Dues escenes madrilenyes

«Al matí va parlar Mariano Rajoy; a la vesprada, Romeva, Junqueras i Puigdemont. Les diferències entre l'un i els altres van ser enormes»

Vicent Partal
Vicent Partal
23.05.2017 - 05:47
Actualització: 23.05.2017 - 07:47
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Una vegada De Gaulle va fer una diferència explícita entre els polítics i els estadistes. Lamente no trobar la cita, i com que parle de memòria, espere ser el màxim de fidel a l’original, però d’entrada ja demane disculpes per si no ho sóc. Si no em falla el cap, De Gaulle deia que hi havia dues grans diferències. La primera era que l’estadista pensa en el conjunt i el polític en la fracció. La segona –De Gaulle era bastant murri– que l’estadista pensa molt i el polític, poc.

Ahir a Madrid vam tenir dues escenes perfectament adients per a esbrinar si aquestes dues categories de polític són certes o no. Al matí va parlar Mariano Rajoy; a la vesprada, Romeva, Junqueras i Puigdemont. Les diferències entre l’un i els altres van ser enormes, com tothom pot comprovar mirant els vídeos de la conferència de premsa de l’un i de la conferència de tots tres.

Rajoy va sorprendre acceptant de fer una conferència de premsa, i això vol dir que s’ha de sentir ben pressionat, si tenim en compte que li agraden tan poc. Però es va limitar a fer el paper de sofista, en la pitjor versió platònica del terme. Recordeu aquell diàleg d’El polític en què l’estranger d’Elea argumenta contra els polítics sofistes i explica que són aquells que no tenen res a dir però que aparenten dir coses per fer veure que tenen capacitat per a governar? L’estil de Rajoy, els modals, el verb, la gesticulació, el tracte a l’auditori, les mirades…: tot va ser poc edificant i gens respectuós, a banda que semblava pensat només per a la urgència partidista, per a la curta distància. Segurament, hi pesava més la necessitat de tapar el malestar que a ell i a El País els ha causat la victòria de Pedro Sánchez que no pas res més –i quin editorial més lamentable, el d’El País, per cert…

En contrast amb això, Romeva, Junqueras i Puigdemont van tractar amb respecte el públic assistent a la seua conferència, van vestir d’arguments les seues raons i van intentar explicar –en un lloc, d’entrada, difícil– per què un procés dialogat és millor per a tots dos països, abans del referèndum o després. Fins al punt que es van fer pesats i tot defensant les regles democràtiques com a mètode de resolució de conflictes. I tot això deixant clar, en el missatge més contundent del dia, que de cap manera no havien anat a la capital d’Espanya a demanar permís de res i que totes les seues actuacions eren i serien guiades per la sobirania del Parlament de Catalunya.

No està pas malament, què voleu que us diga.


[Bon Dia] –La filtració d’allò que El País qualifica d’esborrany de la llei de transitorietat cueja. No solament per la portada surrealista que el diari publica avui, sinó per la confusió sobre què tenen realment. Segons que sembla, el document que té El País no és la llei, sinó un dels esborranys dels punts que havia de tractar la llei, elaborat fa un any i que, a diferència de la llei, sí que havia circulat molt. Siga com siga, vist l’aprofitament del tema, tot sembla indicar que és un document que el govern espanyol tenia fa temps i que ha filtrat al diari el dia adequat per a distreure l’atenció sobre la victòria de Sánchez i la conferència de Puigdemont.

–La mort de Francesc Sanuy ha deixat aquest país privat d’una memòria prodigiosa. Sanuy ho sabia tot, gairebé tot, sobre el poder a Catalunya i a Madrid. Com recordava ahir Josep Maria Espinàs a VilaWeb, sempre quan no sabien alguna cosa pensaven ‘ja ho preguntarem al Sanuy’. En aquest diari Andreu Barnils li havia fet unes magnífiques entrevistes en el curs dels anys. Us recomane aquestes dues: ‘La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza‘ i ‘Hem de fotre el camp, jo no aguanto més‘.

–Avui hi haurà el debat de política general a Dinamarca. Serà un debat especialment interessant en vista de la tensió entre Dinamarca i Grenlàndia. La setmana passada, el ministre d’Afers Estrangers de Grenlàndia va denunciar Dinamarca davant l’ONU per violacions repetides dels drets humans, però immediatament la denúncia va ser retirada pel mateix govern i ell va dimitir. Fa temps que les relacions entre Grenlàndia i Dinamarca són difícils. Per a seguir-ne les novetats, llisc The Artic Journal, una publicació en anglès que es presenta com l’únic diari de l’Àrtic. Els dos diaris que hi ha a Grenlàndia tenen edicions bilingües en danès i en kalaallisut. Si sabeu cap de les dues llengües, Sermitsiaq sembla el diari que té la web més actualitzada.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
22.05.2017  ·  22:29

Fer comparacions entre el president Puigdemont i el presidente Rajoy em recorda allò de que les comparacions són odioses. Fent una mica de broma, es podria dir que Mariano Rajoy ha actuat de teloner dels tres conferenciants de la vesprada. En aquest sentit ho ha fet bé, perquè ha deixat al públic amb moltes ganes d’escoltar als artistes bons. Pel que fa a la conferència, ha quedat clar que ja s’avisa que s’ha d’anar passant. I un detall interessant és la presència d’aquells “nostàlgics” del feixisme sense dissimul. Mai entendré perquè se’ls anomena “ultres” quan només són feixistes. I pocs. En resum; resten 130 dies. Només.

jaume vall
jaume vall
23.05.2017  ·  00:06

Posats a resultar pesats, m’hi apunto. No sé si ho he dit una, o cent una vegades, tant és. La nostra carta guanyadora és la unitat Puigdemont-Junqueras. Si aguanten les forces centrífugues d’interés partidista, i sumen, guanyem. Si pel que sigui hi ha escletxes, desconfiança, tàcticisme, perdem.
La suma Puigdemont-Junqueras fa que la CUP no es despengi. De retruc, fa que Catalunya en Comú, s’hagi de sumar -de grat per força- a la petició del referèndum.
Si ANC aconsegueix blindar aquesta coalició dels dos partits, tindrem independència.
I, gràcies, Josep Usó, només queden 130 per gaudir-ne.

Ramon Perera
Ramon Perera
23.05.2017  ·  01:18

Jo penso que la conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont marca un punt d’inflexió. És cert que queda la incertesa sobre quina pugui ser la posterior reacció del govern espanyol. Però sigui quina sigui, és una incertesa menor. És com el compte enrere del llançament dels coets americans. A partir d’un cert moment ja no es podia aturar el llançament encara que el compte no hagués arribat a zero.

Josep Maria Armengou
Josep Maria Armengou
23.05.2017  ·  01:19

Doncs sí, director, aquesta és la visió.
Per acabar-ho d’adobar, l’unic estat gran d’Europa que “no té un partit fort d’extrema dreta” emergint, i tots sabem que és perquè l’extrema dreta governa impunement des de l’any 1939 amb mà de ferro i la borsa de valors, ha posat de coreografia externa a la conferència al Palau de Cibeles a un centenar d’extres ben dissenyats i abanderats. Cridaners. Del Valle de los Caídos un 20 de novembre.
Sort que el PSOE millora esperances de molta gent òrfena i que EL Pais s’enfonsa en l’ABC de La Razón del Mundo..
Acabo de veure Nit i Dia i la constatació que la realitat de la màfia supera la ficció és viva.

Enric Pelegrin
Enric Pelegrin
23.05.2017  ·  01:20

Sembla que la cita de De Gaulle venia a dir que els polítics pensen en les properes eleccions, mentre que els estadistes en la propera generació.

Si a hores d’ara, alguns polítics espanyols encara no han vist que estem en un canvi d’època i que el règim de la Transició està agonitzant la veritat és que estan bastant cecs. Com diu la dita, no n’hi ha més cec que el que no vol veure-hi.

I si ja han assumit que estem davant una crisi important, en diversos aspectes, cal preveure que cal esforçar-se per adaptar-s’hi el millor possible.

Però no, mentre esbossen, o diuen, que caldria un plantejament polític, mantenen les amenaces amb els jutges i fiscals. El més suau que els hi podrien dir és que no s’entenen les seves contradiccions, si no fos que resulta intolerable que continuïn amb les amenaces. Cada vegada seran mes discutibles aquestes i únicament hauran de pujar l’aposta de la repressió o negociar una sortida democràtica que és el més adequat.

Mala sort per Espanya amb uns polítics al comandament que no saben estar a l’alçada de les circumstàncies. És per això que tenia raó Gil de Biedma quan explicava:

“…

De todas las historias de la Historia

sin duda la más triste es la de España,

porque termina mal. Como si el hombre,

harto ya de luchar con sus demonios,

decidiese encargarles el gobierno

y la administración de su pobreza

…”

Enric Pelegrin
Enric Pelegrin
23.05.2017  ·  01:20

La cita no trobada, Vicent:

“La différence entre le politicien et l’homme d’État est la suivante: le premier pense à la prochaine élection, le second à la prochaine génération”

Citada per Alain Juppé

https://books.google.es/books?id=gL-wDAAAQBAJ&pg=PA183&lpg=PA183&dq=Charles+de+Gaulle.+La+diff%C3%A9rence+entre+les+politiciens+et+les+hommes+d%27%C3%89tat&source=bl&ots=Tq8r4msRhm&sig=7GZXuYslCNggB9eDqVUW4O_3f14&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjB2pegsYTUAhVCPRoKHS7LA9wQ6AEILTAB#v=onepage&q&f=false

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
23.05.2017  ·  01:21

Efectivament són dos estils de fer política radicalment diferents. Quan sents el Rajoy, et sorprèn la mala bava que s’aguanta per dins per no donar un espectacle davant dels mitjans de comunicació quan en realitat tot li trontolla, fins i tot la seva continuïtat en el càrrec de president del govern. Tenia dos motius per estar-ho: el triomf de Pedro Sánchez, que l’incomoda de mala manera i perquè veu que ni que tots els barons del PSOE més coneguts i més espanyolistes i la majoria de mitjans de comunicació espanyols i catalans donin suport a una candidat, aquest guanya. Podríem afegir, com és que els qui han perdut no es retiren o Sánchez els obliga a dimitir? Aquí tenim una de les raons del seu profund malestar. L’altre és la persistència de Catalunya de voler fer un referèndum democràtic que es farà si o sí i també ja s’ha dit des de Madrid sense complexos però parlant alt i clar. Dos motius que la celebració del títol de lliga del Madrid –després de cinc anys de no tenir-lo-, no poden apaivagar.

Són dos estil de fer política totalment incompatibles i que quan es mostren davant del públic espanyol i internacional queda clar quins són homologables i quins no. A veure si com a mínim, ara s’adona que Catalunya farà el referèndum digui que digui el PP i ell: “l’estat espanyol no té tant poder per impedir tanda democràcia”.

Si no canvia d’estil i aprèn a pensar en la majoria i a moderar els seus exabruptes i aprèn a dialogar, patirà molt.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
23.05.2017  ·  01:21

Els tenim enfadats i he de reconèixer que hi disfruto, no m’estranyaria que hi hagués un nou registre a cdc o a casa dels Pujol! Anem bé, endavant amb el cap clar i el cor fort!

Albert Miret
Albert Miret
23.05.2017  ·  08:30

Ahir m’ho vaig passar la mar de bé. Al matí vaig riure fins l’ofec escoltant per enèsima vegada la diarrea verbal, més que discurs, del de sempre. La ràbia l’hi sortia pels porus. Era més una rebequeria que un discurs. Era l’expressió clara d’una aberració política sense fons, sense ni una engruna de coneixement, sense cap filosofia ni cap pensament positiu. Asocial i pur delinqüent, és un hereu del més pur franquisme, tant pur que arriba a ser francament còmic. L’hereu d’allò que mostrava sense cap vergonya l’assassí capdavanter de l’estultícia humana: “haga como yo, no se meta en política”, que és el més gran sacrilegi dit mai per un cap d’estat. La irresponsabilitat pura.
A la tarda, gaudi de poder escoltar uns discursos resultat de la saviesa i de l’estudi previ del que es vol comunicar i de com es vol comunicar. Tranquil, raonat, oportú. A l’entrar, els conferenciants ens van obsequiar amb una mostra d’intel·ligència a l’obviar la presència de la bèstia feixista que per cert, en cap moment va ser apartada lluny per la policia.
Al vespre Zapping de televisions espanyoles i sorpresa pel que confesso que mai podré assumir: La absoluta tergiversació dels fets i confusió o total desaparició dels arguments expressats en la conferència. La desinformació sistematitzada als mitjans espanyols fa pena i por a la vegada…pobre gent, els estan buidant el cervell.

Joaquim Torrent
Joaquim Torrent
23.05.2017  ·  09:01

Al Québec i a Escòcia va gunayar el “no”. Per què hauríem de ser difeerents?, i més amb la quantitat de població forana que tenim…. Dins un marc estatal aliè, en aquests casos, hi ha moltíssimes probabilitats de perdre un referèndum d’ aquestes característiques… No podem anar sempre amb el lliri ala mà i donar per bona una “situació viciada”…. La finalitat darrera ha de ser simplement la plena sobirania. Que no ens donin gat per llebre!; fins i totper part d’ aquells que, malgrat no dir-ho explícitament, desitgen que guanyi el no, per així desentendre´s, ja definitivamnent, d’una qüestió que els fa nosa…. Molt de compte!

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
23.05.2017  ·  09:18

El que més m’ha agradat ha sigut la postura de determinació i el to de les paraules de Carles Puigdemont. No hi ha dubte, anem a velocitat de creuer cap a l’objectiu, sense desviar-nos ni un mil•límetre. Jo li perdono alguns moments de lleuger nerviosisme, producte de l’excitació del moment; l’ocasió s’ho valia. Encara que potser alguns n’esperàvem alguna cosa més forta o concretar en dates i ultimàtums, ara crec que és millor tal com ho ha fet ell; els desitjos del ‘cor’ no ens han de fer oblidar la necessitat d’anar amb la ment ben clara en lo que és més convenient; ja tindrem temps per alegrar-nos…

Pep Agulló
Pep Agulló
23.05.2017  ·  09:49

Ahir l’escenari a Madrid no podia ser més revelador. Primer, el “comité de recepció” de les forces de xoc franquistes, pel que es veu, tot legal, eh senyors fiscals. El que s’ha de condemnar són les actituds democràtiques, és clar; i després la bilis de Rajoy –la premsa apuntava i el govern disparava– que semblava més l’arenga d’un sergent de la legió que d’un polític. En ambdós casos la intel·ligència n’estava absent i la seva política pur “holliganisme”. Res es mou a Madrid…

Després els representants del govern català a “la caja de música”, una simfonia de senzillesa i dignitat, de raonament democràtic però també de contundència en no pidular res, sinó brandar desafiant el dret a ser d’una nació… en aquells moments vaig pensar que n’era d’nsignificant el govern de Rajoy, i tot seguit en Puigdemont deia allò de que ni tot el poder de l’Estat no podrà amb tanta democràcia. És hora dels estadistes. Un dia històric.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €