Eduard Márquez: “Històricament, el 1969 és el començament del trajecte que ens durà, al final, a un fracàs”

Entrevistem l’escriptor, que onze anys després publica ‘1969’, una novel·la que porta el gènere literari al límit i que ens submergeix per mitjà de testimonis i documentació molt variada en el començament de la transició espanyola a Barcelona

VilaWeb
L'escriptor Eduard Márquez, que acaba de publicar '1969'.
Montserrat Serra
05.11.2022 - 21:40
Actualització: 06.11.2022 - 10:57

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Onze anys després, Eduard Márquez publica una novel·la nova, 1969, a l’Altra Editorial, que també ha engegat el projecte de reedició de tota la seva obra. Però aquesta novel·la és radicalment diferent de les altres, és una obra extrema formalment, que porta el gènere de la novel·la al límit: ni narrador, ni personatges aparents, ni punt de vista. Però és una novel·la, diu Márquez, perquè ha tractat la matèria que conté d’un punt de vista narratiu. Ha fet una novel·la salvatge i ja hi comença a haver les primeres reaccions i crítiques favorables (llegiu a VilaWeb la de Joan Josep Isern).

Escriure la gran novel·la sobre la transició espanyola a Barcelona és un projecte ambiciós, per la dificultat de la qüestió i per l’exigència del seu autor, una característica que aquest escriptor porta en l’ADN. Durant aquests deu anys, Márquez ha passat per un seguit de crisis i de decepcions respecte del món editorial i s’ha anat despullant de voluntats i vanitats fins a deixar de considerar-se un escriptor del punt de vista professional. “Només sóc escriptor per escriure. Ni tan sols aspiro a publicar. I no em fa mal.” Aquest despullament, de deixar d’esperar res, en compte d’enfonsar-lo li ha acabat oferint una segona vida literària, curiosament també marcada pel despullament, aquesta vegada, formal. Però el camí ha estat ben entrebancat, i Márquez ha arribat a aturar l’obra dues vegades, pel blocatge. La primera la va compartir amb els lectors, en una sessió recordada dalt de l’escenari del Teatre Romea.

En aquesta entrevista, que ja fa unes setmanes que vam fer, ens centrem en la novel·la 1969. Eduard Márquez ens explica amb detall el perquè d’aquesta opció radical, de despullament literari, de veus, siguin testimonis de l’època amb els quals ha parlat, sigui dels centenars de documents, també veus, diu, que ha trobat consultant diferents arxius. Márquez, més exigent que mai, s’ha passat hores i hores consultant arxius, fotocopiant cartes, informes i més documents, alguns singularíssims, i ens ofereix una obra que és pura enginyeria. Més de cinc-centes planes que ressegueixen l’any 1969, que representa el començament d’una etapa a què encara som enganxats, per mal tancada; un any en què es prefigura tot, explica l’escriptor. I també ens parla dels qui ha entrevistat durant aquests anys, desenes de persones el testimoni de les quals és anònim i que en aquell temps militaven activament tant a l’extrema esquerra com a l’extrema dreta, en associacions veïnals, en les parròquies, en els primers grupuscles feministes i també gais, etc.

D’entrada, Márquez reapareix amb 1969, però el projecte sobre la transició espanyola a Barcelona abasta tota la dècada del setanta i fins l’any 1980. Caldrà veure com es rep aquest llibre, si s’entén la seva opció i si pot rebre suport tant econòmic com humà.

Eduard Márquez, amb una samarreta del GAC (Grupo Autónomo de Combate).

El llibre acaba de sortir, el 2 de novembre, i vós torneu al Teatre Romea dilluns, dia 7.
—Torno al Romea per explicar com es va desbloquejar el llibre, i després començarà el procés de promoció. M’he de preparar molt bé el discurs perquè s’entengui la proposta. No és fàcil d’explicar, però si s’explica bé, es pot entendre per què he dut el llibre fins aquests límits. I això serà molt bèstia, perquè per bé o per mal, la gent m’espera. D’això en sóc conscient i m’he de preparar bé. Després d’onze anys, ho he dut molt al límit. Era el que volia. És la “novel·la salvatge” de l’Enrique de Hériz. L’hem aconseguida.

Ho vau posar tot en dubte.
—Aquesta és la idea. Ho hem qüestionat tot. Per això he sabut dur la literatura a les últimes fronteres. He eliminat la literatura aparent. I això és brutal. No hi ha personatges, no hi ha narrador, no hi ha peripècia, no hi ha punt de vista. Només hi ha la vida, que era el meu gran objectiu. La vida, sense interferir-hi. I jo, desaparegut. I deixar que ells s’expliquin. Però això comporta una feinada d’enginyeria descomunal.

El llibre va intercalant documents i testimonis. Una de les decisions que crida més l’atenció és que manteniu l’oralitat dels testimonis, que els testimonis són transcrits tal com parlen, sense correcció ortogràfica, gairebé sense intervenció.
—Perquè és la vida. Perquè en aquest llibre no hi ha d’haver literatura. Són ells parlant. L’única feina que s’ha fet amb ells, que pot semblar fàcil i ha estat molt difícil, és que els enregistrava (gravacions d’un dia, dos dies, tres dies, que duren cinc hores, sis hores, set i vuit hores…) i quan arribava a casa escoltava la gravació i en un paper anava fent un índex dels temes que tractaven i els minuts. Aleshores desmuntava el discurs per tornar-lo a endreçar, perquè dins el llibre el discurs fos coherent, sense perdre l’oralitat. I aleshores els anava a veure i els ho llegia en veu alta i quan hi donaven el vist-i-plau ho incorporava al llibre.

Algú es va fer enrere?
—No m’ho va qüestionar ningú. Ningú. He rebut respostes que ni t’ho imagines. La majoria d’emoció.

Escolteu, això que heu fet en l’àmbit formal és molt fort. Heu eliminat la literatura.
—S’ha hagut d’eliminar la literatura, aquest era l’objectiu, i crec que s’ha aconseguit. Jordi Cornudella em deia l’altre dia: “Has evitat la literaturització de la vida.” En les novel·les convencionals, es literaturitza la vida. El meu gran objectiu era desliteraturitzar la vida. Per això, quan ara parlaves de documents, no m’agrada, no són documents, és la vida: d’un policia, d’una senyora que escriu al governador queixant-se que al seu barri hi ha putes, d’un pare que es queixa pel que explica un capellà a l’escola a les seves filles, és un senyor que es queixa dels Escoltes, és una senyora que es queixa de les misses… No són documents, és gent que explica coses. No transcric documents, sinó que col·loco retalls de vida, que tenen un valor vital i sociològic descomunal, si ens imaginem que no és un document sinó un senyor picant a màquina en un despatx de la Brigada Político-Social. I en la seva manera d’escriure l’informe a la policia, hi ha la vida. Si en un moment determinat, un policia quan parla del torturat no posa el don davant i quan es refereix als seus companys torturadors sí que posa el don, això és la vida. És igual l’home que pica a màquina al despatx de la Via Laietana que aquell testimoni que he enregistrat jo mateix. Això és molt important tenir-ho clar, perquè si no, no s’entén res.

Vós sou qui heu triat els testimonis i els heu fet parlar, qui heu anat als arxius i heu seleccionat les peces i amb tot això heu armat totes les peces que conformen el trencaclosques. I el que fa molt d’efecte és que sense que vós, escriptor, basteixi literàriament els contexts, amb un despullament radical, pelat, tot i la manca d’acompanyament literari, el lector se submergeix en l’època i té la capacitat de viure-la.
—Es pot narrar sense peripècia; i es pot narrar sense personatges, aparentment; es pot narrar sense punt de vista, perquè no hi ha narrador. En el lloc més profund del llibre hi ha un organitzador. Ha costat un any de muntar, aquest llibre. Tot és enllaçat mil·limètricament i tot és calculat fins a l’últim bri de text. I l’única diferència és que el tractament de la matèria és narratiu. Hi ha gent que em diu: “Per què no és un documental o un llibre d’història?” Pel tractament de la matèria. El material el tracto literàriament. He treballat molt el llibre perquè tingui tensió narrativa, i la té. I té tensió emocional.

Sabeu que hi haurà qui ho qüestionarà i dirà que el vostre llibre no és una novel·la.
—Per això m’hauré d’esforçar molt perquè la gent entengui que el tractament de la matèria és narratiu. Perquè he treballat molt perquè tingui un ritme intern; he treballat molt les repeticions perquè el lector vegi que hi ha tensió narrativa i tensió emocional. Està molt estudiat. I també està molt contrastat. L’ha llegit molta gent. Hi ha qui em diu que a la pàgina 28 ha rigut com un boig i a la 33 ha estat a punt de plorar. Aquesta tensió emocional és el que fa que sigui literari. Això no ho té, un llibre d’història. Perquè la matèria és tractada de manera narrativa.

La comicitat d’alguns fets ajuda.
—Hi ha molt de material còmic, perquè tristament la repressió té un vessant còmic i ridícul molt gran. Els veiem fent el ridícul, controlant estupideses. I això és fet expressament. Però sé que al cap de tres pàgines et trobaràs un testimoni que ha estat torturat. I aquella persona t’ho explica. I al costat d’això, t’hi col·loco el manual de defensa del militant. O he remenat els manuals de la policia armada. I de cop apareix com escorcollar un detingut. Però tot seguit llegim el testimoni d’un home a qui escorcollen. Aquesta matèria en mans d’un historiador seria un assaig o una tesi doctoral. El tractament de la matèria fa que sigui narratiu, fa que sigui una novel·la.

Una peça periodística també té tensió narrativa.
—Sí, com No diguis res, de Patrick Radden Keefe. Però això és una altra cosa. Això és haver dut la narrativa a les seves últimes fronteres.

Però aquesta no era la vostra intenció original.
—No! Al principi, volia fer una novel·la convencional, volia fer un Dickens. Però és que aquesta novel·la l’he avortada dues vegades. La primera, que vaig explicar al Teatre Romea, a final de gener del 2020, just abans de la pandèmia. I durant el confinament, després de trobar allò que creia que era la solució, la vaig tornar a avortar. Perquè encara hi havia massa literatura. Per tant, la idea era dur-ho al límit.

Podem parlar de la mort de la literatura?
—No, no. La literatura no s’ha mort, la novel·la no s’ha mort. Senzillament, hem de buscar noves maneres de narrar. I, a més, que s’adeqüin molt a la realitat. Això passa a 1969, m’ho han dit lectors que ja ha llegit el llibre, que és una novel·la molt pròxima a la nostra manera de mirar la realitat. La fragmentació de la realitat. Aquesta fragmentació de la realitat és la fragmentació de la vida que hi ha en aquesta novel·la. La vida fragmentària, apedaçada. La meva idea és que la gent tingui la sensació de ser al carrer, de ser al 1969, amb soroll al seu voltant: sirenes, manifestacions, al carrer, a la fàbrica…

L’escriptor, en una terrassa de l’Eixample de Barcelona.

Aquest llibre que surt ara solament és una part d’un projecte més ambiciós, que té la voluntat de resseguir tota la dècada del 1970 i explicar la transició espanyola a Barcelona.
—El projecte serien sis volums, que cobririen la dècada dels setanta: 1969, 1970-71, 1972-73, 1974-75, 1976-77 i 1978-1980. Però en un moment determinat, amb l’editora Eugènia Broggi, vam entendre que era millor començar amb un llibre, sense marcar res més, i anar llibre a llibre i ja veurem què passa. Era un acte de prudència i de por de com fos rebut un projecte d’aquesta envergadura. La segona qüestió és meva, personal, de no saber fins a quin punt podré tirar endavant aquest projecte, per molts motius.

Com ara?
—Sobre els estrictament professionals, no sé si podré mantenir tot sol una feina d’aquesta envergadura. Perquè ni t’imagines el que és. Hauries de veure el meu estudi. En aquests moments, tragino només d’un dels arxius, l’Arxiu Històric del Govern Civil, que encara consulto aquestes setmanes, vint mil fotocòpies, que he pagat a vint cèntims la fotocòpia. De manera que, tot sol, aquest projecte, dubto que el pugui tirar endavant. I necessitaria no solament suport econòmic, sinó també suport humà. Necessito documentalistes i gent que pugui rellegir els papers que jo ja he llegit, però que faci una lectura a partir de la nova mirada de la novel·la. De manera que per tots aquests motius, editorials i personals, vam decidir que publicaríem el primer llibre, provaríem si funcionava l’estratègia literària, la forma estilística del llibre, i, si funcionava, a veure quines eren les coordenades per a continuar en el futur o no.

És un projecte molt ambiciós.
—És enorme. Ja es veu en aquest primer volum. I ara vés-te’n fins al 1980. Perquè aquest llibre comparat amb els que vindran és una broma.

Què voleu dir?
—Que els veritables maldecaps comencen ara. Això és un llibre de presentació. Perquè els grans problemes vénen després: la violència de debò. El 1969 apareixen personatge que han comprat les armes, però d’aquí a un any col·locaran la primera bomba a la plaça de Catalunya i un any després mataran un guàrdia civil; la lluita al carrer va in crescendo; s’hi aniran incorporant elements: la lluita veïnal, la lluita dels homosexuals, la lluita feminista; quan hi afegim la droga, ja ho veuràs. Després, la pre-mort de Franco i, sobretot, l’any 1976 i 1977, que és demolidor i ens ho juguem tot. És clar, tot això és fotut de muntar. Perquè el material és molt delicat. En aquest primer volum ja s’aprecia. I quan dic que és un material molt delicat, vull dir molt delicat. He vist coses a l’arxiu que ni t’imagines: el cas Escala, l’atemptat contra el Papus, la repressió de debò durant la transició. L’altre dia vaig trobar una carta brutal d’uns pares queixant-se de les tortures a les quals havia estat sotmesa la seva filla l’any 1977.

El 1977?
—Sí. La repressió continua activa i és un moment en què som a punt de perdre-ho tot. Per això aquest volum només es titula 1969. Això no vol dir que els altres es titulin també amb la data de l’any que es tracti. No. Si el projecte tira endavant, cada volum es titularà d’una manera diferent i hem d’analitzar molt a fons d’aquí a un any si l’estratègia narrativa s’ha entès, s’ha valorat i paga la pena de tirar endavant. En l’hipotètic cas que no es tiri endavant, ja sé on ha d’anar a parar la meva documentació. Tinc el meu historiador de capçalera, Pau Casanellas, que sap que tot aquest material és per a ell, perquè els historiadors el puguin treballar.

Per què heu triat Pau Casanellas?
—Perquè forma part d’una nova generació d’historiadors joves, amb una mirada diferent, més radical, més oberta, menys tòpica. És gent que fa una feinada per rellegir la nostra història recent, des d’una perspectiva diferent de la que fins ara ens han explicat. Gent molt potent ideològicament, molt potent culturalment, molt potent històricament, i la seva mirada és molt necessària. El vaig triar per això i és al meu costat des de fa cinc anys.

Parleu d’una nova manera d’explicar la nostra història recent.
—Quan fa tants anys com jo que convius amb els arxius, t’adones fins a quin punt ho hem explicat malament. T’adones fins a quin punt el carrer era la vida, ho era tot. I la meva feina és acoblar-ho en una novel·la i que la gent senti la remor de la vida. La policia, els obrers, la gent als barris, la lluita política armada i no armada, la lluita sindical.

I quin grau d’ideologia hi ha darrere?
—He procurat ser molt neutre. Contra l’opinió de molta gent, vaig optar per donar veu a grupuscles polítics que hi havia gent que em deia: “Si hi són ells, m’hauré de pensar si hi vull ser jo.”

Dels extrems?
—Sí. M’ho he treballat per tenir accés als neonazis del 1969-70, he conegut gent interessantíssima, per una altra banda. He buscat el falangista dissident, un dels primers anarquistes d’aquella la dècada, una dona dels primers grups d’autoconsciència feminista, del moviment gai, un capellà, un capellà dissident, l’underground, el progre, vaig parlar amb en Pau Riba i amb en Jordi Batista de Màquina!, que són els únics a qui es reconeix, la gent que vivia en comunes i prenia LSD… El que passa és que el 1969 tot es començava a insinuar. I vaig a veure la gent del Front d’Alliberament de Catalunya i la gent de l’Exèrcit Popular Català, gent del PCI, del PSUC, de Bandera Roja. He anat a buscar els testimonis que no tenia. Per mi era molt important que hi fossin tots, tots els calaixets de l’auca. Vaig dir-me a mi mateix que no renunciaria a cap d’aquests calaixets. En conseqüència, he intentat de ser molt neutral. Evidentment, dic la meva en certs moments. No hi sóc, però es pot entendre que dic la meva quan col·loco algunes peces de costat.

El 1969 tot és incipient, tot es comença a insinuar?
—Hi ha coses absolutament al·lucinants, com un document que la policia ha trobat que corre per la ciutat, que es diu “Enquesta Catalunya 1969”. Quan llegeixes aquesta enquesta, et cau la cara de vergonya, perquè encara som allà mateix. Les preguntes que es fan les sentim avui a la televisió per part dels nostres governants. I no sé qui la va elaborar. No li he sabut trobar la pista. Hi és tot, en aquesta enquesta: hi ha la crisi actual de concepció de país, hi ha la crisi actual de concepció de la democràcia… Perquè en aquell moment comença el final d’un procés que es tancarà malament. En el llibre s’insinua tot. Es veu la crisi d’un projecte. Aquí veus el començament del trajecte que ens durà, al final, a un fracàs. Per això l’any 1969 és tan important.

De tot allò que heu après…
—Que ni t’imagines…

… Comenteu alguns aspectes que us hagin impactat realment. Vós no partíeu de zero en aquesta recerca sobre la transició espanyola, és una qüestió que sempre us ha interessat, per això ens sembla interessant saber els àmbits que en destaqueu.
—Al marge de les reflexions polítiques, d’on som i per què som aquí, tot vinculat a un procés polític fet amb una mica de mala sort, el que per a mi ha estat més interessant és el vessant humà, d’haver vist en primera línia i haver pogut parlar amb molts testimonis de qüestions que, per exemple, molt sovint banalitzem. Quan coneixes gent que ha optat per plantejaments molt radicals, t’obliga a reflexionar, per exemple, sobre què és violència i què no ho és; t’obliga a anar molt a fons sobre què és el penediment i quin pot ser el sentit del perdó. Només aquestes tres coses ja et trasbalsen i t’obliguen a canviar la mirada sobre per què en algun moment determinat la violència pot ser legítima, com es viu aquesta violència quan s’exerceix, quines en són les conseqüències i com després hom ha de viure amb les conseqüències dels seus actes, que han passat en molts casos per tortures, per condemnes molt llargues, gent que encara no ha tornat de l’exili perquè no vol tornar… Avui parlem alegrement de la violència, del terrorisme, perquè si cremar un contenidor és terrorisme, tenim un problema. Per tant, tot això t’obliga a reflexionar molt sobre coses molt profundes i t’obliga a posicionar-te.

Els vostres testimonis són gent que normalment no escoltem, no apareix.
—T’adones de la quantitat de gent que hem bandejat de la història. Gent que hem arraconat, que encara viu i que avui hauríem d’escoltar, perquè és gent que ens guanya a tots en experiència, en coneixement i en reflexió. Tinc la sensació molt sovint que escoltem passerells i no escoltem la veritable gent que ja ha donat moltes voltes sobre tot això. Perquè ja hi eren, pel que van fer i perquè van pagar un preu molt alt pel que van fer. I que, pel seu procés d’aprenentatge vital, ens podrien donar moltes lliçons. Però els tenim arraconats. I és un gran error, perquè com a país ens aniria molt més bé i com a societat, probablement, també. I aquesta és la veritable lliçó del llibre.

Abans dèieu que havíeu trobat material molt delicat. Com us ha condicionat?
—He vist molta grandesa i he vist molta porqueria. I he vist material molt delicat que en alguns moments he decidit d’aparcar, d’acord amb algun dels testimonis. Per exemple, declaracions a comissaria que he vist transcrites. I amb aquest material delicat he estat molt respectuós. Perquè pensa que amb tots els testimonis hi havia l’acord que tot el material que trobava i els esmentava, l’escanejava i els l’enviava. D’aquesta manera, cada testimoni ha sabut en tot moment què he trobat sobre ell i què sé, per poder decidir junts fins on arribem. És una decisió que en aquest volum ja s’ha hagut de prendre. Hi ha una persona amb qui hem decidit que alguns documents no els faríem servir. Aquesta confiança que m’han fet m’honora i és una lliçó de vida descomunal. M’han regalat vides enormes.

Aquesta experiència us ha passat factura?
—M’ha obligat a qüestionar-me coses que no m’havia qüestionat mai. Un exemple, com sobreviure a un acte de tortura. Hi ha gent d’aquest llibre que m’ha canviat la vida. Ha canviat la meva mirada no solament sobre la política i sobre el fenomen històric de la transició, sinó que ha canviat la meva mirada sobre dotzenes de coses. Com es perdona un torturador? Com no se’l perdona? Com és raonable que no se’l perdoni. Però per què hi ha gent que el perdona? El grau d’humanitat que es necessita per perdonar un torturador és un grau d’humanitat que ja el voldria per a mi. Això és d’una profunditat moral descomunal.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes