‘1969’: la novel·la salvatge d’Eduard Márquez

"Llegir '1969' és entrar en contacte amb una experiència literària insòlita, arrabassadora, torrencial; salvatge", Joan Josep Isern ens parla de la nova novel·la d'Eduard Márquez

VilaWeb
Documentació recopilada per Eduard Márquez.
Joan Josep Isern
01.11.2022 - 21:40
Actualització: 01.11.2022 - 21:58

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 1969 van passar al món uns quants esdeveniments significatius. El 16 de gener l’estudiant Jan Pallach es cremava viu a Praga com a protesta per la invasió soviètica; el 20 de juliol, Neil Armstrong posava el peu a la superfície de la Lluna; el 9 d’agost, membres de la secta de Charles Manson assassinaven l’actriu Sharon Tate a casa seva a Beverly Hills; una setmana després, començaven tres dies de música, amor (i pluja) al festival de Wooodstock, a l’estat de Nova York; el 29 d’octubre, un equip dirigit per l’informàtic Leonard Kleinrock enviava per primera vegada un missatge per ordinador a través de la xarxa Arpanet, l’embrió d’internet; i de punta a punta de l’any, la guerra del Vietnam continuava superant rècords de cruesa i d’impopularitat no solament als Estats Units sinó arreu del món.

A l’estat espanyol, aquell any també va aportar unes quantes fites dignes de remarca: el 20 de gener de 1969, la policia matava l’estudiant Enrique Ruano tot i que es va al·legar que s’havia suïcidat llançant-se per una finestra; quatre dies després, es decretaven tres mesos d’estat d’excepció a causa de l’agitació estudiantil derivada d’aquest cas. Era la primera vegada que una mesura extrema com aquesta afectava tot el territori. Però el 25 de març (un mes abans del límit decretat) el govern va haver de fer marxa enrere a causa de les pressions d’uns quants països que es negaven a participar en el Festival d’Eurovisió que aquell any, gràcies al triomf l’any anterior de Massiel, es va fer a Madrid el 29 de març; el 17 de juliol va esclatar l’escàndol Matesa, que va forçar al règim a fer un canvi profund: les romanalles del Movimiento varen desaparèixer del consell de ministres espanyol en benefici dels tecnòcrates de l’Opus Dei; el 22 de juliol, cinc dies després de l’afer Matesa, Franco nomenava al príncep Juan Carlos de Borbó successor seu.

En l’àmbit estrictament català, aquell 1969 també va ser un any important. El 17 de gener els estudiants varen ocupar el paranimf de la Universitat de Barcelona i poca estona després un bust de Franco sortia volant per la finestra del despatx del rector, Manuel Albaladejo; el 9 de juny, Raimon cantava per segona vegada a l’Olympia de París, un recital que el cantant de Xàtiva va obrir amb “Sobre la pau” (“De vegades la pau / no és més que por”), la seva resposta als “25 años de paz”; la primera setmana de juliol es posava a la venda el primer volum (A/Ami) de la Gran Enciclopèdia Catalana; el 24 de novembre, Duke Ellington i la seva orquestra van fer a Santa Maria del Mar un concret sacre, titulat “Freedom!”, amb l’acompanyament de la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell; el primer de desembre obria portes al carrer del Consell de Cent la històrica llibreria Pública, de Joan Ballester i Canals; i uns dies abans de Nadal, Òmnium Cultural va engegar dues campanyes que tindrien un recorregut important: “Català a l’escola” i “Llegiu llibres en català”.

El 1969, doncs, era el reflux, ací, de la ventada que havia bufat per París el mes de maig de l’any anterior i va ser, de fet, el moment a partir del qual es pot considerar que comença el deteriorament del règim franquista, la consolidació progressiva d’una resistència interior organitzada i l’aparició dels primers moviments de lluita armada. Dit breument: el 1969 és l’any que marca el principi del final de la dictadura del general Franco.

Una novel·la salvatge

I 1969 és també el nom de la darrera novel·la d’Eduard Márquez (Barcelona, 1960) que, després d’onze anys de silenci, acaba de publicar a l’Altra Editorial (i a Navona Editorial en llengua castellana). Una novel·la que ja avanço que, a parer meu, fa honor als atributs de singularitat de l’any a què fa referència i que, amb el rigor analític d’un documentari, descriu l’evolució cronològica d’aquells dotze mesos a partir d’una amplíssima mostra de texts oficials –informes de la policia, del govern civil o de capitania–, de texts de les organitzacions que es movien en la clandestinitat, de manuals per a la formació de policies i de la resistència, d’exhortacions episcopals i d’homilies, d’articles de premsa, cartes anònimes de denúncia a les autoritats o declaracions fetes de viva veu per protagonistes d’aquells fets. Ho avanço ara a tall d’aproximació; m’hi estendré més endavant.

Coberta de ‘1969’, d’Eduard Márquez, publicat per l’Altra Editorial.

Habitualment, els detalls sobre el procés de gestació d’una novel·la i els diversos estadis anímics pels quals passa l’autor són reclosos en el seu cercle més íntim. Vull dir que allò que li arriba al lector és el resultat d’una destil·lació final que l’escriptor dóna finalment per bona. O, com diu Jaume Cabré, “per definitivament inacabada”.

Però el cas d’Eduard Márquez no ha anat exactament així. Després de publicar la darrera novel·la –L’últim dia abans de demà (Empúries, 2011)– va començar una particular travessa del desert que el va portar a la preparació del següent projecte: explicar la història de la transició espanyola de dins i en un escenari molt concret: la ciutat de Barcelona. Un espai d’onze anys que comença en els fets del paranimf i l’assalt al despatx del rector, el gener de 1969, i s’acaba quan Jordi Pujol esdevé president de la Generalitat l’abril del 1980.

No especulo ni m’invento res: aquest projecte tan ambiciós el va exposar Márquez un dilluns de gener del 2020 en una sessió al Teatre Romea que va aplegar mig miler de seguidors atrets pel conjur d’una convocatòria que tenia un títol engrescador: “Potser (o sobre el bloqueig d’una novel·la).” Aquell vespre, damunt de l’escenari i envoltat de taules plenes amb les piles de papers, llibres, carpetes i fitxers amb els quals treballava, va explicar que després de nou anys sense publicar obra nova el projecte de novel·la que feia temps que duia de cap havia arribat a un punt mort i no veia, segons que ens va confessar, la manera de sortir de l’atzucac. Va ser en aquell acte que va entrar en detalls sobre la intenció de novel·lar la transició entre el 1969 i el 1980.

El deure moral d’escriure

Val a dir que aquell exercici excepcional de despullament davant els seus lectors va aplegar un munt de comentaris elogiosos, però molt poc debat. O gens. Si més no, en els primers temps. Certament, les circumstàncies d’aquelles setmanes –l’explosió en la petroquímica de Tarragona, amb un mort i vuit ferits, els estralls del temporal Glòria i, sobretot, la irrupció de la covid i el començament dels confinaments domiciliaris– varen relegar a un immerescut segon pla les preocupacions que Eduard Márquez havia volgut compartir amb els seus lectors.

Tot i això, el que es podia donar per segur és que el nostre home no abandonaria la feina de cap manera. Crec que no tenim gaires escriptors que es prenguin el seu ofici amb el rigor amb què se’l pren Márquez. No és pas una actitud superficial, sinó que és profundament meditada i experimentada en carn pròpia. L’any 2006, per exemple, a la revista Qué Leer apel·lava a la seva admiració per Juan Ramón Jiménez quan deia: “Tinc el privilegi que el meu desig d’escriure és vocacional i no puc permetre’m el luxe de no fer-ho. […] Sense l’escriptura, jo no entendria la vida. L’estimo amb bogeria i, per això, exigir-me al màxim és quasi un deure moral.”

Entre el 2011, data del seu últim llibre, i ara mateix, a Eduard Márquez li han passat unes quantes coses importants. En destacaré tres. La primera va ser quan el 2014 va revisar tots els contes que havia publicat fins aleshores i, després de suprimir-ne uns quants, va deixar la seva obra contística definitivament fixada –i reduïda– en un llibre de títol aclaridor: Vint-i-nou contes menys (Empúries, 2014). La segona cosa important va tenir lloc tres anys després, quan l’Altra Editorial li va encarregar el pròleg del llibre de James Salter L’art de la ficció. Sobre llegir i escriure. El text de Márquez, gairebé tan extens com el de Salter, el va titular (atenció) “Escriure o morir” i és un exercici d’anàlisi esplèndid del que representa l’escriptura i la lectura per un autor que es planteja el seu ofici a totes. A mort, vaja.

El tercer fet important té nom i cognoms: Enrique de Hériz, a la memòria del qual 1969 és dedicat. El 18 de gener de 2013 aquest escriptor barceloní que ens va deixar prematurament a cinquanta-quatre anys el març del 2019 (autor de Mentira, una formidable novel·la que, si no la coneixeu, us recomano que llegiu de seguida) va publicar a El Periódico un article titulat “Pamplinas”, que va aclarir tots els dubtes que fins aleshores tenien Márquez angoixat. Hériz comença parlant dels escriptors que no escriuen perquè travessen una crisi creativa, i continua (tradueixo del castellà): “M’ofenc quan sento aquell tòpic que diu que una crisi és una ocasió per reinventar-se. Són poca-soltades [pamplinas] que només poden dir els qui són per damunt de la línia de flotació d’aquest vaixell fantasma en què s’ha convertit l’estat del benestar. Però s’ha d’estar molt cec per no veure que aquest, precisament aquest, és el moment que la punyetera Història ens brinda per escriure la millor novel·la de la nostra carrera. La novel·la salvatge. […] Tornar a escriure una primera novel·la després de tants anys […] amb l’embogida certesa que l’únic que realment ens importa és escriure-la.”

Notes per a fer la novel·la.

L’home que escriu

Aquest article va canviar la mirada que fins aleshores Eduard Márquez tenia del seu ofici i de la vida creativa. Hériz ho havia sintetitzat d’una manera excelsa: “La millor novel·la de la nostra carrera, la novel·la salvatge…” I com que l’única cosa que de debò compta és escriure-la, Márquez s’hi llança de cap, sense mitges tintes. “S’han acabat les angúnies per si publico o no: ja no sóc un escriptor; seré un home que escriu”, em deia evocant aquells dies. I d’aquí, precisament, neix la idea de fer la gran novel·la sobre la transició a Barcelona. La que ara ha començat a veure la llum en els aparadors de les llibreries.

1969, la novel·la salvatge que ha escrit Eduard Márquez, és el resultat d’una quantitat d’hores immensa consultant publicacions oficials, arxius, hemeroteques i biblioteques, parlant amb protagonistes i llegint cartes, dietaris i més documents privats que els interessats, coneixedors del projecte, han posat a disposició seva. Un projecte singular i implacable per les seves dimensions, per l’ambició que hi ha al darrere i per les exigències que es deriven del fet d’investigar de manera competent.

Aquesta era la situació que fa tres anys ens va exposar Eduard Márquez al Romea. Estava blocat per diversos motius: per l’excés de material que havia aplegat (i que continuava aplegant!), per la dificultat de fixar en el relat d’una manera convincent els límits entre realitat i ficció, pels dubtes sobre quin repertori de recursos tècnics havia d’emprar i, sobretot, per l’enorme implicació emocional d’aquell projecte, que el posava en contacte directe amb testimonis colpidors i amb informacions molt delicades.

Però tot aquest temps transcorregut fins ara no ha estat inútil. Ben al contrari. Estic en condicions d’assegurar que després del Romea Eduard Márquez va prendre una primera gran decisió: començaria centrant-se en l’any 1969, i la resta ja aniria venint en el seu moment. Després va establir una tònica narrativa per descriure els esdeveniments d’aquell any per mitjà d’uns quants personatges inventats que vivien els fets en primera persona i, per acabar d’enriquir la feina, es proposava d’intercalar de tant en tant reflexions seves sobre les complicacions del procés d’escriptura que duia a terme. Un propòsit que, tal com veurem, va deixar de banda un any després.

Documentació recopilada per Eduard Márquez.

Una novel·la de veus

Què és, doncs, aquest artefacte salvatge denominat 1969? Què ens hi explica, l’autor? I, sobretot, de quina manera ho fa? Aquí és on jo crec que el comentarista ha de ser molt curós per situar al futur lector del llibre en la predisposició més idònia per a copsar tot allò que hi trobarà.

Començaria dient una cosa que és la que sobta d’entrada al lector: som davant una novel·la en què l’autor no ha escrit ni un sol mot de collita pròpia. Tot el volum consta, com he dit més amunt, d’un ampli repertori de documents i de testimonis que, de manera cronològica, es refereixen als esdeveniments produïts a Barcelona entre el gener i el desembre d’aquell any. Uns testimonis que en alguns casos són identificables per bé que en cap moment no hi apareixen noms ni cognoms. Així doncs, després d’una fase en què coexistia la ficció amb les veus, la documentació i la meta literatura, el projecte va arribar al punt idoni. El definitiu: tan sols empraria les veus perquè, amb aquest plantejament, els documents deixaven de ser una mera il·lustració per convertir-se en elements narratius. Som davant d’allò que podríem definir com una “novel·la de veus”, que ha estat possible gràcies a la feina d’un novel·lista potent que ha aplegat de manera exhaustiva tota la informació que necessitava, que l’ha seleccionada i que ha decidit en quin ordre la subministrava al lector.

I tot això tenint en compte, és clar, els trucs habituals que reforcen l’impacte d’un relat: l’estructura (rigorosament cronològica), el ritme intern (una sàvia alternança de punts i contrapunts que donen als fets un efecte tridimensional) i la distribució al llarg del text de moments d’anticlímax relaxants com ara algun discurs de l’inefable capità general Alfonso Pérez-Viñeta (quan parla, per exemple, de “defender las verdades de la España eterna que, como las de las matemáticas, son exactes”), o la carta al governador civil escrita per “una catalana que ama a España en paz” per agrair-li fervorosament l’estat d’excepció, o la prohibició als adults de circular fora de les platges amb pantalons curts, o unes inefables instruccions sobre el procediment que han de seguir els policies quan han d’escorcollar una dona pel carrer.

Algú que ha tingut accés al llibre abans de la publicació ha comentat que, passada la primera sorpresa per la manera com és concebut el relat, el lector se n’oblida de pressa i entra en una espècie de xuclador que l’atrapa amb la força de tot allò que passa davant els seus ulls; una voraginosa espiral de veus i de fets a la qual no pot fer res més que lliurar-s’hi de manera incondicional.

Documentació recopilada per Eduard Márquez.

Tot és veritat

Perquè l’altre gran element de força d’aquesta novel·la salvatge que ha escrit Eduard Márquez és que no hi ha ni un bri de ficció: tot és veritat. Tot el que hi ha a les cinc-centes trenta-quatre pàgines de 1969 ha passat, s’ha viscut… i s’ha patit. Els que, per edat, podem dir que aquells fets formen part de la nostra biografia ho recordem de manera ben precisa i som potser els que podem valorar amb més coneixement de causa la feina ingent de l’autor. I els que no hi eren tenen un testimoni absolutament real i sense vels del que van ser aquells anys de dictadura i aquelles situacions que, en alguns casos, malgrat el llarg mig segle transcorregut d’aleshores ençà podrien fer-nos creure que potser ara mateix no som a tanta distància…

El saxofonista John Coltrane és una referència que Eduard Márquez esmenta sovint. En el pròleg al llibre de James Salter diu que, en una entrevista, Coltrane va explicar el seu mètode creatiu d’una manera molt senzilla, però que em sembla que al nostre escriptor li serveix de molt: “Començo en un punt i arribo tan lluny com sigui possible.” Sense condicionants, tan sols la força dels fets i de les veus que els expliquen.

Llegir 1969 és entrar en contacte amb una experiència literària insòlita, arrabassadora, torrencial. Salvatge.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes