La literatura més popular, la menystinguda, la literatura que no és literatura, potser més aviat un objecte en si mateix. Llibretes arraconades quan han perdut la urgència de la seua utilitat. Si ets dona, possiblement n’has escrit com a mínim un. O molts. Són objectes transicionals, entre la mística infantil i la pulsió adulta. L’artista gallega Xiana do Teixeiro va obrir la Mostra de Films de Dones organitzada des de fa trenta-quatre anys per la cooperativa feminista Drac Màgic amb una pel·lícula, Crías (2026), que va significar, precisament, un acte d’obertura col·lectiva. Una celebració dels diaris juvenils. Tots, de diferents formes, mides i colors, van sortir de la clandestinitat, i van ser elevats a objectes de culte. Objectes de la pantalla gran. Desenes de diaris de dones adolescents esperaven aquesta oportunitat. La projecció, la llum. Una obertura compartida, en aquest cas, també amb la complicitat de les espectadores. Una profanació intencionada, que col·lectivitzava, i potser també reparava, el seu oblit. Perquè una de les emocions més recurrents al voltant d’aquests registres literaris, com va quedar clar durant el metratge, és la vergonya. La vergonya de la relectura, la vergonya de la seva senzilla existència.

Do Teixeiro fa més de deu anys que recull diaris de dones que ara ja són adultes i han decidit cedir-los com un acte d’ofrena. La idea de la pel·lícula és contribuir a una biblioteca particular de diaris adolescents. No tan sols per a fer-ne una reflexió personal, sinó també una d’històrica o historiogràfica. Do Teixeiro es va presentar dijous passat com a arxivera d’aquestes joies ignorades. Arxivera efímera, això sí. Perquè la condició de cessió era que aquests diaris sempre fossin retornats a l’autora i propietària. Ha custodiat durant anys, i continua fent-ho, fins i tot diaris que guardaven la promesa de no ser mai oberts. I és que els diaris adolescents contenen sobretot una promesa.

Do Teixeiro convoca amigues i conegudes per reflexionar sobre els seus diaris adolescents. Sigui quin sigui el tema que vulgui tractar la gallega, és molt clar que ella creu en la potència del pensament relacional. És una fórmula que ja havia explorat a Tódalas mulleres que coñezo (2018), en què l’enregistrament de la xerrada entre amigues era el mètode per a articular l’argument. Xiana sap construir un espai segur que fa que l’escolta atenta faci possible un diàleg inèdit. Paraules que transformen només pel fet de dir-les, va dir la realitzadora en algun moment de la presentació.

L’escriptura del diari per les protagonistes produeix un efecte semblant. S’articula com un refugi. Una necessitat. Un espai d’interlocució que humanitza el paper gairebé elevant-lo a un confident, o el confident, perquè moltes diuen que “l’estimat diari” és l’únic amb què poden comptar, en uns anys marcats per la soledat i l’aïllament. Algunes de les participants el comparaven amb un cos en ell mateix. Un cos que, gràcies al cadenat, el metall en forma de U que el protegeix, no pot ser profanat, a diferència d’un de carn i ossos. I és que els diaris adolescents no són tan sols un gènere literari interessantíssim, sinó que són un manifest. Han registrat moltes de les violències contra les dones joves, escrites fins i tot abans de saber que eren violències. Les petites agressions dels companys de classe, l’estranyesa de les transformacions corporals, els amors no correspostos, la nostàlgia de no tornar a la mateixa casa o al mateix lloc de vacances, però també els abusos que mai no van poder ser denunciats. Durant la projecció vam ser-ne testimonis. Vam comprovar que s’anunciaven com a premonitòries en uns anys en què el feminisme no era un assumpte  enunciable. Unes confessions que pel realisme de la seva innocència eren, directament, esfereïdores.

Aquest arxiu de diaris va aparèixer a la pantalla amb la lògica del fanzín. De fet, una de les participants va definir el documental com un film-zine, fet de fragments i petjades. Un collage de retalls de paraules i textures que anaven construint un diari més gran. Textos escrits a mà, amb la lletra pròpia, atapeïda o estirada, nerviosa o espaiada, una cal·ligrafia que també és un registre generacional de les joves que vam ser. La dimensió del rectangle de la pàgina, les taques, els petits dibuixos o esquemes marcaven una composició no solament textual sinó també artística. Un objecte fet amb la llibertat creativa que permet també de forma natural, les intervencions, l’error i la guixada. Una escriptura que pot ser permanentment esmenada, actualitzada o que fins i tot se’n pot renegar obertament.

Són unes línies que surten a raig, que en molts casos fan una funció de buidatge, que són, involuntàriament, crues o iròniques. Algunes, poètiques. En el diàleg que mostra el film, moltes expliquen que el seu diari juvenil és una conversa en el temps amb elles mateixes. Tornar al diari és tornar a un missatge que la seva jo adolescent tenia per a l’adulta, un missatge encapsulat en un altre espai i temps que es llança a una possible relectura amb uns mateixos ulls que són sempre uns altres. Un regal carregat de tendresa pel futur o una condemna que va directa a la foguera. Una altra de les característiques era que aquesta llibreta sovint era un obsequi d’algú, que arribava a casa d’alguna manera fortuïta, de mans d’alguna tia o amistat familiar. La mateixa longitud del quadern, molt sovint, determinava l’espai temporal dedicat a la confessió.

Contagiada per l’aire confessional, l’autora, paral·lelament, ens relata l’experiència de muntatge del documental. Una aventura igualment angoixant, inacabada, que precisament, per la mateixa transformació constant de la seua subjectivitat, demanaria una revisió infinita i impossible.  Do Teixeiro es rebel·la en el seu diari de muntatge contra el programa mateix d’edició que, diu ella, l’obliga a no deixar rastres de les correccions, la impulsa al pensament lineal, tot i que ella sap bé que el que la nodreix és la multiplicitat de veus, les tiges que se superposen i es matisen entre elles. Acaba assumint que li costa deixar anar la pel·lícula, acceptar-la tal com és, deixar-la lliure de judici perquè pugui ser per ella mateixa.

Hem assistit a un homenatge a les que vam ser i, com va dir la realitzadora, això és un acte real de genealogia.