Ha arribat primer un nou exili que no l’amnistia

  • Fa vergonya que l’independentisme, cada volta més fragmentat i malaltissament enfrontat, no puga estar unit ni en moments d'aquesta extrema gravetat, quan la repressió torna a colpejar el país

Vicent Partal
10.04.2024 - 21:40
Actualització: 11.04.2024 - 10:07
VilaWeb
Oleguer Serra, ahir a Perpinyà (fotografia: Albert Salamé).

Ahir va fer sis anys de la detenció de Tamara Carrasco i l’eixida a l’exili d’Adrià Carrasco. I, sis anys després d’aquell muntatge policíac que no va poder demostrar mai res, hem sabut que hi ha tota una nova fornada d’exiliats, gent que en qüestió d’hores aniran presentant-se en públic i explicant que se n’han hagut d’anar de Catalunya, no per voluntat pròpia sinó per un muntatge més. Un altre.

Són persones compromeses –com el periodista Jesús Rodríguez, l’empresari Josep Campmajó i el directiu d’Òmnium Oleguer Serra, que ho han fet públic ara, o el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, que fa dies que sabem que hi és–, que han optat per anar-se’n del país en vista de les greus amenaces judicials espanyoles pel Tsunami Democràtic –car els acusen ni més ni menys que de terrorisme.

La llei d’amnistia, sobre el paper, hauria de significar la fi de l’exili. Per als qui fa sis anys i mig que hi són, com el president PuigdemontMarta Rovira, Toni Comín i Lluís Puig, però també per als altres, tots els qui han abandonat els Països Catalans aquests darrers mesos, setmanes o dies.

Però no ens enganyem. L’amnistia no és cap solució, sinó tan sols un pegat transitori. Eficaç i guanyat a pols, però incomplet i insuficient. Perquè tots sabem que la repressió espanyola continuarà fins al dia, hora, minut i segon de la independència.

La desjudicialització del conflicte no hi és. Amb la mobilització popular, amb els resultats electorals i amb el recurs a la democràcia europea podem forçar Espanya a adoptar mesures com els indults o l’amnistia. Quan no tenen més remei que fer-ho. Però mai, ni amb el PP al poder ni tampoc amb el PSOE, no podrem canviar l’essència de l’estat espanyol, el seu nacionalisme supremacista i la seua incapacitat de dialogar per a resoldre els problemes polítics. El somni raonable de viure simplement en un país normal, per als catalans –peninsulars o insulars– no és realitzable sense un estat propi i independent, alliberat completament del poder espanyol. És o això o la repressió continuada. Ens ho ensenya la història del catalanisme.

I ho sabem per experiència pròpia. Caram, que no hi ha ningú, honradament, que puga negar-ho. Ho sabem la gent del carrer, però ho sap també la classe política. Ho saben, molt bé que ho saben, els partits –ho saben tant que en aquesta nova onada d’exili torna a haver-hi gent seua. I per això mateix és tan incomprensible, i és tan decebedor, i irrita tant, que no vegen la urgència del moment, que no siguen capaços d’entendre la pressa que tenim. Ni en un dia tan dramàtic com aquest.

Fa vergonya que l’independentisme, cada volta més fragmentat i malaltissament enfrontat, no puga estar unit ni en moments d’aquesta extrema gravetat. I que els partits i partidets no siguen capaços d’oblidar les seues diferències programàtiques i d’arraconar la lluita per l’hegemonia amb l’objectiu de guanyar tots plegats no solament la llibertat sinó el dret de viure avorridament i sense ensurts, com uns ciutadans que no han de témer res i que no han de veure amenaçada la seua vida –i això no és cap metàfora– pel simple fet de ser de la nació que són.

 

PS1. No cal ni dir-ho: a VilaWeb expressem la solidaritat total i incondicional amb totes i cadascuna de les persones que anunciaran durant les hores vinents que són a l’exili, perseguides per l’estat espanyol. Els volem a casa.

PS2. En el judici contra Eduardo Zaplana, ahir es va viure un moment tan sorprenent com important, quan un dels seus testaferros va confessar i ho va explicar tot. Esperança Camps n’ha fet la crònica: “Judici contra Zaplana: l’amic ‘Pachano’ canta i deixa caure l’ex-president”.

PS3. Josep Murgades és un d’aquells homes que fa dècades que treballa per la llengua, amb una coherència i una consistència modèliques. Ot Bou hi ha parlat en aquesta entrevista: “El cofoisme sistemàtic amb la llengua ha estat absolutament suïcida”.

PS4. Vénen temps difícils i la premsa ha de fer un paper destacat en la nostra societat. VilaWeb ha demostrat aquests darrers vint-i-nou anys que sap estar al costat de la gent. Ara necessitem la vostra ajuda.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any