Pneumàtics, flotadors i armilles salvavides abandonats per migrants en una platja (©Jim Black/Pixabay)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Tots recordem, quan ens ho fan recordar, el xiquet sirià d’origen kurd ofegat a la costa turca. Fotografiat mig a la sorra mig a l’aigua, la seua imatge va estremir durant uns quants dies el món occidental. Una mort prematura que havia de ser símbol d’alguna cosa, o que havia de canviar no sé què, ara fa cinc anys. De moment, el seu nom té entrada pròpia a la Viquipèdia i, en la versió en anglès, hi figura la foto del petit cadàver des de diversos angles. En una, el sosté en braços son pare.

Un lustre més tard, s’ha fet viral un vídeo que potser s’hi podria comparar. Parlo de l’impacte, com a mínim, perquè em falta alguna cosa que no tinc per fer-hi play. L’ONG que el va difondre el descrivia així: “Escolteu el so del naufragi que vam viure ahir. El crit desesperat d’una mare buscant el seu nadó de sis mesos de vida, enmig del caos. El vam recuperar de la mar en parada respiratòria, va remuntar, però hores més tard el seu petit cos no va resistir. Ella és la mare de Joseph [emoticona de cor trencat].” A sota, 9.600 retweets, 5.000 retweets amb citació i 11.000 agradaments. A partir d’aquí, les imatges ja es troben reproduïbles en mitjans de comunicació d’arreu del món, alguns amb milions de seguidors. El control del vídeo, per tant, ja ha deixat de pertànyer a qui el va enregistrar.

Fem ara un viatge al futur. Un futur semiideal on la mare del nadó mort, junt amb la resta de supervivents del naufragi, han tingut l’oportunitat de viure en pau, de treballar i de prosperar. Un futur, per tant, on la Unió Europea no és aquesta màquina perfecta de mirar cap a l’altra banda, feta d’estats que defugen les seues responsabilitats humanitàries en diversos graus. Imaginem-nos totes aquestes persones que un dia vam veure des de les nostres pantalles –entre un anunci d’un webinari i una gràcia de TikTok–, com bracejaven al mar de les nostres vacances, clamant per la seua vida o la dels seus fills. Imaginem-nos que ja tenen una casa, un endoll i un ordinador com tenim naltros. Imaginem-nos, finalment, que amb una simple cerca, o sense voler, topen amb el vídeo del que fou el pitjor tràngol de la seua vida, a tot color, el so “del naufragi que vam viure ahir”, el dolor fossilitzat en aquest present continu que és internet.

Cal dir que si això arriba a passar mai, si mai els arriba aquest futur semi-ideal, no serà pas perquè la seua vida importés a cap organisme executiu que no fos l’ONG que els va rescatar. L’infatigable Òscar Camps, fundador de Proactiva Open Arms, ho explicava a la ràdio: “Cap de les operacions ni civils ni militars que hi ha al Mediterrani ara mateix té l’encàrrec del rescat. Si s’ho troben, ho faran, però intenten no ser-hi, perquè el mar faci la seva feina.” Ulls que no veuen, aquell truc tan vell. Els que intenten l’impossible per ser-hi, doncs, són entitats que depenen de donacions, i que ja no saben què més ha de passar perquè es despertin les consciències dels estats (si és que existeix tal cosa), si no és sacsejant les dels ciutadans. I naltros ja hem sentit tantes vegades que “som davant la crisi de refugiats més greu des de la Segona Guerra Mundial” que la frase se’ns ha tornat buida, com aquella comparació de l’Amazònia socarrada amb milions de camps de futbol. Arribats a aquest punt ens cal l’impacte, un despertador que soni més fort.

I les morts tràgiques impacten, sens dubte, però n’hem vist passar tantes a les nostres pantalles que, al final, la que ens acaba deixondint és la que ens fa més por: la dels xiquets. Igual que el patiment extrem de veure la mort rondant els nostres, que sempre és diferent –cada família dissortada ho és a la seua manera, diu el clàssic. La novetat és extremadament publicitària, i una imatge impactant pot tenir un efecte de ‘novetat’ en la ‘rutina’ d’uns centenars d’ofegats més, una setmana més, al mar. Per això fan tanta nosa els activistes que no permeten que ens acabem d’adormir amb la sonsònia deshumanitzadora de les xifres, els que els posen cara i els posen noms i ens espavilen l’ànima. No en va, molts governs dificulten l’entrada de càmeres als camps de detenció i/o de concentració, com en el cas de Mòria, o com al campament de les Canàries, que l’autoritat dirigeix els periodistes a un punt concret des d’on és impossible de fer fotos i retre compte de les arribades dels rescatats.

El poder de les imatges és indiscutible, no es pot dir que no. Cada vídeo que es fa viral arrossega l’actualitat informativa i, en el cas dels refugiats, treu a la superfície el debat sobre de les polítiques migratòries a la Unió i el relat calculat de la por que hi cala i alimenta la xenofòbia; de cop i volta tornem a sentir a parlar dels acords entre països per a retenir persones a la força, i com el control de les migracions ha esdevingut un mitjà d’extorsió i moneda de canvi per interessos espuris; de sobte algú telefona al seu corresponsal al nord d’Àfrica i sabem dels permisos que obtenen multinacionals europees per a explotar-hi la pesca –els recursos dels seus habitants–, i que molta part acaba en aliment per a porcs i animals de companyia a Europa i Àsia. Ja només per això, perquè cada vídeo que ens commociona ens remet al conflicte de fons –complexíssim, d’una magnitud inabastable–, algú pot considerar que és frívol demanar-se per la intimitat dels enregistrats pels seus salvadors.

Tanmateix, jo m’ho demano cada vegada. Des de la impossibilitat de figurar-me que la incertesa d’un mar sigui més segura que la certesa de la pròpia terra: un altre concepte que, de tan repetit, ja comença a sonar buit. Al costat del drama, hi pot haver qui pensi que no val la pena amoïnar-se per un dret tan fràgil com el de la intimitat, potser el més fràgil entre tots els que els són arrabassats als qui demanen refugi. Ho admeto, però m’hi rebel·lo. Tot i amb l’hipotètic consentiment dels enregistrats, encara em queda el dubte que, en condicions de patiment extrem, aquest permís no sigui més que un altre crit d’auxili al desert del mar. Una esperança en naltros, els de les pantalles, perquè el seu dolor tingui sentit, perquè arribi a remoure a qui correspongui i canviï alguna cosa. Tant de bo, tant de bo. Tot i això, crec que hi ha d’haver un terme mitjà entre un vídeo d’una mare que acaba de perdre el fill i un breu a la secció d’internacional (i que és feina nostra de trobar-lo).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.