Dracs que no moren i princeses que no són bledes

Aquest és el començament del relat de la llegenda de Sant Jordi que fa Joan Amades al seu Costumari català: “Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels ramats i de les gents, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.”

El relat d’Amades és a l’origen de la celebració de la Setmana Medieval de Montblanc, que el passat cap de setmana va cloure la 39a edició amb gran èxit de participació i de públic. Quan l’any 1987 els botiguers montblanquins cercaven algun element per a atraure turistes a la vila, n’hi va haver un que va proposar d’utilitzar la llegenda de Sant Jordi. A fe de Déu que la va encertar. No només perquè l’afluència de visitants es compta per milers i tothom fa calaix, sinó perquè en només quatre dècades s’ha convertit en una festa popular en el sentit més literal del terme. En una vila de 7.500 habitants, més de 1.000 s’impliquen en les diferents activitats. Ep, parlo de participació activa, no de fer d’espectadors. De persones que fa dies que s’han deixat créixer la barba, es vesteixen (no els digueu mai que es disfressen, sobretot), no duen rellotge i miren d’evitar de portar ulleres i mostrar el mòbil en públic.

Després d’haver-hi assistit enguany per primer cop, tot acompanyant un grup de periodistes estrangers que havíem convidat des de Catalunya Internacional, aquí van algunes impressions i reflexions personals i transferibles sobre la Setmana. Abans, però, un detall que mostra aquest amor per la festa i les ganes de transmetre’l a les generacions més joves. Dissabte al migdia, al carrer Major, a tocar del Portal de Sant Antoni, des d’un balcó d’un primer pis, una família ha lligat per la cua amb un cordill un drac de peluix molt llarg que venien a Ikea fa anys i el posa a l’abast de la gent que passeja, que se’l miren entre sorpresos i divertits. La canalla, armada com no pot ser d’una altra manera amb espases de fusta, gaudeix de valent lluitant contra el monstre.

A mi, el que em va sorprendre més és que precisament a Montblanc han modernitzat la llegenda de Joan Amades. En contrast amb actituds altament conservadores i fins i tot immobilistes que abunden en el món de les festes i tradicions del país, a ells no els fa por canviar el guió. Així, per exemple, la princesa de Montblanc ja no és una bleda assolellada que espera que el valerós Sant Jordi l’alliberi del drac, sinó que lluita amb ell per vèncer la bèstia. Brava! Però com que això de matar animals ara no és benvist, i per no donar més motius a Eduardo Mendoza per a esbandir Sant Jordi de la festa, el cavaller i la princesa no maten el drac, sinó que només en foragiten l’ànima maligna.

Em sembla molt bé. Corregeixo: em sembla molt bé que la princesa passi a l’acció i em sembla excessiu indultar el drac, a banda que costa molt representar aquesta mort parcial sobre l’escenari. Però això ja és qüestió de gustos. Sí que estic en contra de modificar i actualitzar obres d’autors amb noms i cognoms, que pertanyen a una època determinada, com s’ha fet amb Roald Dahl, Agatha Christie i Mark Twain, per exemple. En canvi, trobo encertat que els contes i les llegendes es puguin adaptar i modernitzar, o fins i tot tergiversar. Com va fer David Fernàndez fa uns anys amb La revolta de Santa Jordina o com el conte dels tres llops i el porquet ferotge que vaig trobar fa anys en un mercat de vell i que encara ara em fa somriure.

Un altre element que em va impressionar: la implicació del jovent. Veus aquelles colles de nois i noies desfilant i ballant i fent anar banderes amunt i avall i penses que deuen venir de lluny i les deuen haver contractat. Doncs no: tots i totes, del poble. És més: quan les que fan el ball de banderes es fan grans i han de passar el relleu, s’apunten a fer de Faranduleres per poder-hi continuar participant i ballant, i si el grup és massa nombrós, se n’inventen un de nou i així de cop hi ha també unes Dúcties. A més, totes les noies que tenen divuit anys i els nois que en tenen vint-i-un poden aspirar a fer de princesa o de Sant Jordi, en una tria que es decideix per votació durant un sopar de socis de l’Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi, la magna entitat organitzadora de tot plegat, que compta amb el ferm suport de l’ajuntament.

Com passa sovint amb festes d’aquesta mena, ja sigui la Patum de Berga, els Moros i Cristians d’Alcoi o Sant Joan a Ciutadella, el gran perill és morir d’èxit. Per una banda, i a més en el cas de Montblanc, la raó és a l’origen de la festa, és bonic que se’n parli i que la gent de fora hi vagi i en pengi fotos i vídeos a les xarxes i tot això que fem ara quan anem als llocs. Però, per una altra, si la festa s’omple de visitants i turistes, al final no en gaudeixen ni els qui la fan, ni els del poble, ni els qui l’han vingut a veure. Cada cop cal buscar aparcaments més grans i més allunyats del poble, cada cop costa més avançar pels carrers, veure les paradetes del mercat medieval i la mostra d’oficis, trobar una entrada per a les activitats més populars o una taula a un restaurant o a una de les tavernes populars que munten les entitats. Sobretot els caps de setmana, és clar. Tema complex i de difícil solució, aquest. Voler i doldre.

L’any passat, Montblanc va unir forces i esforços amb Beesel (Països Baixos), Grez-Doiceau (Bèlgica), Furth im Wald (Alemanya) i Monçao (Portugal), i van constituir l’Associació Europea de la Ruta de Sant Jordi. Les cinc poblacions tenen en comú que organitzen festes relacionades amb la lluita entre el cavaller i el drac. De poblacions d’aquesta mena, n’hi ha més, com Ferrara i Ragusa a Itàlia, o Southport al Regne Unit, però de moment les que han posat fil a l’agulla són aquestes cinc. L’objectiu més immediat és aconseguir que el Consell d’Europa els reconegui i els atorgui l’etiqueta d’itinerari cultural, una iniciativa del 1987 a la qual s’han acollit el Camí de Sant Jaume, la Ruta dels Víquings i la Ruta de les Oliveres, entre més. Segurament, seria un bon regal per a la 40a edició, l’any que ve. Una edició en què potser la princesa ja s’ocuparà ella tota sola del drac, mentre Sant Jordi fa un vídeo per a TikTok.