El dilema de l’amor (romàntic)

  • «Hem arribat a la conclusió que hem de matar l'amor romàntic abans no ens mati a nosaltres o, millor dit, abans no ens torni a matar»

Anna Zaera
27.11.2018 - 21:50
VilaWeb
Obra de teatre 'Amor' de la companyia El Eje al Tantarantana.

Els darrers dies he llegit una desena d’articles d’opinió sobre ‘desmuntar l’amor romàntic’. Sembla que és un tema que ha saltat a l’agenda pública, però ja fa mesos que detecto aquesta tensió per saber exactament quin és l’amor bo.

No ha passat gaire temps des que cantàvem a pulmó lletres tan bèsties com ‘Sin ti no soy nada’ d’Amaral sense qüestionar-nos gran cosa. Tancàvem els ulls i fèiem volar anhels mirant al cel a la recerca d’alguna transcendència. Aquell amor ideal ha estat la nostra mística per a connectar amb els Déus, allò que ens feia desconnectar de les avorrides coses pràctiques de cada dia. L’amor idealitzat ha estat la font d’inspiració i creació artística més recurrent i un dels tòpics de la cultura de masses. El que vull dir avui, després d’unes setmanes d’investigació informal, és que em sembla que mai com ara no hi havia hagut un consens tan general entre creadors per a desmuntar aquest mite. No només entre opinants i activistes, sinó també entre els principals valedors del fet: els artistes.

He fet una llista mental d’algunes les manifestacions culturals contemporànies que hi reflexionen en el context més pròxim. Del teatre a la fotografia, passant per la música, els llibres i fins i tot la primera sèrie emesa per les xarxes socials, s’han multiplicat els discursos crítics amb l’amor més passional.

Fa una setmana, a la roda de premsa de presentació del festival de fotografia DOCfield Barcelona, la directora artística explicava que l’edició d’enguany girava entorn de l’amor. I precisava. Però no volem parlar de l’amor romàntic, sinó dels vincles. Parlar d’amor no és sempre parlar-ne des del romanticisme, sinó que volem parlar dels afectes que ens vinculen amb una comunitat. I posava exemples d’exposicions que es podran veure durant aquests dies a Barcelona: una, sobre com es viu l’amor a la vellesa; una altra, sobre què passa quan una parella ha d’enfrontar-se a una malaltia; una altra sobre què havia suposat en la vida de moltes dones la restrictiva llei de l’avortament a Irlanda.

En el món de la música també hi ha algunes proves recents. Em ve al cap la pianista Clara Peya, que amb el seu darrer disc, Estómac, defugia de parlar del cor com a centre neuràlgic de l’amor i proposava un òrgan molt més prosaic com podia ser l’estómac per parlar de les emocions. Un intent de buscar noves maneres de viure l’amor. Ni l’amor és etern, ni nosaltres mitges taronges destinades a trobar-nos, deia.

La periodista Júlia Bertran, amb el seu M’estimes i em times, també presentava un llibre d’il·lustracions amb un diàleg per a constatar l’obsolescència de l’amor romàntic amb persones com Mari Luz Esteban, Brigitte Vasallo, María Riot i Coral Herrera.

Hi ha en cartell aquests dies a la sala de teatre Tantarantana l’obra Amor, de la companyia El Eje, que mostra el procés de desgast de l’amor (romàntic, s’entén) a través de dues noies que s’enamoren des de la fascinació. Amb aquesta pulsió de base, comencen un projecte de vida seguint els patrons clàssics de l’heteropatriarcat –compartir llar i projecte de vida. Però el temps passa, les passions s’apaguen, comencen a fixar-se en altres coses i persones, i arriba el drama.

Aquesta tensió entre què és –o no és– l’amor ha saltat aquesta setmana al mitjà de comunicació de masses per antonomàsia, la televisió, però aquest cop mitjançant les xarxes socials amb una sèrie que porta el nom de PoliAmor. En aquest cas, Televisió de Catalunya i El Terrat s’han associat per estrenar la primera ficció en directe per Instagram Live. Cada capítol parlarà de temes relacionats amb l’amor, al voltant de la Berta, una dona de trenta anys amb el cor trencat que es debatrà entre la curiositat que genera conèixer una persona nova i la nostàlgia dels amors perduts.

El compositor americà Cole Porter va escriure l’any 1929 un tema que portava per títol ‘What is this thing called love?’ per al musical Wake up and dream, un tema que es va convertir en un famós estàndard de jazz que continua reproduint-se gairebé un segle després.

Ara veiem clar que l’amor romàntic, a part de ser la font més gran d’inspiració de tota la història, ha estat un mecanisme de control social. Ens han venut una moto i l’hem comprada. De la mateixa manera que el capitalisme dispara al cor del desig humà, l’amor romàntic ha estat la peça queha encaixat millor amb aquella inconscient recerca de l’altre, aquella unitat perduda en néixer, aquell desig de transcendència gairebé místic del qual parlàvem al principi.

Sembla que després del patiment que molts ja portem a l’esquena, hem arribat a la conclusió que hem de matar l’amor romàntic abans no ens mati a nosaltres o, millor dit, abans no ens torni a matar. I hi ha més arguments. Si l’amor romàntic domina les nostres vides, ens aïllem cada cop més al voltant d’aquesta estructura també qüestionable que és la família de sang. Però i què farem si no podem escriure poemes d’amor (romàntic)? Què en fem, d’aquesta pulsió íntima que ens ajuda a sobreviure?

Al llibre Mirada retrospectiva, la pensadora Lou Andreas-Salomé diu: ‘Allò que sense raó es diu “romàntic” neix, de fet, en la cosa més indissoluble del nostre ésser, en la cosa més robusta, més primigènia, la força de la vida mateixa.’

Alguns encara vivim aprenent-ne, suportant el dilema entre la teoria i la pràctica. Potser pensar-hi és l’última resistència dels romàntics. Una forma d’amor més.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any