El darrer dia de la Catalunya espanyola

  • «S'ha fet un pas endavant que no té retorn. Els dubtes sobre la voluntat i la capacitat d'impulsar la fase final del procés d'independència han estat esvaïts»

Vicent Partal
05.07.2017 - 02:00
Actualització: 05.07.2017 - 14:16
VilaWeb

La presentació ahir de les garanties (en plural) del referèndum d’autodeterminació va demostrar la determinació del govern de Catalunya, la determinació de Junts pel Sí i la determinació de la majoria independentista que Junts pel Sí conforma amb la CUP. La determinació d’exercir l’autodeterminació.

És una determinació que sembla que sorprèn alguna gent. Incomprensiblement, diria jo. És cert que tots aquests anys, i fins i tot encara aquests darrers mesos i setmanes, hem sentit veus, algunes de l’independentisme i moltes de l’unionisme, que asseguraven que tot això no passaria, que era teatre i només teatre, que era una manera de balafiar el temps per a continuar gestionant la petita Catalunya espanyolament autònoma.

Alguns, els continuarem sentint. Com una música de fons. Fins i tot hi ha qui, com la batllessa de Barcelona, ja diu ara mateix que caldrà lluitar el 2 d’octubre per fer un referèndum que resolga el problema polític entre Catalunya i Espanya. Que ho faça ella, si vol, i durant tants anys o dècades com vulga: lluitar tonifica. Però em fa l’efecte que la decisió  ja l’hauran presa el dia abans els ciutadans, uns ciutadans que des d’ahir tenim l’instrument legal que ens permetrà, si ho volem, de canviar la història.

Perquè des d’ahir sabem amb detall tot allò que ens cal per a entendre com ho farem. Fins i tot la data de la proclamació de la independència. Si aconseguim que guanye el sí, serà un màxim de dos dies després de la proclamació dels resultats definitius, que a tot estirar hauran d’haver-se presentat al parlament el dia 15 d’octubre. El 17 d’octubre, doncs, a tot estirar, serà el darrer dia de la Catalunya espanyola, tot i que dues parts substancials de la nació, la que va de Guardamar a Benasc i de Formentera a Maó i la que va de Salses a Cervera, continuaran sota jurisdicció espanyola o francesa. Espere que només provisionalment.

[Aclariment: m’han demanat avui d’on ix aquesta dada d’entre els tres i catorze dies ja que la llei no en parla. Efectivament és així: va ser una precisió aportada en una conversa d’un periodista de VilaWeb amb els responsables de Junt pel Sí després de l’acte i fa referència al fet que els resultats provisionals es coneixen la mateixa nit però els vàlids legalment són els definitius que la Sindicatura proclamarà en aquest període de temps.]

Siga com siga, amb la presentació d’ahir s’ha fet un pas endavant que no té retorn. Els dubtes sobre la voluntat i la capacitat d’impulsar la fase final del procés d’independència han estat raonablement esvaïts. Qui en vulga dubtar, oimés després del colp d’autoritat del president Puigdemont hores abans, ho farà només amb l’argument del pessimisme propi.

La determinació per l’autodeterminació ens ha dut on som i gràcies a això ens hem guanyat de ser on som. Hi hem arribat per la determinació dels deu mil que van anar a Brussel·les quan ningú no s’ho imaginava. I per la dels qui van omplir la Gran Via en la manifestació de la PDD. Som on som per la determinació dels veïns d’Arenys de Munt i de les altres poblacions (centenars) que van afegir-se al moviment de les consultes populars. Per la determinació dels socis de l’ANC i per la de cada manifestant que va acudir als onzes de setembre o va posar la senyera al balcó. Hem arribat fins ací gràcies a la determinació dels milers i milers de persones i organitzacions, començant per Òmnium i l’AMI, que no han deixat d’organitzar actes, nit sí, nit també, per tot el territori. Per la determinació amb què ens vam agafar les mans en la Via, vam ballar al Concert per la Llibertat o vam acompanyar ben d’hora ben d’hora tots els represaliats cap al jutjat, començant pel president Mas. Ens ha dut on som avui sobretot la determinació expressada en forma de papereta dels 2.344.828 catalans que van anar a votar el 9-N contra totes les pressions i amenaces de l’estat i la dels qui van dur al parlament 72 diputats independentistes. Som ací per la determinació de Muriel Casals. I per la de Carles Puigdemont i per la de Carme Forcadell i per la d’Oriol Junqueras.

I sabem que ja només ens cal guanyar el referèndum.


[Bon Dia] –Avui us presentem el darrer capítol de la sèrie ‘Nou Barris, cròniques d’una Barcelona irreductible’ de Xavier Montanyà i Albert Salamé. Es titula ‘Jo vaig veure com assassinaven Josep Lluís Faceries’ i us assegure que és una petita joia. Evoca l’assassinat del maqui llibertari Josep Lluís Faceries, a la porta de l’Institut Mental de la Santa Creu, concretament a la cruïlla del carrer de Pi i Molist amb els passeigs d’Urrutia i Verdum. Un símbol de la crueltat del franquisme que el barri ha fet seu.

–Un dia em van definir la premsa espanyola dient que bàsicament eren dos diaris i un ‘gamberro’. Es referien a El País i l’ABC i Pedro J. Ramírez. Ramírez ara va embolicat en un digital que no ha resultat allò que ell volia però avui fa una portada que diu: ‘El PSOE assumeix que Rajoy no podrà impedir que l’1-O es vote a Catalunya’. Bé, és una tradició aquesta que els ‘gamberros’ parlen més clar, no?

Liveuamap.com té una manera molt peculiar però molt efectiva de presentar les notícies en els escenaris de conflicte. Avui us recomane molt especialment el seguiment de la crisi coreana. Tots els experts coincideixen a dir que el míssil llançat ahir podria arribar a Alaska. Hawaii és lluny i els Estats Units continentals encara més, però arribar a Alaska, en definitiva, seria arribar al territori dels Estats Units. I això ja són coses de gran cas… Recorden sempre, a més, que la visió del món la tenim deformada pels mapes. Aquest, precisament de l’Alaska Dispatch, presenta una perspectiva perfecta de la situació.


Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any