25.05.2023 - 21:40
D’ací a poques hores s’acabarà la campanya electoral i, abans, m’agradaria remarcar que un dels canvis més preocupants que hi he observat, que venia d’abans però ara s’ha accentuat extraordinàriament, té a veure amb una concepció tremendament restrictiva de la democràcia i del paper dels mitjans de comunicació. Parle del control per l’aparell dels partits, cada vegada més estricte, de les declaracions dels candidats i de la informació en general.
A VilaWeb, per exemple, com deveu haver vist, hem mirat d’entrevistar el màxim de candidats possibles, tant a les eleccions municipals en les ciutats més importants del país, com a les Corts Valencianes i el Parlament de les Illes Balears. Ha estat un esforç notable que ens ha dut a parlar amb candidats de tots els colors polítics –tret de l’extrema dreta– i de tots els territoris. Però ens hem trobat també amb negatives rotundes a ser entrevistats per part d’alguns. En relació amb això, Ada Colau no ha estat cap sorpresa –abans de ser batllessa era una assídua de VilaWeb, però des que va arribar al poder, ara fa vuit anys, no ha volgut parlar mai amb nosaltres–, però alguns altres casos ens han causat una sorpresa important.
Hem pogut entrevistar, per exemple, la candidata socialista a la presidència del govern balear, Francina Armengol, però no el candidat socialista a la presidència del govern valencià, Ximo Puig –un altre polític, com Ada Colau, a qui insistim regularment que ens concedesca una entrevista i s’hi nega per sistema. O s’escau que hem pogut entrevistar Lluc Salellas, candidat de la CUP per Girona, però en canvi, per una decisió personal i explicita seua, no hem pogut entrevistar Basha Changue, la candidata de la CUP de Barcelona. Hem pogut entrevistar, en fi, Daniel Sirera, candidat del PP a Barcelona, però no uns altres candidats d’aquest partit que podrien guanyar en algunes ciutats del país.
Evidentment, en unes eleccions tan complexes, perquè hi ha tantes institucions en joc, sempre és complicat d’organitzar els horaris i el calendari dels candidats, això ho entenem tots. I fins i tot és difícil a vegades la tria periodística –a Girona i a Lleida, per exemple, vam entrevistar els dos candidats que, en cada cas, les enquestes diuen que van davant, i ens disculpàrem amb la resta.
Les complicacions logístiques són comprensibles, però denegar una entrevista per por d’allò que et preguntaran, perquè creus que et collaran o perquè saps que et molestarà que et recorden això o allò o que et demanen per una cosa de què no vols parlar o perquè un dia vam parlar de tu i no et va agradar, no ho és gens, de comprensible. Sobretot, perquè afebleix el sistema democràtic.
Fa temps que la majoria de mitjans han passat a estar fèrriament controlats o bé per oligarques o bé pels partits polítics, que en aquest cas fan servir diners públics. Precisament d’això en parlava dilluns passat amb Edwy Plenel, director que fou de la redacció de Le Monde durant vuit anys i fundador i director editorial avui de MediaPart. Ell em feia veure el ridícul contrastable de la premsa francesa respecte del cas Sarkozy. Com Le Monde, Le Figaro, Libération i els altres havien fet grans portades de l’encausament de l’ex-president dels Estats Units, Donald Trump, i en canvi dies després havien amagat en un racó petit la condemna –no pas l’encausament, sinó la condemna–, per primera vegada, d’un ex-president francès.
Abans, no fa tant, era insòlit que en plena campanya electoral un candidat es negàs a ser entrevistat per un mitjà. No solament perquè ell volia guanyar vots i per tant li interessava tenir com més espais públics millor, sinó per una cosa encara més important que ara s’ha perdut: perquè es creia amb l’obligació, davant els electors, de respondre. Ara, en canvi, els càlculs maquiavèl·lics dels partits fabriquen operacions amb els mitjans afins que saben que són terreny segur on, si cal, podran arribar a dictar quin és el titular i tot. Això sí, amb tots els periodistes que ara són a l’altra banda fent difícil l’exercici de la professió, citant solemnement Ryszard Kapuscinski per afirmar que el periodisme no és periodisme si no molesta.
El cinisme s’imposa, doncs. I ho hem vist en campanya. Hem vist candidats que han mentit obertament sobre dades inqüestionables. I periodistes que no els ho han dit, sabent que mentien. Hem vist mitjans publicar enquestes de partit, pagades pels partits, com si fossen informació –una cosa inaudita. Fins i tot han irromput en campanya els verificadors de fets (fact checkers), descaradament orientats cap a una opció política –gent que diu que comprova fets per a mentir-nos d’una manera més eficaç.
Nosaltres, a VilaWeb, continuarem treballant com sempre. però lamentem molt aquestes pràctiques, i pensem que cal denunciar-les, especialment la de negar-se a parlar amb un diari en concret per por de les preguntes que et faran. Perquè això és negar la base mateixa de la democràcia. Perquè és negar-se a l’escrutini públic i negar als electors la possibilitat de confrontar les idees, d’assistir a un debat necessari per a decidir amb ple coneixement de causa quina butlleta de vot vols ficar en l’urna. O si no n’hi vols ficar cap.
La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
Que un candidat és negue a ser entrevistat significa que té por. De les preguntes incòmodes, dels seus “superiors” al partit i de fer el ridícul. En qualsevol cas, és una bona raó per no votar-lo.