La tertúlia proscrita

Dues notes de Cap d’Any: la felicitat política compartida (i II)

  • La felicitat no és tan sols un resultat de l’èxit, sinó que també pot ser-ne una causa. Això val també en política i és una lliçó que l’independentisme ha de recordar de manera urgent

Vicent Partal
27.12.2023 - 21:40
Actualització: 28.12.2023 - 07:57
VilaWeb
Carme Forcadell i Muriel Casals, amb les mans agafades durant la Via Catalana, el 2013.

El psicòleg Shawn Achor ha investigat l’impacte de l’alegria i l’optimisme en l’èxit polític. En el llibre The Happiness Advantage explora de quina manera pot influir una mentalitat positiva en la productivitat i la presa de decisions polítiques. Explica que la felicitat no és tan sols un resultat de l’èxit, sinó que també pot ser-ne una causa. Els qui experimenten emocions positives com l’alegria tenen més probabilitats de reeixir en la política. I quan la gent es troba en un estat emocional positiu té més energia, creativitat i resiliència per a abordar els envits polítics.

Una de les tesis més conegudes d’Achor és la “teoria de la felicitat política compartida”, en què destaca la importància de compartir la felicitat en la política. Diu que els dirigents i els membres d’un projecte polític han de fomentar un ambient de treball positiu i feliç perquè quan hom se sent alegre i connectat amb els altres és més probable que hi col·labori d’una manera efectiva i que els ciutadans se n’adonin i facin costat al projecte.

Segurament no calia esmentar cap autoritat, perquè això que explica Achor és de sentit comú i ho hem viscut tots, especialment en aquest país on la felicitat política compartida ha estat el pa de cada dia entre el 2012 i el 2017. Però és una definició molt bona i estic segur que ens ajuda a reflexionar i a recordar. Si el moviment independentista ha triomfat és perquè ha proposat de manera positiva una eixida clara a la mala vida que tenim. I perquè ha estat capaç d’engrescar i fer somriure milions d’individus.

Però ara, per a l’independentisme, la qüestió és com recuperar aquesta felicitat política compartida per rematar el projecte.

Que siguem al pol contrari, el del malestar col·lectiu, no significa res –això vaig provar d’explicar amb la petita trampa d’ahir. Quina lliçó en traiem, doncs? Com podem crear-la, aquesta felicitat política compartida?

La consulta d’Arenys de Munt i les posteriors en són l’exemple més evident. Convé fixar un objectiu assolible a curt termini, un objectiu que tots els grups polítics i ideologies de l’independentisme puguen compartir per la base –i tant hi fa si les cúpules s’hi afigen o no; ja s’hi apuntaran quan vegen que no tenen cap més remei. I que moleste Espanya –aquesta és la part més fàcil.

I qui ho comença, això? Un qualsevol. No se sap. Gent. La iniciativa d’Arenys de Munt era una iniciativa estrictament local, però va desencadenar una revolució. Per què? Perquè era una cosa que tenia un resultat a aconseguir a curt termini, que interessava les bases de tot el moviment independentista i que provocava l’error d’Espanya que sempre ens és necessari per a avançar. I perquè tothom ho va voler copiar de seguida.

No sabem –jo, si més no, no ho sé– quin és el següent Arenys de Munt, però sabem que no existirà si no es proven totes les coses imaginables, a partir de totes les propostes que tothom puga fer. El següent Arenys no passarà si no hi ha propostes, si quedem tancats, aïllats com a individus, en el malestar i el tot-o-resisme –la paraula existeix: és del meu admirat Joan Reglà.

Per exemple, l’11 de setembre vinent farà onze anys de la Via Catalana. Tornar-la a fer ben segur que canviaria l’estat anímic de la gent –i no tinc cap dubte que la faríem exactament igual, que ompliríem el trajecte. Podria ser que la convocàs l’ANC, però també podria ser que, coordinadament amb l’ANC o no, es començassen a activar nuclis locals o sectorials per a impulsar-la. Fent d’ací a allà vies curtes de preparació, uns quants quilòmetres, com tantes se’n van fer el 2013. I organitzant la infrastructura des de baix.

Per exemple, ja és clar que és legal portar el CAT a la matrícula del cotxe. Què us semblaria, doncs, si una comarca preparàs una gran mobilització i el mateix dia a tots els pobles es canviassen voluntàriament les matrícules de la majoria dels vehicles, amb una gran mobilització organitzada? I la setmana següent una altra comarca. I després una altra.

Per exemple, com ho veuríeu si copiàssem la iniciativa Euskaraldia dels bascs, un exercici social multitudinari i de molt èxit que consisteix a fomentar que durant uns quants dies –ells ho fan onze dies seguits– tothom, persones, comerços, institucions, es comprometa a parlar exclusivament en la llengua del país, el català en el nostre cas. Cal fer-ho poble a poble, comarca a comarca, organitzant una gran campanya perquè tothom en siga conscient, i aconseguir que la gent que normalment canvia de llengua aquells dies se senta còmoda no fent-ho. I que n’aprenga.

Són tres exemples fàcils i immediats, dels milers que podrien sorgir si, en compte de fer tots mala cara i dir que tot ha fracassat, cadascú es posàs a pensar i a treballar, sense esperar que un altre, menys encara els partits polítics, pense per ell. Parlant amb el del costat, provant de fer coses plegats.

És comprensible que, després del 2017, tot allò que no siga la materialització de la república ens semble poc. Però això no impedeix d’escalfar l’ambient i generar un crescendo. Ben al contrari. Sobretot perquè hi ha una lliçó, la principal, la més important: proclamar la independència ja ho hem fet i hem demostrat que es pot fer.

La pressió i l’audàcia del carrer van menar la classe política catalana a proclamar-la al parlament el 27 d’octubre de 2017, i tot allò que ha passat després ja no es pot imputar a la gent que va fer magníficament el paper que li corresponia: escampar la felicitat política compartida. Després d’Arenys de Munt, negant-se a pagar les autopistes, reclamant les seleccions catalanes, exigint els papers de Salamanca, sumant mans i mans durant quatre-cents quilòmetres, de Vinaròs al Voló, o fent córrer urnes de mà en mà.

Que ningú no s’equivoque: la proclamació de la independència va ser la conseqüència lògica de tanta faena, de tantes iniciatives, de tants esforços personals en tantes direccions de tanta gent. Ens hi tornem a posar, doncs? El 2024 és un any de perspectives magnífiques si les sabem aprofitar, i tot depèn de nosaltres. De tu. De vós.

 

PS1. L’editorial d’ahir era el primer d’aquesta sèrie: “Dues notes de Cap d’Any: no m’amagaré (I)”.

PS2. L’episodi de la presència d’un tanc espanyol a l’Expojove i l’acció de protesta que va consistir a pintar-lo de rosa ha promogut un gran enrenou a València. En parla Núria Cadenes en el seu article del dijous: “Un tanc pintat de rosa“.

PS3. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any