Finalment, Madrid va retirar l’euroordre dictada contra Clara Ponsatí i Carles Puigdemont per un delicte que en les legislacions escocesa i alemanya equival a alta traïció. No cal dir que aquesta mena de crim escau més a una novel·la de Walter Scott que no al segle XXI. Però quina altra acusació podíem esperar d’un país on confondre la realitat amb els romanços té tant d’arrelament? L’Instituto Cervantes –la institució que promou la llengua i la cultura espanyoles a l’exterior– rep aquest nom tan escaient del cèlebre escriptor l’obra mestra del qual ens adverteix precisament dels efectes que la ficció té sobre la quotidianitat.

En un rampell de bogeria, el cavaller errant superposa les seves fantasies cavalleresques a la realitat social de l’època. Com a noble defensor de la ‘llibertat’, Don Quixot deslliura presoners engrillonats, tot i que són culpables. A més, quan la realitat es torna massa banal per al seu gust, una senzilla noia de pagès esdevé una damisel·la encantada que demana socors; i el gibrell modest d’un barber, l’elm auri d’un rei moro, una paradoxa conceptual que l’autor resol magistralment encunyant el neologisme ‘gibrelm’. Dit d’una altra manera, inventant-se un mot que recull l’acceptació simultània de la realitat i la ficció.

Sembla clar que els membres del Tribunal Suprem viuen en un món igual de quixotesc. Primer declaren culpables dos cantants de rap perquè diuen que han comès un delicte ‘d’apologia del terrorisme’ i ‘injúries a la corona’. Si fa no fa com a l’home de la Manxa, a ses senyories els costa distingir la prosa evocativa de l’ús ordinari del llenguatge. Una composició artística no té res a veure amb un manifest, per exemple. Mentre una declaració formal a favor d’un grup terrorista concret mereixeria la sanció corresponent, en un context literari, teatral, cinematogràfic o musical les paraules adquireixen una dimensió creativa.

Per sort –i a diferència d’Espanya–, al Regne Unit les lleis saben distingir entre realitat i fantasia. Un exemple seria el grup musical Bob Nylon and the Elastic Band. La portada del disc que van publicar el 2003 mostrava els components del grup allitats amb el papa Joan Pau II, una ovella, l’actor Hugh Grant i la Reina Mare d’Anglaterra, que havia traspassat feia poc. Encara més: en una de les cançons del disc, aquest mateix personatge de la reialesa –tan estimat a la Gran Bretanya– era elogiat com a candidata perfecta per a ser sodomitzada. Qui s’expressés en aquests termes i amb aquestes imatges en una convenció republicana podria acabar als tribunals. Tanmateix, en el context d’un concert, no seria en absolut justificat (afortunadament el mal gust no és penat, altrament els jutjats no donarien l’abast). Igual que amb el punk, aquests estirabots són part de la provocació que acompanya la manifestació artística. Sis anys després, l’únic càstig que va rebre un dels integrants de l’Elastic Band ver ser sortir elegit diputat i, posteriorment, ser nomenat ministre de la Constitució i vice-president del seu partit.

I, tanmateix, no és pervers que els jutges del Tribunal Suprem espanyol ignorin la literalitat quan ja els està bé i es lliurin a fantasies quixotesques per tal de justificar l’empresonament de bona part dels membres de l’anterior govern de Catalunya i l’exili de la resta?

Amb la imputació ridícula d’un delicte de ‘rebel·lió violenta’ ens vam endinsar pel camí dels llaços grocs. Com va poder veure el món sencer el proppassat octubre –i com han repetit advocats de tot Europa–, és evident que els polítics catalans no van exercir violència contra ningú i ni tan sols van amenaçar de fer-ho. La brutalitat i la intimidació van ser patrimoni exclusiu de la policia espanyola i no pas de la catalana. Però, seguint l’exemple del Quixot, quan els fets no s’adiuen amb la realitat, aleshores n’hi ha prou d’inventar-ne una de diferent. En aquest context, la lògica amb què s’acusa Clara Ponsatí i els seus companys de govern d’encapçalar ‘un aixecament social violent’ és tan perversa com culpar els organitzadors de la manifestació pels drets civils de Derry dels assassinats del Bloody Sunday comesos per l’exèrcit britànic. O, dit en el llenguatge de Cervantes, el Tribunal Suprem ha estrafet els molins de vent de la resistència passiva presentant-los com els monstres de la rebel·lió violenta. No ens ha de sorprendre gens que les euroordres s’hagin rebut amb incredulitat a tot Europa.

Molts juristes, inclòs l’autor de la redacció de l’article en qüestió del codi penal espanyol, estan d’acord que l’acusació no té gens de fonament. Afirmen que el delicte que els haurien d’imputar és el de desobediència civil. Però, tal com feia Humpty Dumpty, el personatge de la novel·la de Lewis Carroll, quan els jutges espanyols parlen de ‘rebel·lió violenta’ la frase adquireix el significat que més els convé. O, com diu Humpty Dumpty, es tracta de ‘tenir la paella pel mànec i para de comptar’. I és ben clar qui té la paella pel mànec, en la justícia espanyola. Els dos grans partits espanyols, que s’han anat alternant en el poder des de la mort de Franco, nomenen deu dels dotze integrants del Tribunal Constitucional. I també nomenen tots els membres del Consell General del Poder Judicial, als quals correspon triar els jutges del Tribunal Suprem. És un autèntic govern de jutges triats políticament i que tenen el mateix ADN. L’amenaça d’interferir en la justícia per part del poder polític, denunciada l’any 2016 en un informe del Consell d’Europa, ara és ben patent.

La justícia al revés, com en la creació literària de Lewis Carroll, seria el millor resum de les excentricitats de la justícia espanyola. En l’euroordre cursada pel jutge Llarena contra els polítics exiliats també apareix una imputació per malversació d’1,9 milions d’euros en diner públic, suposadament gastats en el referèndum il·legal. Tanmateix, Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro han dit i repetit que no es va gastar ni un euro de l’erari públic en l’1-O. Jutges d’una banda i ministres d’una altra se les tenien per aquesta qüestió fins que, un cop més, la fantasia quixotesca va resoldre el tema i el govern espanyol es va empescar un ‘gibrelm’ oportú que donava la raó a totes dues parts. No cal dir que aquesta explicació no va convèncer els tribunals de Bèlgica i Alemanya. Per tant, no cal ser un geni de les lleis per a entendre com és que els advocats de la consellera Ponsatí tenien tantes ganes de cridar a declarar Rajoy i Montoro davant del tribunal d’Edimburg!

En aquest univers carrollià on viu Humpty Dumpty, hi ha cap esperança que la judicatura espanyola pugui recuperar el senderi si cau daltabaix de la paret i queda feta miques? Podria passar que el rebuig per part del tribunal de Slesvig-Holstein de la sol·licitud d’extradició suscités una reflexió crítica que impedís que els jutges i servidors reials simplement acabessin recomponent la mateixa justícia parcial que teníem abans? Sembla que no, si ens fixem en la reacció paranoica del Tribunal Suprem, que es va afanyar a retirar les euroordres presentades a Bèlgica, Suïssa i Escòcia per por de fer més el ridícul, mentre –perversament– optava per mantenir els càrrecs a l’estat espanyol. Ens hauríem de demanar on rau la integritat en aquestes giragonses legals. La lògica de l’euroordre, que exigeix explícitament l’equivalència del delicte en les dues legislacions, dicta que si no hi ha alta traïció a Alemanya (ni a Escòcia), aleshores tampoc hi ha rebel·lió violenta a l’estat espanyol. És clar que, des de quan Don Quixot s’estima més la racionalitat i l’autoanàlisi que no la fantasia i l’autoengany?

Dominic Keown, catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Cambridge

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb