El color de la ginesta

«Fan el bèstia, sí. I fan mal. Però no fan res més que això. Prohibeixen el groc, però no aconsegueixen d'esborrar-lo, sinó que l'acaben convertint definitivament en símbol. O, encara més: ens retornen un símbol que ja teníem»

Núria Cadenes
13.12.2017 - 21:01
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La setmana vinent hi ha la votació.

Aquesta vegada no m’hi he jugat cap paella ni faig cap porra ni res. No és pas per superstició ni per la cosa de pagar ni per mandra ni per falta d’ocasions: és que aquesta vegada va massa de debò. I no fa ganes de juguesques.

Espanya viu desfermada, desemmascarada, desesperada: l’estat que fa i representa aquesta cosa invertebrada, intangible i irreformable ha vist de molt a prop les orelles del llop, de més a prop que no es pensava, de tan a prop que encara no se’n sap avenir, i ha reaccionat de la manera que sap reaccionar, tal com ha fet sempre: ventant coces al tauler de joc.

Val a dir que les coces d’aquest segle, malgrat totes les bestialitats que ja han perpetrat i les que encara es poden empescar els representants de la invertebrada, no són les que estaven avesats a practicar. Vull dir que sí, que és evident que en aquest camí, fins que no siguem un estat, continuarem sols, i que l’Europa dels coloms i l’himne de l’alegria fa el paper de la trista figura mirant cap a qualsevol banda que no li comporti haver de defensar, ni explícitament ni amb metàfores (i encara menys amb la pràctica), coses com ara, què sé jo, la lliure expressió democràtica o els drets humans; però que, alhora, no hem de perdre de vista que, malgrat tot, malgrat ella mateixa, Europa ha servit de contenció. Perquè, i ho sabem per trista experiència històrica, la cosa que li demanen els budells, a la intangible, és aquell bombardeig periòdic de Barcelona ‘para mantenerla a raya’ que reclamava el general espanyol Espartero (o, en versió del president espanyol Azaña: ‘Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años.’ I encara ho reblava: ‘El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo’).

Doncs això: que fan el bèstia, i fan mal, i que és dur llevar-se cada matí esperant quina una ens n’hauran dedicat: denunciar periodistes, mestres, polítics, actors; entrar a robar als museus; prohibir paraules (democràcia, llibertat, president), colors (el groc, només, de moment); enviar virreinets a les institucions i els nostres polítics a la presó; amenaçar-nos des d’un tanc, des dels jutjats, les casernes. Baf, ho deixo estar. No en vull fer la llista. Ja la sabeu.

Fan el bèstia, sí. I fan mal. Però no fan res més que això.

És a dir, que prohibeixen el groc (encara no m’ho puc creure: hi ha coses que semblen tretes d’una distopia literària) però no aconsegueixen d’esborrar-lo, sinó que l’acaben convertint definitivament en símbol. O, encara més: ens retornen un símbol que ja teníem. Igual com els antics defensors del país durant la guerra de 1702-1715 es guarnien amb llaços grocs per mostrar el rebuig als borbons, avui ens posem el llaç, la bufanda, jerseis i guants, casquets, mocadors, corbates, la peça que trobem o que ens agradi o que se’ns empetegui, d’un groc somrient malgrat la maltempsada, com a símbol de llibertat. I amb això, tranquil·lament, sortim al carrer, anem a l’escola, a passejar, a comprar, a la feina, al teatre o al futbol. Perquè els catalans, efectivament, fem coses. Votar, per exemple. Reconstruir.

Hi ha un tros de carta de la Mercè Rodoreda que aquests dies em ve, de manera recurrent, a la memòria. Havia tornat fugaçment a Barcelona, l’any 1949, i havia quedat esparverada per l’ofec en què mig vivia el país sota la llosa criminal i feixuga i grisa de la dictadura. I va escriure això, després de repassar el panorama tristíssim: ‘Afortunadament encara hi ha alzines, pins i ginesta, i és molt possible que, a partir d’aquests elements, es pugui reconstruir tot.’

En aquells moments terribles, quan hauria pogut semblar que no hi havia perspectiva, la ginesta.

I ja és això. Podem imaginar-nos que les alzines i els pins som nosaltres, la gent, de tota mida i condició. Avui, a sobre, molts més, efectivament, dels que ells volen i diuen. Molts molts molts més. Només ens cal recordar-ho. Demostrar-ho. I podem imaginar-nos, també, la ginesta com llaços grocs.

Que són unes eleccions forçades? Sí. I més coses, probablement. Les han convocades per a desfer la república que naixia i que no oblidem. Més que això: per a desfer-nos (no pas als independentistes, únicament: al poble que som). De nosaltres depèn que no hi puguin reeixir. De nosaltres depèn deslliurar-nos de la caverna, sortir a l’espai obert. Votar ginesta.

Que fot ràbia haver encara d’aguantar el tracte ignominiós d’aquest estat-paparra? També, és clar. I cada dia més. Per això, precisament, hem de mantenir la partida al terreny on som invencibles: al del poble decidit, mobilitzat i, sí: somrient. El 21 de desembre es demostrarà el tremp de la ginesta. La seva groga perseverança.

(I després, de seguida, quan la ginesta hagi guanyat, en vots i en escons i en perspectives, ja parlarem del paper dels nostres diputats, i de les batalletes partidistes que no els acceptarem. I del sentit d’estat.)

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes