motivat per la tossuderia o la mala educació, i no pas una voluntat política i cultural que simplement s’expressa amb naturalitat.

Com tot bon convergent, Trias sap que operacions com la de Collboni encarrilen el país cap a la divisió, amb dues adscripcions nacionals políticament irreconciliables. Els comuns ja havien pres bàndol amb l’espanyolisme en moments molt més decisius, però a Barcelona encara aspiraven a ser una alternativa que seduís joves independentistes. Trias ha pescat vots als mateixos barris benestants on aquest estiu voldrà obtenir-los el PP. Tots dos han perdut. En aquestes eleccions s’ha acabat la fantasia d’una Barcelona amb el conflicte nacional a la nevera, ni clarament independentista ni clarament unionista. Les direccions de Junts i el PSC volien que el 28 de maig servís per a normalitzar els pactes entre blocs, però el PP i els comuns han frenat la maniobra investint Collboni. Ara caldrà veure com reaccionen els independentistes enfadats i els potencials votants barcelonins d’Alberto Núñez Feijóo.

Després de sis anys dominats per la mentida, aquest pas per les urnes ha aportat més veritat a la política catalana. En són responsables Ada Colau i Daniel Sirera, que han redefinit el marc del debat polític a Barcelona, i els més de 350.000 independentistes que han passat a l’abstenció. L’angoixa que tenen els partits de perdre el poder aclareix els xantatges i els arguments. Els atacs de sinceritat de Trias després de perdre la batllia en són una mostra. La confessió de Collboni que s’ho va passar malament durant el ple, també. O Ernest Maragall reivindicant obertament que el PP i Vox són pitjors que el PSOE i que cal assumir-ho i actuar en conseqüència. I encara més coses. Un debat més explícit sobre els riscs de l’abstenció. Una ràbia visceral entre independentistes pel que va passar a Barcelona, que reconnecta amb la política gent que n’estava esgotada. L’ANC anunciant l’activació de la llista cívica. La vibració de l’eix nacional sempre aporta veritat, perquè remarca les dinàmiques de fons que estanquen el país.


El record de Turíngia

María Guardiola, candidata del PP a Extremadura (fotografia: Jero Morales).

Hi ha un altre exemple recent d’una operació antinatural d’investidura entre un partit conservador, de la família popular europea, i un partit a l’esquerra dels socialdemòcrates, com el PP i els comuns. L’any 2020, a la regió alemanya de Turíngia, la CDU d’Angela Merkel es van abstenir perquè presidís el land el candidat de Die Linke. La raó no era banal. Abans, un candidat dels liberals havia estat elegit president amb el suport de la CDU i dels ultres d’Alternativa per Alemanya. Va durar vint-i-quatre hores al càrrec, perquè Merkel es va indignar i va prohibir que es trenqués el cordó sanitari. La successora de la cancellera va arribar a dimitir. Aquests dies, en tertúlies i columnes, l’esquerra espanyola es posa en boca aquest pacte per denunciar l’abraçada del PP a Vox. Lloen fins i tot María Guardiola, candidata popular a Extremadura, que es nega a pactar amb l’extrema dreta perquè “nega la violència de gènere”.

El fet cert és que, de moment, a l’estat espanyol, el pacte més gran entre els conservadors i els qui són a l’esquerra del PSOE s’ha fet per a barrar el pas d’un govern de Junts i ERC.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any