És impressionant com el simple fet de l’anunci de la candidatura Junts pel Sí i el full de ruta corresponent ha fet creïble de seguida el procés de secessió. A Madrid, de sobte, tothom parla de com aturar ‘legalment’ la independència catalana i, per tant, consideren un fet més que previsible que es guanyaran les eleccions i que es proclamarà la república en poc temps. Si és que hi havia ningú que pretengués encara negar el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S ha topat de cara amb la realitat.

Com era previsible, i contràriament a allò que passaria en qualsevol país democràtic, la reacció s’ha centrat no pas a trobar la fórmula per a dialogar políticament amb la voluntat de resoldre l’afer, sinó en com aplicar la repressió, pura i dura. Espanya és això. I, malgrat les dècades passades, encara impressiona veure que a Madrid ningú no pensa en res més sinó a reprimir la voluntat popular que podria expressar-se a les eleccions catalanes. I ignoren, per cert, que ni ells ja no són totalment independents –i en aquest sentit potser haurien d’estudiar què ha passat els darrers anys entre Hongria i la Unió Europea: només és un consell…

L’estrella del debat és el famós article 155 de la constitució espanyola. Això sol ja expressa quina desesperació que els ha agafat, a aquesta gent. Perquè, a part que políticament l’aplicació d’aquest article equivaldria a destruir les bases constitucionals de l’actual estat espanyol, cal dir que jurídicament és un pegat mal concebut des de bon començament i que l’atzucac en què es trobarien si intentassen fer-ne ús és simplement impressionant.

L’article 155 és una mala còpia, pèssima còpia, de l’article 37 de la llei fonamental alemanya. I, com passa amb tantes altres parts de la constitució espanyola del 79, al final només és un pacte entre els franquistes i els demòcrates que porta a un carreró sense eixida. Agreujat, en aquest cas, pel fet que no s’ha desenvolupat mai legislativament. Per raons òbvies. L’hi van posar per acontentar i conformar el règim i els militars, però pensant que no s’hi hauria de recórrer mai. Decennis després és un fòssil legislatiu impossible d’aplicar sense que tinga els efectes d’una bomba atòmica. I no necessàriament contra Catalunya, sinó més aviat contra Espanya.

Els experts jurídics ja tindran temps de denunciar el caos polític que seguiria a l’intent de fer efectiu aquest article. Jo em limitaré a assenyalar algunes preguntes elementals i només amb la finalitat de posar en relleu fins a quin punt és inconsistent la proposta i inaplicable la norma, tret que hom vulga portar l’estat a un caos jurídic irresoluble.

I això perquè el contingut de l’article manca de les més mínimes garanties legals. Per exemple, diu que el govern espanyol advertirà el president de la Generalitat que ha de complir un seguit de normes. Però no diu quant de temps té el president de la Generalitat per a respondre. Ridícul, oi? Més divertit encara és que no especifica quines decisions es poden prendre i quines no, no hi ha cap catàleg que detalle què es pot fer i què no es pot fer. Ni tan sols es determina com es fa el requeriment al president de la Generalitat. Qui el farà? El senat? El president del govern espanyol? La delegada d’aquell govern? Un funcionari de correus? I les motivacions? Com cal raonar-les? O és que no cal raonar-les? I no se sap si el senat podria revocar la decisió en el cas que entengués que el president ja compleix allò que hom li demana. I què passa si la Generalitat presenta un (lògic) conflicte de competències? Perquè és evident que el govern espanyol considerarà que la comunitat autònoma procedeix d’una manera que cal rectificar, però és igualment obvi que la comunitat autònoma considerarà constitucionalment cobert el seu procediment –llegiu els informes del CATN que hi fan referència. I aleshores si la Generalitat, per exemple, impugna la decisió per la via contenciosa administrativa, sap ningú què passa? Però és que encara hi ha irregularitats més greus. La primera és qui decideix –i basant-se en què– que les decisions d’una autonomia atempten contra això que en diuen el bé general. I sobretot com s’objectiva això. Perquè els mateixos que s’omplen la boca de legalitat no poden, o no haurien de poder, basar una decisió tan greu només en una arbitrarietat ideològica o política. O sí? I l’animalada final: per no saber no se sap ni si això que voldrien fer es concretaria en una llei, en un decret, en un…

En un país normal, qualsevol persona sensata abans d’invocar un precepte com aquest es preguntaria primer si val la pena de pagar el preu polític immens que es pagaria aplicant una tal mesura d’excepció, en vista de l’enorme quantitat de defectes de procediment i incògnites jurídiques que conté la norma. L’aplicació de l’article 155 equivaldrà, no cal pas ser geni per a saber-ho, a la independència immediata de Catalunya i a la destrucció de l’estat de les autonomies a Espanya. Però a Madrid, segons que sembla, ningú no està disposat a raonar ni pareix haver-hi gran interès en això que en diuen ‘el bé comú’. I no deixa de ser una gran paradoxa, per bé que a hores d’ara ja no sorprenga ningú.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb