La via europea a la independència: avui tot es veu més clar

«La gran qüestió és saber què ens espera ara. I, sobretot, com encaixa això que ens espera en aquell discurs que féu Puigdemont a Brussel·les tan sols hores després de la proclamació de la república»

Vicent Partal
06.01.2020 - 20:54
Actualització: 06.01.2020 - 21:54
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El Parlament Europeu va fer públic ahir un document transcendental. Hi certifica que el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller Comín participaran en la sessió que comença dilluns a Estrasburg, ja com a membres de ple dret de la cambra. I afegeix, en un detall que no pot passar desapercebut a ningú, que tots tres són diputats europeus a tots els efectes del 2 de juliol ençà. Això no és menor, en absolut, perquè significa que el vice-president Junqueras no podia ser jutjat i encara menys condemnat. Però també perquè és una bufetada monumental a la cara de l’anterior president, el mussolinià Tajani, i a tota la rastellera de prevaricadors que formaven part d’aquella administració parlamentària.

Però, més enllà de les enormes conseqüències immediates que tindrà aquest paper, hi ha una cosa que vull destacar molt especialment avui: això que passa és la confirmació indiscutible que l’estratègia de l’exili, la de forçar les administracions europees a intervenir a Catalunya perquè som ciutadans europeus i en mantenim els drets, tenia i té tot el sentit. Més i tot: segurament és la via més sensata i segura de totes.

Un dels problemes més greus de l’enfrontament sectari –absurd i lamentable– entre els partits independentistes és que, tan sols per a fer mal a l’altre, hi ha gent sense escrúpols i amb mirada molt curta que s’agafa com a un clau roent a tesis i imatges falses que l’espanyolisme ha anat fabricant amb la intenció de derruir el conjunt de l’independentisme. Cegament. I aquests dos anys hem vist com alguns independentistes escampaven la tesi de la fugida, de la por personal, de l’abandonament dels qui restaven a la presó i coses d’aquest estil per atacar els exiliats –malgrat que n’hi ha de tots els partits–, però molt particularment per a atacar el president Carles Puigdemont, que és en definitiva el dirigent polític que ha marcat la consistència d’aquesta línia.

Val a dir que les coses eren prou clares ja de bon començament per a qui les volgués veure. Però és cert que avui prenen un valor indiscutible. Quan el govern, de primer el govern en ple, considera l’opció de l’exili, l’octubre del 2017, no ho fa amb la intenció de salvar situacions personals ni d’esquivar la presó dels seus dirigents, sinó convençut que és la millor manera de continuar lluitant per la independència, per la república proclamada, ampliant el camp de joc a un terreny més favorable a la democràcia –o simplement a un terreny democràtic, per contrast amb el que hem de suportar a l’estat espanyol.

Allò no era, en absolut, una decisió senzilla ni òbvia. Pel que jo sé, Jaume Asens i sobretot Gonzalo Boye van tenir un paper clau a l’hora de definir intel·lectualment aquest dòmino que dos anys més tard comença a ser ben visible i per això tenen tota la meua admiració. Veure-ho no era fàcil. Però també cal reivindicar que el govern va confiar en ells, cosa que puc imaginar que en aquell moment requeria una enorme capacitat de visió i molta valentia.

Quan el president Puigdemont va fer aquella multitudinària primera conferència de premsa a Brussel·les, em va cridar molt l’atenció què hi va dir. No parlava pas com un derrotat ni volia tancar l’època republicana proclamada hores abans. No cercava la manera d’escapar-se de les conseqüències d’allò que havia fet. Ben al contrari. Puigdemont va justificar la decisió d’anar a l’exili explicant que l’onada de violència que, com a reacció a la proclamació de la independència, desplegaria el govern espanyol a Catalunya no era assumible. I que per impedir aquesta violència el govern optava per ‘alentir el desplegament de la república’, considerant que aquesta decisió era ‘un preu raonable’ a l’Europa del segle XXI si servia per a evitar un bany de sang. I immediatament després va dir que era indiferent que això fos apreciat pels altres o no, perquè al capdavall demostrava ‘que la República Catalana serà un estat diferent’. Crec que avui cal remarcar tot això per entendre on hem arribat dos anys més tard.

Aquest camí que s’ha fet aquests dos anys no tenia mapa. Ningú no sabia quina ruta seguiria perquè ningú no l’havia transitat mai. Però ara, quan els contorns ja són traçats, és important de mirar al futur. Perquè ara ja som en les terres que sabíem que existien però que no havíem vist mai. Durant dos anys les administracions europees anteriors i un estat espanyol on anaven de bracet PP i PSOE feren tant com pogueren i més per frenar allò que era claríssim que acabaria passant: que les institucions europees imposarien les regles de la democràcia al règim espanyol. Com ja les havien imposades abans els tribunals belgues, suïssos, escocesos i alemanys. Només que ara la dimensió és diferent perquè les imposen les institucions d’una Unió Europea que Espanya està condemnada a obeir. El camp s’ha obert i ara podem córrer o moure la pilota per llocs que eren impensables de trepitjar mentre només jugàvem a Espanya. La gran qüestió és saber què ens espera ara. I, sobretot, com encaixa això que ens espera en aquell discurs que féu Puigdemont a Brussel·les tan sols hores després de la proclamació de la república.

D’allò més concret a allò més general: dilluns Oriol Junqueras serà a Estrasburg, sí o no? I quines conseqüències tindrà això per a Espanya? Si hi ha ningú que es pensa que el comunicat d’ahir negligeix que hi ha hagut una decisió de la Junta Electoral espanyola va molt equivocat. No negligeix la JEC, sinó que li respon. I adverteix Espanya severament. L’enfrontament entre les institucions europees i l’estat espanyol era una condició indispensable per a fer viable la independència de Catalunya i ací el tenim.

Però en el pla més general és on hi ha les grans conseqüències d’aquest esforç titànic. Efectivament, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea és un tribunal espanyol. El més alt dels tribunals espanyols i el que mana més. Però ja ha restat ben clar que, a diferència de la putrefacta administració de justícia espanyola, és un tribunal lliure i democràtic. Per això mateix les seues respostes a les preguntes clau del procés d’independència són i seran tan diferents de les que han donat el Tribunal Suprem espanyol, el Constitucional o l’Audiència dita Nacional.

Ara hem vist què ha respost el TJUE a la pregunta, senzilla, sobre si el vot dels ciutadans és la mesura de la democràcia o no ho és. Espereu, doncs, la seua resposta, més complexa, a preguntes com ara si la declaració d’independència era legítima o sobre si és possible de convocar un referèndum d’autodeterminació dins la Unió Europea. Les respostes que una justícia democràtica té l’obligació de donar a totes aquestes preguntes, per defensar els drets de tots els ciutadans de la Unió, catalans inclosos, les sabíem d’ençà de fa dos anys, de sempre gairebé, perquè són de manual. Però, vist que a Espanya els tribunals no fan justícia ni en volen fer, era indispensable de trobar la manera de fer les preguntes al cor d’Europa i que Europa obligàs Espanya a comportar-se com la democràcia que té l’obligació de ser per a formar part de la Unió Europea. Però això l’exili no era cap fugida sinó que era la manera més sensata de guanyar.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
06.01.2020  ·  22:12

La resposta del TJUE justament ahir va ser com un regal dels Reis. I encara més veure la reacció histèrica de l’establishment espanyol. Curiosament, en lloc de rectificar, continuen endavant amb acusacions i exigències fora de lloc. La velocitat del tren ja sembla molt més que excessiva. Per a mi, la pregunta més interessant és si el proper dilluns (d’ací a sis dies) Oriol Junqueras estarà a Brussel·les o no. Molt millor que saber si avui serà investit o no el senyor Sánchez. La República Catalana sembla tindre bona salut i estar fora de l’abast d’Espanya. Ara es pot veure clar. Es tractava d’oposar intel·ligència a força bruta. I ha eixit bé.

Sebastià Vaccaro
Sebastià Vaccaro
06.01.2020  ·  22:15

Veieu viable que, arran del comunicat d’ahir, s’ordenà desde la Generalitat l’alliberament de Junqueras?

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
06.01.2020  ·  22:23

Gràcies benvolgut Vicent !! Ara esperar i que aquesta no sigui gaire llarga.

Joan Benet
Joan Benet
06.01.2020  ·  22:30

El dia que el president Puigdemont es torni a presentar a unes eleccions a Catalunya, a ERC la voten només els que en viuen…
Això és el que els cou i el que volen evitar a tota costa… Pactant amb l’enemic o renunciant a qualsevol projecte d’independència si cal…

Ramon Perera
Ramon Perera
06.01.2020  ·  22:42

“La gran qüestió és saber què ens espera ara.”
I tant! Una de les conseqüències d’això que ha passat és que el camp de joc s’ha eixamplat enormement.

Apunto una de les [moltes] coses que pot passar. Si Espanya hagués acceptat de celebrar un referèndum d’independència a Catalunya, potser l’hauria guanyat.
Ara és possible que la UE n’impossi un i que Espanya el perdi.

Antoni Oller
Antoni Oller
06.01.2020  ·  22:44

No me’n puc estar, i pel dret va: en aquella multitudinària conferencia a Brussel·les que esmenta l’editorial, recordo gairebé com si fos ara, unes paraules d’en Puigdemont que si no eren exactíssimament així, poc se n’hi faltava: “Non non, cela n’a rien a voir avec la Belgique, nous sommes ici a Bruxelles parce’que c’est le coeur de l’Europe”, i això encaixa perfectament dos anys després amb la situació, i amb l’esplèndid editorial d’avui. Tan de bo en Boye pugui exhaurir les existències de crispetes!

Jordi Manyer
Jordi Manyer
06.01.2020  ·  22:54

Tal i com va dir el MHP Carles Puigdemont l’octubre del 2017: Paciència, Perseverança, Perspectiva.
Doncs això.

Josep Salart
Josep Salart
06.01.2020  ·  22:59

Abans de veure el dia 13 com els eurodiputats exiliats i la dona d’en Romeva, fan sentir les seves veus assenyalant l’escó buit de l’eurodiputat Junqueras tancat a la presó, haurem d’estat pendents dels moviments cap al MHP Torra.

Encara que anirem avançant més forts des del parlament europeu amb els altaveus reconeguts, nosaltres no podem parar de defensar i lluitar des de totes les parcel.les possibles.
Que ningú s’escagarrini quan hagim de fer efectiva la República posant en pràctica dia a dia i amb totes les consequències el què vol dir un estat independent.
Rés d’apalancar-se al sofà per culpa de la próstata o d’allò de…. ja toca?. Per tant, ser conseqüents i a treure els comptes de les entitats bancàries que tots coneixem sense por de l’ingrés de la pensió.

Joan Benet, el seu comentari és aigua neta.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
06.01.2020  ·  23:17

Com en els casos d’acaçament escolar, la solució de l’acaçament estatal que pateix Catalunya està en implicar als observadors -en aquest cas l’UE- en la defensa de les víctimes. Això ja està fet.
Ara resta emprar amb prudència i arguments sòlids totes les raons democràtiques per aconseguir que s’oposen decididament a l’actuació de l’estat espanyol … per no haver de desmuntar l’edifici europeu. El preu: un referèndum.

Gerber van
Gerber van
06.01.2020  ·  23:17

Em semble que l’editorial d’avui posa el favor massa als exiliats. Els polítics que van tornar, per començar el Oriol Junqueras, i que és van empresonar després, tenen i tindran un paper fundamental. Si el Junqueras c.s. no haurien tornat a Espanya, ja hauria acabat l’historia de l’Europarlament avui mateix. Perquè no és així ara l’Estat ha de reaccionar i deixar li lliure. Això provocare una confrontació imensa entre Espanya i Europa. Justament el que nosaltres necessitem.

Però Europa, l’elefant burocratic, sempre va lent i amb dubtes. Sobretot si és tracte d’Espanya amb la seva deute colosal no crec que la EU fara gran cosa si no és toca els seus propis pabrots, el que ja està comencant a passar ara mateix. Més aviat penso Espanya s’autodestruirà. El conveni entre ERC i PSOE és insuportable per la oposició de dretes. Al final portaran el Sánchez al tribunal per alta traïció. Llavors sí les coses aniran rapid. Molt probablement sense volger, el partidisme de l’ERC ens surtirà a favor.

Joan Nadal
Joan Nadal
06.01.2020  ·  23:18

Molt d’acord amb el comentari de Joan Benet.

Gemma R.
Gemma R.
06.01.2020  ·  23:53

Si senyor! Si senyor, si senyor!!! Avui se m’ han obert tots els xacres de cop! Jajajaja! Ja en tenia la meitat d’ obturats amb el que m’ ha fet patir tot plegat!! No podía entendre tanta injusticia, tanta indecència junta i que ningú no fés res. Gràcies President i consellers exiliats, gràcies Sr. Boye, Jaume Asens, gent que no heu donat mai l’ espatlla a tots ells, que els heu recolzat, animat, defensat, cadascú d’ ón ha pogut. I gràcies per aquest editorial, i per tots els que ens han acompanyat fins aquí i que sempre ens han servit de fanal en la foscor. Gràcies Europa! Visca Catalunya lliure!!!

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
06.01.2020  ·  23:56

D’acord, Partal, molt bé! Estiguem atents perquè estan passant coses molt importantsi decisives, que expliquen la histèria al Congreso dels partits feixistes, i en general al deep state. Des del primer moment es va veure o intuir que la sentència sobre Junqueras del TJUE era un gran terratrèmol. I cada dia que passa es va veient més la gravetat d’aquella sentència per a España. La via europea sempre ha sigut per a mi la més gaunyadora, si d’estratègies polítiques parlem, perquè porta el cor de la qüestió on tenen mitjans i criteris raonables per a respondre-la: el dret de autodeterminació dins la UE com a dret foinamental general que cal respectar en tota circumstància.
Dit això considero que les estratègies diferents seguides pels membres de l’antic Govern són perfectament complementàries i necessàries: l’una dóna força a l’altre. Era necessari desemmascarar un estat con España con una falsa democràcia, dins i fora de Catalunya, i per això els errors comesos per l’estat espanyol empresonant i vulnerant repetidament drets fonamentals i principis bàsics de la democràcia han sigut essencials: el fet que mig govern anterior i la presidenta del Parlament siguin a la presó és un argument demolidor. I era decisiu que algú en territori lliure ho fes coneixer i ho denunciés, i que deixés de ser un affaire interior de España. I que ajudés a treure la vena dels ulls a una burocratitzada UE, plena de panxa-contents.
El que no acabo de entendre és l’estratègia de negociar ambl’estat espanyol que no té representant vàlid, intentant salvar els mobles de no se sap què; de la Generaqlitat autonòmica? Això ho feia força bé Pujol…La veig una estratègia de perdedors i de mínims. tant de bo m’equivoqui i serveixi pe a que España faci mitja volta i entri en via raonable. Veurem.

jaume vall
jaume vall
07.01.2020  ·  00:18

Molt bé, senyor Partal ! Aquest cop no vull reprimir-me ni refrenar l’onada d’optimisme. Bravo!, anem molt bé. Felicitats al President Puigdemont i al seu equip. Gaudim de la victòria.

Des de mitjan de desembre és moment de saludar i alegrar-nos per la -tardana- justícia i decència europea.

Ja vindran dies per tornar a equilibrar forces i debilitats.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
07.01.2020  ·  00:38

Estic encantada amb l’editorial Vicent. Comparteixo el punt de vista. Sempre m’ha semblat genial l’estratègia de l’exili i confio molt en els bons advocats que tenen especialment el Sr Boye. Anar a la presó em va semblar un sacrifici inútil si bé, la suma de les dues estratègies poden complementar-se.
En aquests moment veig les extremes dretes molt histèriques. Bon senyal.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
07.01.2020  ·  00:57

El Tribunal Europeu no solament és el cim dels tribunals espanyols, és l’únic que no ve del franquisme sense solució de continuïtat ni contaminació ideològica no democràtica. Desoir-lo o acatar-lo per part d’aquests els hi donarà la mesura i el nivell de legitimitat i credibilitat que puguen tindre les seues decisions al respecte.

Roc Lluís Senent
Roc Lluís Senent
07.01.2020  ·  01:03

Bons raonaments, sr. Partal.
Si no alliberen a Oriol J. i volen inhabilitar al president Torrà a la força, l’Estat Espanyol tria la via del fanatisme. Els serbis varen fer igual i després de molts patiments Sèrbia s’ha quedat sola a l’antiga Iuguslàvia.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
07.01.2020  ·  01:21

El senyor Junqueras no hi serà al Parlament Europeu el proper dilluns 13 de gener de 2020. Ell vol ser UNIC. Malauradament ens va muntar el ciri l’octubre de 2017 i massa gent hi va caure a quatre potes. No et refïis mai d’un que prega i arreplega.

Ferran Revilla
Ferran Revilla
07.01.2020  ·  01:52

Em fa por que estiguem corrent un xic massa. Les institucions Europees vetllen per elles mateixes (com és el séu deure), i no per nosaltres.
La sentència del TJUE primer, i el document del Parlament Europeu després, són molt bones notícies per a nosaltres. Que ens permet fer un pas endavant. Però… (sempre hi ha un però) les institucions Europees han actuat només quan el conflicte ha amenaçat els propis valors democràtics de la UE. I sembla que amb aquestes accions recents, han trobat una manera de resoldre el conflicte democràtic que els afecta ells sense, necessàriament, respondre cap de les preguntes que menciones a l’editorial.
…i, en certa manera, són accions que ataquen el Deep State Espanyol, i resulten en el fet indiscutible de donar estabilitat a Sánchez. Si a això hi sumem el fet que els independentistes donem suport (aparentment incondicional) al govern Espanyol, les institucions Europees probablement no tindran cap necessitat d’anar més enllà. Almenys estic segur que no faran res que pugui desestabilitzar Espanya, sobretot ara que una gran part de l’independentisme està decidida a vetllar per aquesta estabilitat. Sánchez pot acabar tenint una legislatura molt més tranquil·la que no es podia imaginar ningú, tan sols una setmana enrere.
El tinc clar és que les institucions Europees no aniran més enllà del que anem nosaltres mateixos. Si nosaltres apuntalem el govern Espanyol, no seran ells els qui el facin trontollar …no si ho poden evitar. Això farà molt més complicada la feina de l’exili de teixir complicitats cap a la independència, no només cap a la justícia.

Sergi Guitart
Sergi Guitart
07.01.2020  ·  02:04

Crec que l’editorial barreja pomes amb peres per donar ànims al personal, no te res a veure la immunitat dels europarlamentaris amb la fallida declaració d’independència i referèndum no reconeguts per ningú a nivell internacional, per ningú, tothom ho va revocar, o sigui que com a molt hi hauria d’haver un altre referendum i acordat (que de fet és el que ja accepta tothom excepte els 4 nostàlgics del mandat de l’1O) O presentar uns resultats electorals repetidament i àmpliament guanyadors -en vots- per forçar moviments interns i internacionals, que era el que es tenia que haver fet… enlloc d’anar “a la brava”… I que jo sàpiga no hi ha cap pregunta al tinter sobre la declaració independència, tothom la va desestimar clarament per varis motius, i un tribunal alemany ja va dir que no era rebel·lió etc etc…

I els dos partits teòricament independentistes majoritaris en principi son europeistes, i es porten a matar com ens indica l’editorial per aconseguir poder autonòmic, i el tercer partit independentista, la CUP, es tant anti-capitalista com anti-europeista i anti-tot que serien capaços de no reconèixer una Catalunya independent dins la EU… O sigui que el cocktail independentista europeista que ens planteja l’editorial és incolor i insabor…

A més, la CUP i cia van validar una llei de transitorietat que regiria Catalunya fent us de les lleis espanyoles i europees, es a dir, aquí jurídicament fotem el que ens dona la santa gana… Ja es veia a venir que això acabaria malament… Declarem la independència i ens quedem a la EU per la patilla (i spain ens segueix defensant el territori militarment i dient “si” a tot es a dir en rendició progresiva).. de bojos, bé, de enganya babaus…

Personalmentem crec que Vilaweb segueix desenfocat en l’estratègia independentista, i es perquè ningú a Catalunya te una estratègia sòlida coherent indiscutible ferma i continua i internacionalment verificable al repte independentista… Anem fent i desfent i basant-nos en ximpleries i ningú amb ressò als mitjans para el carro ni crítica res, i així anem, anar fent brometes i conyetes i després plorant i celebrant batalletes que no tenen res a veure amb un projecte seriós per l’independència de Catalunya…

També podria ser que jo estigui equivocat i que d’aquí 5, 10, 25, o 50 anys ens caigui l’independència del cel, però es una via que no hi confio gaire la veritat…

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
07.01.2020  ·  05:02

Roc Lluís Senent

Bons raonaments, Sr. Partal.
Si no alliberen a Oriol J.(ho dubto molt, seria reconèixer que s’han equivocat) i volen inhabilitar al president Torrà a la força(no crec que ho facin), l’Estat Espanyol tria la via del fanatisme. Els serbis varen fer igual i després de molts patiments Sèrbia s’ha quedat sola a l’antiga Iuguslàvia.

L’única diferència es que allà es va muntar un Genocidi que deu ni do

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
07.01.2020  ·  06:40

Bon dia! Sr. Partal
Gràcies, moltes gràcies pr les paraules i les idees exposades avui.

Sí, sí omplen de joia i de gran esperança vers la nostra independència. Però sabem com sabem que és i com actua Ñ no les tinc pas totes.

La fera ferida reaccionarà com això, ferida. I, per tant, no ens permet refiar-nos de res.

A Ñ buscaran, trobaran, inventaran… la manera de saltar-s’ho tot i són capaços d’aconseguir-ho.

Aleshores què hem de fer?
Tant la UE com el moviment persistent i tossudament incansable de l’independentisme com actuarem?

Crec que són preguntes que necessiten una resposta, unes respostes molt clares i molt contundents.

Estem ja en condicions de poder respondre-les?

Confiarem en què sí, però no serà ni demà, ni el dia 13 que TOT succeirà, oi?

PS: Els comentaris, que fins ara he llegit, mostren diferents possibilitats, graus d’optimisme, alegries plenes… però NINGÚ acaba de trobar el veritable desllorigador.

I aquí rau la gran i vàlida solució que necessitem, diria que amb urgència.

Temps al temps, doncs.

I perseverança tossuda i ferma com hem fet sempre.

Un dia, espero i desitjo molt proper, guanyarem.

Rosa Guallar
Rosa Guallar
07.01.2020  ·  07:00

Passades les festes, et lleves de matinada i obres Vilaweb. T’hi capbusses i et reconforta perquè, com si fóssis un calçot, t’arrenca del territori mental espanyol al qual t’han arrossegat. La perspectiva de notícies i els articles et planta en territori propi.
Vull dir amb això que Vilaweb et situa a Catalunya, i des d’aquí pots mirar enfora i observar, valorar i analitzar millor.
Crec que Vilaweb fa que no ens sentim soles i ens ajuda amantenir el cap endressat, fred i clar.
Com cada dia: gràcies Vilaweb.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
07.01.2020  ·  07:10

Bon dia tothom.

Avui em quedo amb aquest paràgraf de l’editorial: “preguntes com ara si la declaració d’independència era legítima o sobre si és possible de convocar un referèndum d’autodeterminació dins la Unió Europea”.

Per un dia, donem-nos un respir. Demà, tornarem.

Pepita Carlos
Pepita Carlos
07.01.2020  ·  07:28

Si nosaltres els catalans facilitem la governabilitat del partit estatal al govern d’Espanya, Europa no és mullarar ni anirà per devant de les nostres pretensions, per tant que recolzament a l’indepèndencia ni parlar-ne.
Estem traïts per els nostres, mentre el poble el van represeliant. I els nostres joves.

Antoni Soy
Antoni Soy
07.01.2020  ·  07:31

Avui comparteixo el que considero un molt bon editorial.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
07.01.2020  ·  07:44

La divisió (suicida) de les forces independentistes catalanes ha fet (i em temo que així continuarà) que els no partidistes ens quedem sense victòries incontestables per cel·lebrar conjuntament, encara que sigui només de tant en tant. Ben a l’inrevés, ens han clavat trompades per tot arreu, a tots i des de tota mena de centres de poder. Per això ens aconsolem magnificant la importància dels petits triomfs que ens arriben des d’institucions exteriors, per a poder assaborir-los com a victòries que voldriem incontestables. Però no ens hem d’enganyar: Espanya ens menysprea (“problema de convivencia entre catalanes”) o ens odia (“a por ellos”); Europa no ens entén, tot i que no pot tolerar comportaments espanyols a la turca dins la Unió Europea; i el món ens ignora.

I nosaltres, amb la nostra divisió suicida, no fem res per canviar aquesta visió des de fora. Per començar, ens manquen líders amb incontestable “auctoritas”, suprapartidistes, respectats per tothom i amb una trajectòria sòlida anterior a la vida política. No tenim cap Vaclav Havel!. I ens sobren apparatchiks de partit, que mai no han deixat petjada en la societat, llevat dels cops de colze per escalar dins les llistes tancades electorals.

Ens caldria tenir aliats fiables dins les Espanyes, i no precisament a canvi d’uns quants vots d’investidura. Els partidaris de la República Catalana podriem trobar-ne entre els republicans espanyols. Però, és clar, els potents aparells mediàtics del Deep State magnifiquen missatges apocalíptics (“romper España”; “golpismo catalán”; “Insolidarios, racistas, nazis, etc”), sense esmentar els eventuals punts d’entesa amb els espanyols també descontents. També ens caldria que polítics prominents dels estats principals de la UE deixessin de rentar-se les mans amb el mantra de l’afer intern que cal resoldre dins la Constitución Española.

Però si de debò volem la independència hem de fer sacrificis personals. A manca d’una direcció política coherent (no dues!), ja s’ha demostrat que les úniques victòries ens han vingut per l’acció directa, no violenta, del poble. El poble no falla, hi és sempre, però cal més constància en l’acció. No n’hi ha prou d’ocupar una estoneta l’aeroport, o tallar un dia l’autopista. I cal que siguem molts més, que buidem comptes bancaris, que practiquem el consum estratègic, que forcem els polítics a seguir el poble. Benvingudes les sentències del TJUE, les resolucions del Parlament Europeu, les portades dels grans mitjans internacionals sobre Catalunya (no sempre favorables, oi?). Tot ajuda, però només si ens ajudem a nosaltres mateixos.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
07.01.2020  ·  07:51

Molt d’acord Director que és més intel·ligent i operatiu exiliar-se que deixar-se engarxolar i ho veurem en la negativa a deixar anar en Junqueras. Salut.

Albert Miret
Albert Miret
07.01.2020  ·  08:52

Fantàstic editorial, Vicent. El primer símptoma que aquesta nova cúpula de la UE era democràtica la va donar gratuïtament el “superestratega 86” Borrell facilitant sense tenir-ne cap necessitat l’esbrocada general pel seu comportament en vers a la Justícia Belga. La següent bufetada l’ha demanat a crits el poder judicial espanyol pretenent que les seves prevaricacions passarien per sobre de la Justícia real de la Unió Europea cosa en la qual encara estan encallats en la seva estúpida concepció que la seva injustícia té més valor que la Justícia de la Unió. Espero que aviat es produirà el clatellot final en aquesta qüestió, sent obligats sota pena d’expulsió temporal (Article 7 de la Constitució Europea) a anul·lar la farsa de judici venjatiu que es van inventar i a alliberar a tots els presos polítics tan injustament castigats i, evidentment indemnitzar-los. Si això es produeix -que s’ho estan guanyant a marxes forçades-, Espanya no podrà dissimular per més temps la seva desqualificació democràtica a tot el món. Llavors serà el moment de portar a terme la declaració d’independència de la qual tanta gent s’ha burlat per a desprestigiar-la i simular que era només una broma. Potser llavors els infatigables que no han parat de dir que el Procés no servia per a res, callaran. També serà l’hora de deixar d’intentar fer tractes amb els tril·lers i començar a fer-ne amb Europa directament, que és allà on realment pertanyem i no a aquest femer espanyol impossible de sanejar. Visca la República Catalana!

Pep Agulló
Pep Agulló
07.01.2020  ·  08:59

Carrer, Institucions i entitats, presó i exili. Els 4 fronts de lluita. Més determinants: el primer i l’últim.
No cal afegir res més a l’editorial.

Teresa Puig
Teresa Puig
07.01.2020  ·  09:09

Per fi!!!!

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
07.01.2020  ·  09:38

D’acord amb l’editorial. L’exili ja es va veure que era la millor estratègia, així dons continuem empenyent el carro de La República, ara és el moment d’obrir les portes de la presó.
I el dia tretze tothom a Strasburg!

Lluís Paloma
Lluís Paloma
07.01.2020  ·  09:41

D’acord amb el Pep Agulló. En tot cas, preparem-nos perquè en poc temps Madrid pot sortir amb què vol abandonar la UE, i no voler-ne fer cap referèndum per a que no puguem ser Escòcia. Així que hem d’obrar ràpid.

Xavier Ruiz
Xavier Ruiz
07.01.2020  ·  09:53

Poc a poc es va veient que la estratègia de marxar era la més encertada, però es clar, ho veiem ara, però ja s’apreciava i força aleshores.
Jo proposaria que avui al congres espanyol els nostres representants independentistes NO HI ENTRIN fins que Junqueras sigui, mai més ben dit, ALLIBERAT. Sinó juguem les nostres cartes MAI ens pendran seriosament.

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
07.01.2020  ·  10:00

Hem de ser pacients. Ho se. Peró també hem de lluitar pr la llibertat. La independència. Estic agraida a la feina feta pel grup de politics i advocats. Pel canvi hagut dins la CU despres de les eleccions. I agraida pel sacrifici dels empresonats que desitjo lliures i agraida als presidents Torra i Puigdemont. Al primer pr la seva responsabilitat i al segon pr la seva visió de futur en fer politica.
Ara be. Amb molts dubtes envers els tractes amb el PSOE.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
07.01.2020  ·  10:05

Des d’una anàlisi purament sistèmica no es pot dir que l’exili fos superior a la presó espanyola, ja que ambdós són necessaris, tant per la trama judicial com pel relat. La presó acosta Espanya a Turquia. La vergonyant sentència s’emet perquè hi ha hostatges.

Tinc la sensació que som com un adolescent tardà, bon estudiant però que vol ingressar a la universitat sense fer les proves d’accés i amb la clemència dels examinadors, que ens han de perdonar perquè som bona gent. A Europa s’hi ha d’arribar plorat, pixat i cagat; els nostres problemes interns, per anomenar-ho d’una forma suau, no se solucionaran màgicament al traspassar la frontera pirinenca.

Personalment, n’estic bastant tip de sentir històries sobre indepes de mala baba que ningú no sap qui són, ni qui els esperona (i en aquest editorial això és una constant). On és aquesta mà negra misteriosa que ningú s’atreveix a desemmascarar i que conspira contra les ànsies del poble?

A Europa no s’entén, potser ara es comença, la roina mentalitat espanyola. Per exemple, no els entra al cap, el “antes rota que roja.” I de totes aquestes particularitats d’Espanya, n’hi ha una que ni tan sols nosaltres capim: que Catalunya, amb totes les seves contradiccions, ha estat i segueix sent un puntal bàsic d’aquesta farsa de país, sovint per voluntat pròpia. Molta responsabilitat a deixar anar, que significa molta culpabilitat a gestionar.

A Europa, quan es constata això es pensen que estem sonats, per més que la batalla legal ara ens afavoreixi. Entretant però, seguiré assaborint el deliciós didalet de Schadenfreude.

Joan B. Gabarró
Joan B. Gabarró
07.01.2020  ·  10:19

Cirspetes!

Jaume Riu
Jaume Riu
07.01.2020  ·  10:26

Coincideixo plenament amb l’editorial erudit, com sempre, de Vicens Partal.
Resumeixo que ÉS INEVITABLE.
El dilluns 13 de gener els tres eurodiputats represaliats han d’estar treballant al Parlament d’Estrasburg.
Ho sap tothom.
Pot ser que sigui així o pot ser que no:
1. Si és que SI, el regne d’Espanya haurà obeït al TJUE i aleshores el TS espanyol haurà d’admetre la nulitat del judici i no podran parar l’esfondrament.
2. Si és que NO, el regne d’Espanya haurà desobeït al TJUE, incomplirà el Tractat de la UE i aleshores tampoc no podran parar l’esfondrament.
L’esfondrament és doncs inevitable, i ja ho sap tothom.
Em pregunto perquè alguns encara us ocupeu de minúcies com la formació de govern en una segona votació.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
07.01.2020  ·  10:38

El “desllorigador” que algú demana, el “qui li posarà el cascavell al gat”, no arribarà fins que tota Catalunya en peça, pacíficament però ferma, talle carreteres, autopistes i fronteres del Principat que conecten amb Europa. Espanya mai, però mai dels mais, s’avindrà si no l’obliguen.

josep soler
josep soler
07.01.2020  ·  10:52

I si ens poséssin a imaginar.

Ara que van caient a Europa, una darrera l’altra, les prevaricacions organitzades del nacionalisme espanyol contra l’ètnia catalana: us imagineu quina fortalesa tindríem si els partits estiguessin units?

Us imagineu la legitimitat internacional que obtindria el MH President, que vam escollir però el règim i ERC no el van voler ?

Us imagineu que els nostres partits fossin lleials al president que escullim a les urnes, sigui qui sigui?

L’any 2005 ens va passar el mateix quan en Mas es va passar pel forro la unitat i la lleialtat al president de Catalunya i va negociar amb Zapatero.

Potser és hora de despertar del somni i adonar-nos que amb els partit actuals, “no ho hauríem de tornar a fer”.

Els no militants a partits no estem desunits, i els militants tots sumats no passen de 20.000. Ara és el moment de fer un nou partit transversal i ha de ser potent perquè tindrà a TV3 en contra, i a tothom.

Només l’ANC ho por aconseguir.

Federico Ruiz
Federico Ruiz
07.01.2020  ·  11:17

Tan clar està que la UE va a ajudar-nos en la nostra lluita contra la repressió del Estat espanyol com que no ens ajudarà en la nostra lluita per la independència. Dirà que el judici va ser injust, però no que el referendum fos legal o legitim. El front judicial és important, però sempre secundari. Només en el terreny polític (en un sentit molt ampli) s’aconseguirà la llibertat de Catalunya. I aquí la UE serà més un obstacle que un aliat

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
07.01.2020  ·  11:19

Sembla que la situació vagi millorant i a això hi ha participat tothom que veia clara la possibilitat de la independència, cada u amb la seva estratègia i el seu criteri i les seves possibilitats, i per descomptat amb l’ajuda inestimable dels advocats defensors. Per mi aquest és l’aspecte més remarcable, la unitat del fi.
Cal continuar per aquest camí, sense retrets entre nosaltres, confiant els uns amb els altres i no dubtant del les bones intencions de tots plegats, perquè encara queda molt per fer. Continuarem!

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
07.01.2020  ·  11:43

Uns a l’exili i altres presos per una decisió pròpia. Tots van fer el que els semblava millor per Catalunya.

Aquesta vegada la decisió d’Europa ens afavoreix però seguim sent el mateixos de sempre i no arribem al 50%.

No ens podem adormir pensant que anirem guanyant adeptes fent el que hem fet fins ara.
Ens cal donar un missatge engrescador i renovar el nostre relat mig perdedor.

Diu Carme Forcadell des de la presó que no vam saber entendre ni guanyar-nos els que no veien clara la independència. Pocs han canviat de bàndol.

Hem d’estar convençuts de que estem al costat correcte de la història. Ja és l’hora de dir PROU a EspañaUna.. que ens considera súbdits “por Legítimo Derecho de Conquista”.

David Mascarella
David Mascarella
07.01.2020  ·  11:47

Tots els fronts oberts, la presó, l’exili, el polític,el carrer. No trobo just entrar en comparacions sobre quina fòrmula ha estat la més efectiva. I dolen alguns comentaris que amb tot el dret, continuen disparant contra ERC, aclaridors i positius al mateix temps sobre un aspecte com és l’ideològic, que es deixa de banda quan convé. L’independentisme va de bracet amb el fet democràtic, alliberador en el camp individual i en el col·lectiu. Aquí hi ha moments que surt la part perillosa i bruta d’un nacionalisme, amb comentaris gairebé cruels (cap a Junqueres).

No oblidem que el desencadenant del reconeixement Europeu és la resolució sobre el seu cas, que ha desbloquejat l’atac feixista. A Europa és més potent el fet de tenir un europarlamentari a la presó que a l’exili. Amb el cor a la mà, no m’ha passat mai pel cap de retreure l’exili de Puigdemont i Comín, des del primer dia vaig creure que aquest desdoblament era perfecte. I posats a dir barbaritats, no es podria negar que en el cas de tres eurodiputats a la presó, Europa hauria entomat l’enorme problema des del primer dia, per les dimensions i per la credibilitat de tots. I per la jurisprudència que podria crear aquesta perversió que ataca els fonaments de la democràcia.

Jordi Alou
Jordi Alou
07.01.2020  ·  11:55

L´odi visceral cap a Puigdemont amb la feina que fa en l´exili denota que fet forat a la Ñ feixista. Va encertar anar a l´exili diguin el que diguin els corifeus de partit
Amb medis econòmics i amb un govern a l´exili hauria facilitat un labor de reconeixement no nomes a la UE tambe a alguns estats difícil pero no imposible. Les accions de contactes serian mes amplias.

Eduard Pertíñez
Eduard Pertíñez
07.01.2020  ·  12:15

Només un detall. Cal reconèixer d’una vegada que l’estratègia guanyadora és l’estratègia dual. La que manté uns quants a dins i uns quants a fora. M’és igual si aquesta estratègia fou volguda o trobada, el fet és que la pluralitat en la resposta ens enforteix. Entre d’altres coses perquè Castella, al ser un cos jeràrquic, es mou molt malament davant la pluralitat.

PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
07.01.2020  ·  13:17

L’estratègia dual (uns a l’exili, uns altres a la presó) estaria bé si TOTS haguessin estat defensats per una mateixa estratègia coordinada d’advocats. No ha estat el cas. I tant els advocats de la defensa com alguns dels empresonats ens han fet passar vergonya en algun moment. Alguns advocats, com en Xavier Melero, sempre. És clar que també hi haurà qui dirà que així ha quedat clar que la “defensa tècnica” no era viable…..

Josep Sierra
Josep Sierra
07.01.2020  ·  13:36

Tot això està molt bé, hi estic d’acord. Però el cert es que, per ara hi tant, ni la justicia espanyola, ni tampoc la Generalitat, ho compleixen. Algú sap fins quan?

Montserrat Puig
Montserrat Puig
07.01.2020  ·  14:41

Avui sí. Estic d’acord amb el seu editorial, Sr. Partal.

Crec que ja era hora que es reconegués públicament la gran feina del President Puigdemont i dels Consellers Comín, Ponsatí i Puig des de l’exili, juntament amb el seu equip de grans advocats.

Felicitats i gràcies a tots ells i també a vostè, Sr. Director

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
07.01.2020  ·  16:13

Supongamos por un momento que el Parlamento Europeo toma decisiones, no únicamente por respetar escrupulosamente las reglas del juego democrático, sino por ser dictadas, también, por instancias superiores con intereses otros que los de la representación estricta de la democracia.

Lo sé, esto es inconcebible, al igual que lo sería, de así imaginarlo, en el Congreso de los Diputados de la carrera de San Jerónimo o en l’Assamblée Nationale Française del Palais Bourbon. Pero bueno, supongámoslo, en un ejercicio difícil de imaginar (porque mandaría al cuerno el fundamento de la democracia y esta quedaría expuesta desnuda y patética).

A Europa, que el Reino de España se pierda en enésimas elecciones con los consiguientes Rosarios de la Aurora escenificados en el Congreso de los Diputados y en los medios de comunicación, no le viene nada bien. Vamos, que la cosa empieza a exasperarle. Pero no tanto porque no concuerda con los parámetros democráticos europeos sino porque el Reino de España es el deudor más importante entre los deudores, digamos, estructuralmente frágiles, por delante de Italia. Esta, por lo menos, tiene una mafia declarada que lo regula todo, capaz de negociar, si hace falta, con el mismísimo Vaticano y sin desmelenarse. Italia tiene, lo que no tiene la Corte del Reino, una larga tradición de la negociación, siempre y cuando las “famiglias” salgan todas más o menos bien paradas hasta la siguiente matanza.

Europa apoya, mediante su dictamen de que tanto Carles Puigdemont, Toni Comín y, sobre todo, Oriol Junqueras son “de facto” eurodiputados porque lo que quiere es resolver el problema español, la de la España deudora. Y lo hace cuando ERC decide abstenerse en la investidura de Pedro Sánchez.

Los titulares mediáticos, en Europa, son de este calaje.

El independentismo catalán se aviene a “negociar” con España. ¡ Qué menos que aplicar los principios de la justa justicia europea en los casos Junqueras … , … Puigdemont y Comín !

Tajani no lo hizo. Sassoli lo hace ¿por qué? ¿Por qué Tajani es un facha y Sassoli es un partisano?

Mare de Déu! ¡ Cuánta ingenuidad bien pensante !

Afortunadamente, todo este comentario parte de una suposición, fruto de un cruce de cables, que ha hecho pensar al que lo escribe, que el Parlamento Europeo podría estar intervenido por otros intereses que los de ejercer de representante en el ágora de la democracia (europea).

Uno se pregunta cuál es el plato de lentejas por el que se han vendido los abstencionistas y los noístas independentistas catalanes.

¡Buen provecho!

Roser Caminals
Roser Caminals
07.01.2020  ·  16:36

Sens dubte els presos són una palanca útil, però sense els exiliats només serien víctimes.
En part, Europa fa el mateix que Espanya: judicalitzar el procés i esquivar el conflicte polític. Però com que fins ara els veredictes europeus tomben sistmàticament els espanyols, hi ha l’esperança que les decisions judicials acabaran tenint efectes polítics.
Mentrestant, si no es llibera Junqueras i el Suprem inhabilita Torra, s’ha de tornar a la mobilització massiva.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
07.01.2020  ·  19:34

D’aquest editorial tant optimista, a mi només em queden les preguntes sense respondre que algú ja ha formulat.
Per què la Generalitat no acata la sentència europea i allibera, com a mínim, Junqueras?.
Per què ER no ha esgotat el termini de 50 dies per negociar i exigir resultats tangibles abans d’abstenir-se?.
Per què ER ha negociat com a partit però ha involucrat el govern i sembla que Torra s’ho ha deixat fer?.
Quí exigirà l’anulació de la sentència i a quin tribunal?.
Per quant s’han venut, O s’han deixat enganyar uns i altres?.

I una precisió, l’èxit europeu, ho és de l’exili de Brussel·les i Escòcia, que del de Suïssa ni se’n sap res, ni sembla que hi lluitin de cap manera.

david graupere
david graupere
07.01.2020  ·  19:54

Excellent article. La UE és qualque cosa estructural gràcies a la justícia supra estatal a dins de la unió. Tinc fe avui en la construcció europea gràcies a la seva justícia. És un triomf global i local.

Antoni Morell
Antoni Morell
07.01.2020  ·  20:10

Parem el carro!!!
Fa només tres mesos si en haguessin dit com estem avui… Ens haurien dit visionaris, sonats… i altres galindaines.
Però ho hauríem signat TOOOOOOTS els independentistes, o no?
Aparquem per un temps espifiades, errors i horrors. Hem pogut arribar on som gràcies a unes jugades de tauler que han permès l’escac al REI negre. Però hem de tenir present que cal haver fet l’ESCAC i MAT, per que l’adversari, tombant la figura-peça del REI, reconegui que han perdut i nosaltres hem guanyat la partida.
Amb l’Asnar bramant com un as·E i un pam de nas, ara no podem regalar-li una victòria pírrica!
De tot plegat avui cal treure’n conseqüències i re-composar el trencament dels ja partits i esperar a passar comptes en els primeres eleccions de la República. Guardeu per llavors les desavinences. ARA CATALUNYA, després ja la re-partirem en partits o ajuntats. Ho tenim a dos pams, siguem intel·ligents com sembla que a Europa ens han vist fins ara. No defraudem a TOT el MON!
Estem obrin nous fulls en el Llibre de la Història, que des de la caiguda de la República han estat francament nefastos. Ànim i endavant!!

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
07.01.2020  ·  21:24

No diré res de dolent que ho sapiga snyr. Mascarella encara n’hi ha molta feina a fer… s’en afegeix o tant sols defensa a un partit deslleial amb el actual govern…
que va fer la marta a suissa per l’oriol? Com l’altra cupaire? Res que jo sàpiga i que n’ha fet el MHP Puigdemont, (per alguns EX) per Catalunya… doncs forçar el seu reconeixement cap a la llibertat del poble.. pero miri no estem a Europa sinò a l’ejsssspaña caspifunda amb un morbon golpista amb una justicia segrestadora… la democracia per ell no es important, ho son els seus militars dispossats a mantenir la ejssspañuna a qualsèvol preu, seus xiringuitos i casernes aquí més les cases del seu poble amb barbacoa i jardí…. i camps on poden matar animals amb permis d’armes. Y qui mata un animal ho pot fer amb qualsevol esser humà…. i sap per què? Perque es creuen els amos de l’existencia aliena. Res més.

La feina nostra és defensar al nostre President… MHP Torra i de segur que l’oriol es trovará amb les portes obertes en els lledoners i tots els nostres presos i preses politics també.
Desobediencia a ejssspaña, no n’hi ha millor remei pel mal i dolent veinatge.

Albert T
Albert T
08.01.2020  ·  01:17

Quina manera tan estúpida de perdre anys i anys de llibertat per culpa d’una caterva de pseudopolítiquets estafadors i miserables!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes