De segur que més d’un voldrà veure aquest article com un afer entre partits. Com un exemple més de l’estira-i-arronsa que tots plegats hem constituït de forma maldestra aquests últims mesos. Però deixeu-me dir per endavant que no és així. O, si més no, i amb la sinceritat que aquells que em coneixen saben que procuro practicar, no és pas la intenció de qui l’escriu. La voluntat és tan sols fer arribar una reflexió que aquests dies m’acompanya quan penso en l’afer del triumvirat De Alfonso, Fernández Díaz i Germà Gordó. Cap dels quals no ha dimitit. L’un ha estat acomiadat, l’altre reforçat pel resultat electoral de diumenge (tornarà a ser ministre?) i, finalment, la vàlua ‘catalanista’, amagada dins Convergència emparada per l’omnipresent Artur Mas.

De Fernández Díaz i de De Alfonso n’hem parlat. No pas a l’estat on en general ni els partits, a excepció de les confluències, ni les institucions no s’han alterat gaire per uns comportaments que consideren ‘patriòtics’, però sí a Catalunya, realitat pròpia i esperem que aviat sobirana. Ara, en el nostre debat, el del meu país, he percebut que es parlava poc de Germà Gordó i el seu paper galdós en aquest entramat, segons les declaracions enregistrades a les quals tothom ha donat validesa. Ja se sap que és més fàcil de veure la palla a l’ull veí. Per entendre’ns, segons aquestes converses, Germà Gordó va ser una de les persones clau en el nomenament de De Alfonso, va ser també el proposant que Interior condecorés el mateix personatge i va ser/és finalment el cavall de Troia de la Convergència sobiranista. A punt i llest per a fer virar la nau cap al regeneracionisme espanyol de la mà de Fainé i l’alta burgesia catalana. Amb la seva gent, la seva força interna com a ex-gerent del partit, també en èpoques fosques, i amb el premi d’haver estat nomenat conseller de Justícia el 2012. Tot plegat, un afer greu en el partit que es considera pal de paller i del qual una setmana després ningú no parla. De fet, Gordó és encara membre de la direcció nacional de Convergència i amb un comunicat a mitjan setmana passada es va guanyar un pont de tres dies tranquil.

Gordó, la persona que sabem que tramava activament per fer descarrilar el procés amb nocturnitat i traïdoria, continua a la direcció del partit del president i aquí no hi ha hagut pressió comunicativa ni popular de cap mena. Podríem comparar la situació que s’ha viscut, per exemple, amb el debat del pressupost o amb algunes declaracions cupaires que poden no agradar, fins i tot en algun cas ser equivocades, però que no han tingut mai voluntat de fer descarrilar res, ans al contrari. La pregunta, doncs, sembla lògica: com és que quan és la CUP qui altera els plantejaments de Junts pel Sí s’organitza una autèntica massacre comunicativa (editorials, columnistes, opinadors, ràdios i programes de televisió alhora) però quan es corrobora que un dirigent de Convergència trama amb els poders fàctics la fórmula per a mantenir el jou de l’estat sobre el poble català es procura el silenci? És fruit de la normalitat democràtica? Deixeu-me’n dubtar.

Us seré clar. Sé que ser de la CUP porta implícit rebre aquest tractament. No m’ha sorprès. L’status quo es protegeix davant d’aquells que procuren el canvi profund i no el simple maquillatge. Als municipis patim també la indiferència i la batalla comunicativa l’hem de dissenyar sis vegades més bé que la resta. No és cap excusa. Crec també que nosaltres hem de saber-ho fer prou bé per a poder superar aquesta barrera. Només així ens mereixerem poder liderar un projecte alternatiu a la mediocritat política i econòmica actual. Forma part de la partida. Ara, el que no és tan democràticament comprensible, per dir-ho d’alguna manera, és el silenci mediàtic al voltant de la figura de Germà Gordó durant aquests últims dies. I menys encara en aquells espais comunicatius i organitzatius que es vanten de ser una molla del procés cap a la independència. Germà Gordó hauria de dimitir. Sense pal·liatius. I hauria de donar explicacions a tothom, a la militància de Convergència i a la ciutadania després. És un escàndol. I punt. Però hi ha un pacte de silenci. Dels que tant mal fan al país, dels que ens impossibiliten de plantejar un canvi real per a Catalunya. Es parla molt d’eixamplar el procés i de tirar endavant un nou projecte social i polític però, de moment, els qui es consideren reguladors de la bondat i la maldat escridassen a una banda i giren el cap quan els intocables queden descoberts. I tot mentre no sé quantes vegades al dia sentim això de la ‘refundació’.

Diumenge molta gent va acabar el dia decebuda. Personalment, n’esperava poc, del canvi a l’estat. De fet, normalment me’n preocupo poc. Crec en la referencialitat nacional i, per tant, observo més a fons què ens passa aquí. I de la setmana, el més preocupant no són segurament els vots, sinó que una part d’aquells amb qui hem de fer camí cap a la ruptura democràtica, i una part dels mitjans que ens acompanyen, continuen ancorats en les pràctiques més velles possibles. Una llàstima. Ja ho he dit.

Article publicat a [Es]crits per Girona

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb