Som en l’era dels missatges curts, de pocs caràcters, d’impactes ràpids i seguits. I la dreta ho sap fer: aporellos, fuerainmigrantes, catalanes nazis… Eslògans d’allò més efectius que triomfen automàticament. L’esquerra, en canvi, continua entossudida a generargransconsensos, interpel·larlaciutadania i donarrespostespolítiquesatravésdeprocessosdeconstrucciodereferents. Els pensadors fa temps que alerten de l’eclipsi del pensament complex. No fa pas gaire l’escriptora Jane Lazarre, a la Biennal Ciutat oberta, lligava la banalització de les consignes amb ‘el reviscolament retòric del suprematisme blanc’. Suprematisme que porta adherides totes les connotacions racistes, masclistes i religioses corresponents. Ella es referia al fenomen Trump, no en va és americana, però si fos de Cerdanyola i escrivís en català podria traslladar-ho perfectament al nostre àmbit. L’actual ofensiva conservadora contra l’ampliació del camp de batalla (per dir-ho a la manera de Houllebecq) que ha representat la Nova Gramàtica sembla inspirada en aquest mateix dogma. La consigna és restituir la llengua, i això implica rebutjar pràcticament totes les incorporacions posteriors a les cròniques medievals, com aquell qui diu. Us veuríeu amb cor de comunicar-vos amb normalitat prescindint de termes com buscar, preguntar, quedar, sortir, ceguesa, només, a més a més, sentit, correu…? L’ombra del castellanisme plana pertot. Teniu present el poema de Niemöller que darrerament se cita tant, aquell de ‘Quan els nazis vingueren a buscar els comunistes / no vaig dir res / perquè jo no era comunista…’? Doncs tremoleu. Perquè el sector més-fabristes-que-Fabra estira la corda cada dia una mica més: l’última paraula que he vist denunciada és, precisament, denúncia (es veu que cal dir-ne ‘denunciació’ o ‘denunciament’), però avui mateix ja n’hi deu haver alguna altra a la picota.

El més sorprenent, i alhora esfereïdor, és la coincidència de mètodes. Torno a Lazarre: ‘És una visió del món [sempre referint-se al trumpisme] on l’odi cap a l’altre fomenta la violència verbal i física’. De la segona encara no en tenim mostres, aquí, però la primera és una pràctica assentada. El missatge tremendista segons el qual tot és catanyol va inevitablement acompanyat del vilipendi. Pixapins, barcelocèntric i xava són el mínim; d’aquí cap amunt, el que vulguis. Com que el neointegrisme lingüístic considera que tothom qui no combrega amb la tesi de la restitució és un traïdor, hi ha barra lliure per disparar.

L’auge del feixisme al món occidental, sempre segons els filòsofs, no s’explicaria sense la necessària col·laboració de les masses anònimes. Tolerar les agressions, mirar cap a una altra banda, implica incentivar-les. Naturalitzar-les. En el cas de la llengua no s’arriba a aquests extrems, tot i que no es descarta que qualsevol dia un parell de filòlegs arribin a les mans per un vós de més o de menys. Però el mètode de llançar consignes fàcils (‘això és català i això no’) funciona perquè el votant, perdó, el parlant vol respostes breus i concretes. Vol saber què es pot dir i què no es pot dir, i no li surtis amb subtileses que no pot pair. Aquest dia una xicona de Ponent es declarava xocada en haver descobert que el bora nit que havia augurat tota la vida estava mal dit; i prometia que a partir d’ara miraria de dir-ho bé. (Apunt important: la font de la suposada descoberta era una persona qualsevol que passava pel mateix fil. La inseguretat del parlant mitjà és tal que el comentari més indocumentat ja li fa qüestionar-se el seu idiolecte). Ara, realment està mal dit, bora nit? Si ho busques al diccionari, no ho trobaràs. Igual que ginoll, encostipat, llenga, esbergínia, prèmit, bart, aigo, sinyor, veniva, txaure, meam, tamé, a rins i mil variants més que milions de parlants fan servir cada dia. Però ara tu ves i explica’ls què són els registres i les diverses situacions comunicatives, que és precisament una de les coses que mira de fer la Nova Gramàtica de l’IEC. Res a pelar: el parlant vol respostes unívoques i fàcils. Es pot dir o no es pot dir? No, li contesta el nou fonamentalisme: es diu cercar, demanar, restar o romandre, eixir, orbetat, solament, de més, seny, troter. I prou. I així s’eixampla la terrible sensació de l’usuari de parlar malament, la sospita que la seva llengua és aquella que es pronuncia així però s’escriu aixà. Si dius les coses normals (‘A la tarda tindrem tancat’) parles malament; per parlar bé s’han de dir complicades (‘Aquest establiment romandrà tancat totes les tardes’), amb paraulotes que només saben els iniciats. Un parlant amb una autoestima tan baixa que agraeix llagoterament la més banal de les correccions, inconscient que el corregidor li està inoculant el virus de l’autoodi. La gent diem allavons, allavontes, llavontes, llavòrens, llavò, llahores, allavores i cellavons, o el sendemà, el soldemà i l’anydemà, però ui, no, fuig, això és caca, s’ha de dir aleshores i endemà, i així segur que no l’espifies. El pànic als castellanismes ha acabat instal·lant en el parlant l’automatisme que tot el que no és estàndard cal bandejar-ho. ‘Si no surt al diccionari no és bo’. I així s’estronca la deu de la creativitat, l’única resistència que els queda a les llengües petites davant la invasió a tenalla (per dalt amb els tecnicismes i per baix amb els vulgarismes) dels grans idiomes expansionistes.

Com que tota tesi s’ha de confirmar per la via dels fets, un grup de recerca en llengua col·loquial hem fet un experiment: proposar una alternativa a un col·loquialisme de moda. El terme en qüestió era rahar (en el sentit de ‘parlar malament d’algú, o, en general, criticar’) i la proposta, escorxar, trinxar o espellotar, perquè ens movem en un nivell decididament informal. Què va passar? Que els interessats en el tema van saltar d’aquest a un terme més o menys pròxim i això va donar peu a una espiral de propostes, hipòtesis i interpretacions que van implicar tres famílies de mots i un passeig per gairebé tot el domini lingüístic. Tots hi vam aprendre alguna cosa. La Lliga del Bon Mot, en canvi, es va limitar a consultar el diccionari d’equivalències, això es diu així, això altre no s’ha d’acceptar, i fora: liquidat amb dues piulades ben escarides. I de retruc mal liquidat, perquè una pega que solen tenir els diccionaris és que no cobreixen tots els registres(*). Bescantar, criticar o malparlar no expressen ni de lluny l’estripamenta de rajar. Però ja ho hem vist: som en temps de missatges curts, que la pleballa pugui entendre. Aporellos.

[*Han passat gairebé tres anys i cada dia es fa més urgent que una editorial valenta es llanci a confegir un diccionari del català col·loquial en línia].

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb