Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Alba Badia i Laia Vives són les mares d’en Roc, però oficialment no han estat reconegudes totes dues fins dos anys després del naixement del nen. Al cap de tot aquest temps d’odissea burocràtica, diversos assessoraments legals i un gran desgast emocional, han aconseguit que la Laia sigui reconeguda legalment com a mare, i no pas únicament l’Alba, com havia estat fins ara. La raó d’aquesta irregularitat? Una barreja entre la discriminació sistemàtica cap a les mares lesbianes, la singularitat del cas, la manca de protocols i la lentitud de la burocràcia.

L’Alba i la Laia vivien al Regne Unit quan van començar un procés de reproducció assistida per a tenir el seu primer fill. Com es fa sempre en aquests casos, van haver de signar tot de documents que acreditaven que tant l’una com l’altra estaven d’acord a començar el procés amb un donant i que totes dues acceptaven de ser reconegudes com a mares. Quan en Roc va néixer, el 2018, com que l’únic requisit per a registrar amb normalitat la criatura era lliurar aquesta documentació, ambdues van constar com a mares al certificat de naixement britànic.

Fins aquí tot normal, però el problema va arribar quan a la Laia li van oferir feina a Catalunya i van haver de tornar, passant els tràmits obligatoris al consolat espanyol per a fer el llibre de família. ‘Vam enviar-los tota la documentació i, quan vam veure que al cap d’un mes no responien, ens hi vam posar en contacte nosaltres. Van dir-nos que el nostre cas era el primer de dues dones no casades que volien registrar el seu fill en un consolat espanyol. El primer cas a tots els consolats del món’, explica l’Alba. Diu que a partir d’aquest moment van detectar una certa improvisació dels funcionaris, perquè no hi havia cap protocol establert per a aquests casos. ‘El problema no va ser només que el consolat no estigués actualitzat, sinó que ni tan sols preveia que pogués haver-hi una família de dues dones. No apareixia a la pàgina web ni hi havia cap protocol establert’, afegeix.

Com a solució temporal, al consolat van proposar-los d’inscriure en Roc com si la seva mare fos l’Alba i prou, retirant el cognom de la Laia i deixant al llibre de família solament l’Alba i en Roc. Elles hi van accedir perquè havien de tornar a Catalunya i no tenien cap més manera de fer-ho, però després es van adonar que el consolat no havia d’haver actuat així: ‘Si no tenien protocol previst, s’havien d’haver espavilat a fer-lo, però no inventar-se una identitat nova’, considera l’Alba. ‘Aquesta solució ha implicat que, durant aquests dos anys que no s’ha reconegut la Laia com a mare, si a mi m’hagués passat res, el responsable d’en Roc hauria estat el meu pare, no pas ella. És una mesura que també hauria pogut presentar problemes quotidians: si la Laia havia d’anar a l’hospital amb en Roc, li haurien pogut demanar perfectament qui era ella, perquè no era registrada com a mare.’ A més, això els ha complicat la qüestió dels cognoms: al Regne Unit en Roc portava el cognom de la Laia en primer lloc, després hi van haver de posar el de l’Alba i ara, després de tot el procés, torna a tenir el de la Laia.

Al consolat van assegurar-los que, una vegada a Catalunya, tot es resoldria amb rapidesa, però no va ser així. La llei espanyola exigeix a les parelles homosexuals que siguin casades si volen registrar un fill després d’un procés de reproducció assistida. Tanmateix, al registre civil de Madrid els van dir que aquesta legislació no els afectava perquè havien fet el procés al Regne Unit, on no hi ha aquesta exigència, i també perquè quan les legislacions de dos països difereixen, preval la que respecta més els drets del menor.

‘Tants anys demanant de poder-vos casar i ara que ho podeu fer no ho feu?’

Pensant que aviat s’acabaria el problema, es van adreçar al registre civil de Molins de Rei, municipi on viuen, per a registrar d’una vegada la criatura, però allà les van enviar al registre de Sant Feliu de Llobregat, on van continuar les dificultats: ‘Ens van dir que això s’havia de consultar amb la magistrada. A més, la funcionària va deixar anar aquest comentari: “Tants anys demanant de poder-vos casar i ara que us podeu casar no ho feu?”‘, denuncia la Laia. Finalment, el cas es va consultar a una magistrada, que al cap d’un mes va concloure que, com que ja havia passat força temps, en Roc no es podia registrar com a fill de totes dues.

Malgrat les dificultats, l’Alba i la Laia van continuar insistint i demanaren ajut al Síndic de Greuges i a la Generalitat. La Generalitat va emetre una queixa al registre civil de Sant Feliu i el Síndic de Greuges va posar-se en contacte amb el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Així i tot, la resposta de la magistrada, que havia de consultar el cas al registre civil de Madrid, ha trigat un any a arribar.

Finalment, la història ha acabat bé, però la incertesa d’aquests dos anys ha dut un desgast emocional per a les dues mares i les ha obligades a cercar solucions paral·leles que no volien prendre. Fa pocs mesos, veient que el problema no s’acabava i aconsellades per una advocada, van començar els tràmits per a casar-se i fer una coadopció: és a dir, els tràmits perquè la Laia adoptés el seu fill. Una solució que hauria estat costosa i que finalment no han necessitat.

Una discriminació sistemàtica

El cas de l’Alba i la Laia té singularitats, però no és pas un cas aïllat. Encara que finalment han aconseguit que es faci justícia, volen fer palesa la seva història perquè no es repeteixi. L’Associació de Famílies LGTBI de Catalunya denuncia que les mares lesbianes són objecte d’una discriminació sistemàtica al registre civil que vulnera els seus drets i els dels seus fills. ‘El 2019 hem tingut notícia de deu casos semblants a Catalunya, però és la punta de l’iceberg, perquè no tothom es posa en contacte amb nosaltres’, explica la presidenta de l’associació, Katy Pallàs.

Pallàs considera que el primer element discriminatori és la llei. La legislació espanyola no permet a les parelles lesbianes de registrar-se com a mares dels infants després d’una reproducció assistida si no són casades, encara que l’associació informa que algun registre ha fet la inscripció sense aquest requeriment. ‘Aquesta norma ens diu: “Sou diferents i si voleu registrar un infant us heu de casar.” A Catalunya vam lluitar molt i hem aconseguit que això no sigui així’, explica Pallàs. Al Principat només els demanen de ser casades en cas que facin el procés de reproducció assistida mitjançant el mètode ROPA, que implica que una mare gesti la criatura i l’altra hi aporti els seus òvuls. Tal com informen des de la Direcció General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya, al Principat s’han fet canvis legislatius, integrats al codi civil, que només requereixen el document que consenteix el procés per part de les dues mares. El problema, expliquen, és que en els registres civils, que depenen del ministeri de Justícia, s’aplica la normativa espanyola, i això sovint duu a la vulneració dels drets de les parelles homosexuals que no estan casades. Remarquen, però, que les mares lesbianes a Catalunya tenen tot el dret de reclamar que no els cal estar casades.

L’Alba i la Laia, malgrat ser catalanes, no es van poder beneficiar d’aquesta legislació perquè van haver de fer els tràmits amb el consolat espanyol i no havien fet el procés de reproducció assistida a Catalunya.

Altres associacions pels drets LGTBI, com ara Lambda al País Valencià, també denuncien que les usuàries tenen moltes dificultats al registre civil per la falta de concreció d’alguns punts de la normativa i també, asseguren, pel desconeixement dels funcionaris sobre aquesta qüestió. Expliquen, a més, que sovint la norma s’interpreta de maneres diferents i per això es poden trobar molts casos diversos.

La legislació obliga a lliurar el document en què ambdós progenitors accepten el procés de reproducció assistida per tal de registrar-los com a pares dels fills. Això es demana també en els casos de parelles heterosexuals, però Pallàs denuncia que a la pràctica no és així, i que el registre civil sovint és més exigent amb les parelles homosexuals:  ‘No ens cansarem de dir que és una discriminació a gais i lesbianes, perquè això a les parelles heterosexuals no els ho demanen, tot i haver fet la reproducció assistida en una clínica. La presumpció de paternitat es dóna al suposat pare que ve amb la mare. Hi podries anar amb el teu veí i no passaria res.’ L’advocat Joaquim Juncosa, de l’Associació de Famílies LGTBI de Catalunya, explica que aquest requeriment serveix, en el cas de les mares lesbianes, per a trencar la presumpció de paternitat. ‘Cal evitar que aparegui un pare a posteriori‘, diu.

Pallàs explica que les mares lesbianes es troben amb més problemes arran d’aquesta norma, que obliga a lliurar el document en què ambdós progenitors consenten el procés. ‘Si fas una inseminació fora de la reproducció assistida, comprant el semen a internet o amb el d’un conegut, no pots aportar cap document de la clínica i tens problemes per a registrar l’infant. Has de gastar diners tant sí com no, bé amb un advocat que t’ajudi a agilitar els tràmits, bé, fins i tot, amb el procés d’adopció del teu infant. Al final es converteix en una qüestió econòmica, que és la cosa més lamentable.’

L’associació també denuncia que moltes mares lesbianes tenen, a més, dificultats amb la reducció de l’IRPF que els pertoca: ‘És un fet comú anar a Hisenda a sol·licitar la reducció de l’IRPF que et pertoca pel fet de ser mare treballadora. Si les dues mares treballen, només ho pot sol·licitar la que ha gestat. Però això la llei no ho diu, la llei només parla de mare treballadora. Per tant, ho haurien de cobrar totes dues, perquè totes dues són mares i susceptibles d’aïllar-se en el mercat laboral, que és precisament allò contra què vol lluitar aquesta llei. I si en el procés d’aquests tres anys de vida del nadó la que cobrava perd la feina, no ho pot passar a l’altra’, explica Pallàs.

‘Un altre gran problema són les parelles mixtes, en què l’una és d’aquí i l’altra d’un altre país –afegeix–. Malgrat tenir matrimoni igualitari als altres països, tenen unes regulacions diferents de les nostres i això suscita problemes. Sabem el cas d’una parella d’una grega i una britànica que viuen a Barcelona i tenen dues nenes. Quan van tenir la primera, no podia tenir passaport espanyol perquè cap de les dues no era espanyola. Però tampoc no podia tenir el grec perquè a Grècia el matrimoni igualitari no és acceptat i per tant només la podien registrar a nom de la mare grega. Tampoc no podia constar a nom de totes dues al Regne Unit perquè la reproducció assistida no s’havia fet allà. Per tant, tampoc no podia tenir la nacionalitat britànica. La nena va ser apàtrida durant més de dos anys, fins que la mare grega no va decidir de donar-li la nacionalitat grega. I aquesta nena a Grècia només té una mare.’

De fet, un dels principals problemes, diu Pallàs, és que ‘no hi ha llibertat de moviment’ de les famílies LGTBI a la Unió Europea: ‘A tot Europa hi ha un acord per a reconèixer els matrimonis en uns altres països, però no és el cas dels matrimonis de persones LGTBI. No ens reconeixen el matrimoni en un altre país. Si la meva dona i jo ens n’haguéssim d’anar a viure a Itàlia per feina, el nostre matrimoni no hi seria reconegut i el nostre fill perdria drets.’

Un procés llarg i costós

Totes aquestes traves burocràtiques i legals afegeixen dificultats a un procés que ja és prou llarg i costós. Sovint la reproducció assistida és l’única opció viable de moltes parelles de mares lesbianes, arran de les dificultats que presenta una adopció, que, a més, és molt cara. ‘L’únic lloc d’Europa on podem adoptar les parelles homosexuals és a Espanya, on hi ha vuit anys d’espera. Tenim algun conveni amb algun país sud-americà, però la resta de països amb els quals hi ha conveni, com ara el Marroc, la Xina o Rússia, són països que tenen homofòbia d’estat’, denuncia Pallàs.

A causa de les dificultats de l’adopció, moltes parelles opten per la reproducció assistida, per bé que també és un procés lent, especialment mitjançant la sanitat pública. ‘Quan comences el procés a la sanitat pública, potser trigues dos anys a tenir la primera consulta. Si no et quedes embarassada al primer intent, t’esperes entre tres quatre o cinc mesos cada vegada’, diu la Laia, que al Regne Unit va fer el procés amb l’Alba a la sanitat privada i explica que moltes parelles acaben triant aquesta opció.

A totes les dificultats, cal afegir-hi les discriminacions que es troben aquestes parelles. L’Alba i la Laia lamenten, per exemple, que com a mares lesbianes no podran viatjar amb en Roc al Senegal, un país que els agrada molt, perquè l’homosexualitat hi és durament perseguida. Pallàs alerta que a Catalunya, malgrat tots els avenços en matèria LGTBI, encara hi ha molts casos d’homofòbia contra aquestes mares. ‘Ens hem trobat casos de dones que han estat despatxades de la feina després de tenir el fill i adonar-se que eren lesbianes’, explica. ‘Al final les lesbianes ho deixem estar. Malgrat tot, si hi ha dificultats en el procés jo sempre animo a denunciar-les, perquè es pot guanyar.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.