El divorci democràtic

L’home més ric del món, Elon Musk, diu que “si Donald Trump no guanya aquestes eleccions, hauran estat les últimes”. Aquest dramatisme s’inscriu en la conspiranoia racista que van conreant els adeptes del Make America Great Again. El Partit Demòcrata, diuen, ha importat tants immigrants il·legals favorables que, si guanya Kamala Harris, la democràcia s’esfumarà i els Estats Units esdevindran el reialme d’un partit únic. És mentida, és clar. I el foc és creuat: els demòcrates també acusen Trump de ser “una amenaça per a la democràcia”, i ell mateix els culpa d’haver incitat, així, el seu intent d’assassinat. Les enquestes diuen que els nord-americans, com bona part dels ciutadans occidentals, creuen en la idea de la democràcia i la volen, però no els satisfà com funciona i hi estan perdent l’esperança. Assenyalar que els teus rivals la posen en perill també és una manera d’aprofitar aquesta insatisfacció sense donar-hi solució política.

L’èpica ianqui ho revesteix amb més espectacularitat i arravatament, però aquesta impugnació del sistema de dins del propi sistema s’assembla molt a la deriva espanyola d’ençà del 2018. Aquesta setmana, la imputació del fiscal general de l’estat n’ha estat un esglaó més. Les dues grans famílies polítiques espanyoles –que han funcionat com un partit únic sempre que els ha calgut i convingut, igual com els demòcrates i els republicans als Estats Units– ja qüestionen obertament la justícia del seu estat. Fa uns anys, rebatien a qualsevol independentista que la democràcia només s’encabia dins la llei. Ara, amb l’independentisme congelat, coincideixen a reconèixer que la llei es fa servir també per esclafar la democràcia: els socialistes parlen de lawfare i de jutges malvats, i els populars diuen que el Tribunal Constitucional està cooptat pels socialistes. L’imperi de la llei, que deien.

Que es qüestioni la legitimitat d’uns comicis o d’un dirigent concret és en realitat símptoma que, de fet, els ciutadans troben les seves democràcies com més va menys legítimes. No pas perquè les refusin, sinó perquè són infèrtils. Trump no concedeix la derrota el 2020 perquè, si la majoria social dels Estats Units –un 68%, segons un informe del respectat Pew Research Center– no està satisfeta amb la democràcia nord-americana, no és tan greu vulnerar-ne els rituals fonamentals. A la gent que encara creu en la litúrgia institucional potser li fa mal d’ulls, però per a molts altres aquesta desobediència normativa sona bé perquè la norma també els frustra a ells. L’espanyolisme més recalcitrant pot acusar Sánchez de petit dictador perquè, en el fons, els ciutadans saben que l’estat espanyol no és prou democràtic –hi ha també un 68% d’insatisfets–, i els socialistes governen feliçment gràcies a la pacificació antidemocràtica de Catalunya.

El problema és de gran abast, però en cada país troba la seva manera de manifestar-se. Segons l’informe esmentat del Pew Research Center, la insatisfacció amb la democràcia a Itàlia és d’un 67%, a l’estat francès d’un 65% i al Regne Unit d’un 60%. Arran de l’últim baròmetre del CEO, sabem que a Catalunya, com ja hem explicat unes altres vegades, la xifra és d’un 70%. Els llocs que se’n mig salven, com Alemanya, són immersos igualment en una davallada dràstica: allà, el 55% dels ciutadans declaren que sí que estan satisfets amb la democràcia, però això és un 11% menys que fa tres anys. La dinàmica transversal és un allunyament de les institucions, que es fa palès més de pressa en les que són, en efecte, lluny, com les comunitàries de la Unió Europea. L’Eurobaròmetre d’abans de les eleccions a Brussel·les del 9 de juny deia que un 42% dels ciutadans europeus tendeix a no confiar-hi.

Els governants i les institucions de les grans potències occidentals són atrapats en una dinàmica de deslegitimació i, a l’altra banda de la riba, hi ha qui frisa per aprofitar-ho. Musk mateix –que clama tot el dia per la llibertat d’expressió però censura constantment a X i l’ha convertida en una joguina inservible ja per a cap debat– esperonava fa uns mesos enfrontaments al carrer a Europa, on flirtejava amb la idea d’una guerra civil. La gran pregunta és fins a quin punt serà sostenible l’erosió. El president Salvador Illa governa tot sol amb el 15% del cens i una abstenció molt elevada; el primer ministre francès, Michel Barnier, governa amb el suport eteri de l’extrema dreta però, a la pràctica, contra tothom; el 46% dels republicans i el 27% dels demòcrates nord-americans diuen que no consideraran legítims els resultats si guanya el candidat rival; i Keir Starmer, amb una majoria d’escons històrica, governa el Regne Unit amb un milió de vots menys que Jeremy Corbyn.

Occident s’encamina cap a un divorci entre la política institucional i la vida i els valors de bona part dels ciutadans, si no la majoria. Hi ha barris de les grans ciutats del Principat on fou de més del 70% el 12 de maig proppassat. A Catalunya, el trencament sentimental amb la política oficialista té a veure amb el desenllaç fatídic del 2017 i el 2019, però és un trencament coherent amb una dinàmica molt més global. Per a revertir-la, cal sortir de la dialèctica que situa els populistes en un cantó i els demòcrates en un altre. El qüestionament de les institucions –la mobilització, la desobediència, la crítica ferotge– és bàsic en democràcia, però aquestes darreres dècades s’ha condemnat i perseguit com si fos un atac intolerable. Per això els més autoritaris es posen el nom de la democràcia a la boca i els tecnòcrates estantissos fan servir aquesta falsa dicotomia per enfortir-se. La participació política transversal i multitudinària es troba en vies d’extinció si no es frena aquesta concepció errònia de la democràcia.