La dolorosa veritat de RethinkX: la IA ens deixarà sense feina a tots

A la cimera d’intel·ligència artificial feta a París el mes passat, en què van participar representants de cent països, el vice-president dels EUA, J. D. Vance, va afirmar: “La IA no substituirà als éssers humans, mai no els reemplaçarà.” A les societats desenvolupades, la població comença a témer de perdre la feina observant els ràpids avenços de la intel·ligència artificial. Els líders polítics, tecnològics i empresarials fa temps que repeteixen missatges públics tranquil·litzadors com el del vice-president nord-americà. O alguns altres, com ara que la IA crearà més llocs de feina que els que destruirà, missatge reiterat pels economistes, perquè és el que ha passat sempre fins ara. O el que repeteixen les empreses que comercialitzen productes d’intel·ligència artificial: que la IA solament farà que augmentar la productivitat del treballador sense substituir-lo. Tanmateix, RethinkX, el conegut laboratori d’idees sobre tecnologies disruptives, no pensa igual, com explica en un article recent i que tot seguit us expliquem.

Desmuntar els mites sobre la convivència entre humans i IA

RethinkX sosté que la intel·ligència artificial i els robots ens prendran, amb total certesa, el lloc de feina. Arriba a qualificar de “deliri perillós” que no considerem que passarà això i que no en vulguem parlar, amb què evitem de trobar una solució per endavant a la transformació que sofrirà la societat i que, ara per ara, ningú, ni tan sols el laboratori d’idees, no és capaç de preveure. Per provocar el debat, RethinkX vol exposar al públic cruament una “veritat dolorosa” que tots hem d’assumir, i desmuntar les afirmacions que es fan normalment per a llevar importància a les enormes repercussions de la IA i els robots. Com ara aquella que diu que som lluny, a dècades vista, que la intel·ligència artificial pugui reemplaçar la majoria dels treballadors. RethinkX reconeix que és veritat que la IA actualment no és prou intel·ligent per a prendre tots els llocs de feina. Però alhora apunta als enormes avenços que hi ha hagut d’ençà de l’aparició del ChatGPT, el novembre del 2022, en molt poc temps. Això ens hauria de fer adonar que no parlem d’un film de ciència-ficció basat en un futur llunyà inconcret. Segons el laboratori d’idees, les màquines que poden pensar ja són entre nosaltres i les seves capacitats s’amplien de dia en dia, sense cap barrera infranquejable a la vista, sense cap límit.

Una segona afirmació que qualifica de mite és la que diu que hi ha feines humanes que les màquines no podran fer mai. RethinkX sosté que tendim a subestimar greument les capacitats que els robots tindran en un futur pròxim. I també a sobreestimar l’oposició que hi oferirem els humans. Una equivocació que mostrarien les tendències més recents als EUA, en què, davant la possibilitat de ser atesos per un terapeuta de IA o un d’humà, una proporció elevada dels pacients prefereix tractar amb la màquina. El laboratori d’idees sosté que aquesta tendència creixerà i arribarà també a feines que considerem exclusivament humanes, com els actors o les treballadores sexuals. I encara que hi hagués un seguit de feines exclusives d’humans, com ara polítics, diplomàtics i entrenadors, no en necessitem 4.000 milions, que serà la població que es trobarà sense feina amb l’emergència de la IA.

Un altre mite és el que en català podríem anomenar “entre tots ho farem tot”. Que els humans i els robots treballant plegats serem més efectius que no pas els robots tots sols. Per demostrar l’equivocació d’aquest enfocament, RethinkX posa l’exemple dels campions d’escacs, que en les competicions sempre s’ajudaven d’ordinadors. Això, que va ser veritat durant uns quants anys, va acabar de cop el 1997, quan l’ordinador d’IBM Deep Blue va vèncer Garri Kaspàrov, un dels jugadors més brillants de la història. Ell, ni tan sols immediatament després de la derrota, no ho acceptava i afirmava que hi havia humans al darrere dels moviments de la màquina. El 2015, el programa d’escacs de codi lliure Stockfish podia derrotar sistemàticament, sempre, els millors jugadors humans d’escacs, encara que fossin ajudats per computadores. RethinkX sosté que això passarà a totes les feines en què ara les màquines ens ajuden. D’ací a pocs anys, ens superaran i substituiran. El laboratori d’idees assenyala la paradoxa que actualment els escacs humans són enmig d’un boom de popularitat i que els millors jugadors guanyen més diners que mai. Tanmateix, abans no hi havia milions de jugadors professionals d’escacs, sinó que eren i són una elit molt petita. Les feines on sí que seran substituïts milions de treballadors, com ara fregar a terra, cosir roba, treballar a l’obra o fer anar una caixa registradora, no esdevindran com a substitució d’esports de masses amb figures mundials amb sous estratosfèrics.

El següent mite, sempre segons el laboratori d’idees, és el que diu que fer centres de dades per a intel·ligència artificial i robots és molt car i lent, cosa que deixarà prou temps per a adaptar-nos-hi. Amb un altre tòpic relacionat, que diu que encara que les màquines ens prenguin totes les feines, això passarà lentament, durant dècades. RethinkX ha estudiat els processos disruptius d’aquests dos darrers segles, en què les noves tecnologies han substituït les velles. I ha conclòs que els sectors establerts sempre subestimen la primera fase d’expansió exponencial de les noves tecnologies que els volen substituir. Habitualment, aquesta evolució té forma de S, sigmoidal: al principi el creixement és molt lent, gairebé lineal i fàcilment predictible. Però, passat un llindar, hi ha un fort creixement sobtat, exponencial, imparable. Els especialistes en disrupcions posen d’exemple els fabricants de carruatges per a cavalls, que no veien una amenaça en els primers automòbils, perquè al principi no hi havia fàbriques, ni mecànics, ni benzineres, ni carreteres asfaltades ni semàfors. Els cotxes eren un producte car, que s’espatllava tot sovint i que no sabia conduir ningú. Com havien de competir amb els cavalls i els carruatges que feia milers d’anys que existien i tothom sabia fer anar?

La indústria de la il·luminació amb oli i gas va pensar això mateix respecte de l’electricitat. I Kodak, l’inventor de la càmera digital, tampoc no en va veure el potencial i va preferir continuar fent rodets i màquines de fotografia tradicionals. Com també fa ara el sector automobilístic americà i europeu en relació amb els cotxes elèctrics. Les lliçons que ens donen els canvis tecnològics del passat és que les disrupcions no es fan en cinquanta anys o cent, sinó que quinze o vint. La substitució dels cavalls per cotxes fou completa en quinze anys a bona part del món. Els milions i milions de cavalls, quan van perdre la feina, no en van començar a fer una altra, sinó que van acabar essent menjar de gossos. Avui dia el nombre de cavalls és una fracció del que havia estat i tan sols a l’abast d’una minoria, pel cost econòmic tan elevat que tenen.

Kodak va acabar entrant en fallida. Va haver d’abandonar molts segments de negoci i acomiadar moltíssims treballadors. Avui dia ningú no recorda com era la il·luminació abans de les bombetes. RethinkX considera que és pensament màgic creure que quan els més de quatre milions de conductors professionals dels EUA siguin substituïts per camions i taxis autònoms gràcies a la IA la reconversió professional d’aquests treballadors serà fàcil i acabaran essent enginyers de programari o influenciadors a les xarxes socials. Aquesta és una qüestió que ja han estudiat economistes com el català Miquel Puig a Els salaris de la ira. Per ell, els treballadors afectats per aquesta mena de canvis arriben a la jubilació sense haver trobat feina, o una de molt precària i de qualificació pitjor.

Què ens espera: les fases que passarem

RethinkX calcula que el 2045 no hi haurà cap feina humana que les màquines no puguin fer millor que nosaltres a un cost molt menor. I no caldrà que els robots tinguin una intel·ligència espaterrant. Ens recorda que actualment els robots humanoides són els més cars i amb les capacitats més baixes que hi haurà hagut mai. És a dir, que no podran fer res més que millorar. Demà seran millors i més barats que avui, i l’endemà encara més. Segons els seus càlculs, un robot d’uns 10.000 dòlars que treballi 22 hores el dia i duri 5 anys tindrà un cost de 25 centaus per hora treballada. La demanda de fabricació de robots humanoides pot arribar a situar-se entre la del sector automobilístic i la dels telèfons mòbils. És a dir, entre desenes de milions i centenars de milions d’unitats fabricades cada any. I quan els robots es fabriquin a si mateixos, costaran molt menys de 10.000 dòlars. El cost marginal de la mà d’obra robòtica tendirà a zero a mesura que els robots moguts per intel·ligència artificial s’implantin en massa en tots els sectors industrials a tot el món, sense que els humans hi puguin competir. No hi podrem fer res.

RethinkX admet que no sap com es podria desenvolupar aquest procés d’una manera segura per als humans amb el mínim perjudici possible, sense caure en el caos, sense danys col·laterals i sense víctimes. Però considera que ens pot ajudar el fet d’emmarcar la discussió sobre el final de la feina humana, i la superabundància material que pot venir posteriorment (una idea sostinguda sovint per Silicon Valley), basant-nos en uns límits realistes gràcies a les lliçons de les disrupcions tecnològiques passades.

La primera etapa és en aquesta en què ens trobem ara. La intel·ligència artificial i els robots no sembla que puguin competir amb els humans, per dos motius. El primer, perquè els robots es dedicaran a feines mal pagades, perilloses i brutes que no vol fer ningú. En relació amb això, esdevenen una eina alliberadora sense fer perillar les feines que considerem importants. El segon motiu és que la IA i els robots ajudaran breument a augmentar la productivitat d’aquelles feines que sí que volem fer, com ara programadors, metges o periodistes. Però RethinkX avisa que aquesta situació de millora per als humans no s’allargarà gaires anys, i que la IA ens acabarà superant.

El gran nombre de feines no volgudes ens proporcionarà un coixí per a adaptar-nos-hi progressivament. Els robots aniran fer aquestes feines, preferentment, i els humans alliberats en cercaran unes altres de més enriquidores, segons RethinkX. Això hauria de proporcionar un aterratge suau per a fer una transformació justa i estable en el conjunt de la societat. Però RethinkX avisa que l’era de la complementarietat entre feina i capital, una de les bases de l’economia, s’acosta a la fi. D’aquí a poc, la “feina” serà una cosa que faran les màquines, no pas els humans. L’economia s’ha de repensar de dalt a baix, perquè les nocions bàsiques d’aquesta ciència ja no tindran sentit.

Què hem de fer d’ara endavant?

Com dèiem, RethinkX admet que no té cap resposta sobre com hem d’actuar d’una manera concreta. Tenim davant una situació nova, que no s’ha viscut mai en la història de la humanitat, per les conseqüències que se n’esperen. Pel laboratori d’idees, hem de començar fent una acció senzilla: admetre honestament aquesta veritat dolorosa, sense fer afirmacions buides per a negar què passarà. Hem d’acceptar que els robots s’acosten i que ens llevaran la feina a tots. És un fet que no podrem evitar. RethinkX adverteix que si els responsables i dirigents de cada sector econòmic i polític no actuen honestament i prenent decisions ben meditades, reinventant completament el contracte social que estabilitza una societat, la desaparició de la feina humana pot ser catastròfica.

Adverteix que ara mateix hi ha una sola certesa: continuar fent com fins ara és inviable. Considera que seria un error molt greu, per exemple, provar de prohibir la intel·ligència artificial o els robots humanoides per preservar els llocs de feina humans i apuntalar sectors industrials que esdevindran inviables. La història ens mostra que quan hem intentat de prohibir les tecnologies disruptives no ha funcionat mai, sinó que ha estat contraproduent. Argumenten que aquestes accions durien a un cercle viciós en què aniria baixant la productivitat progressivament, seguit d’un estancament econòmic, de pobresa, conflictivitat social i, fins i tot, guerres. Abans de provar de mantenir llocs de feina que no vol ningú, val més retirar-se i gaudir de la superabundància que proporcionaran els robots i la tecnologia.

RethinkX no diu d’on obtindran els ingressos per a viure la gent que no tingui una feina, però defensa que la disrupció i el final de la feina humana té el potencial de ser un fet “fantàsticament alliberador”. Que pot ser literalment la millor cosa que hagi passat mai a la humanitat, perquè voldrà dir que ens podem jubilar enmig del luxe per dedicar el temps lliure a allò que ens plau i hi trobem un sentit. Fins i tot treballar, si volem. A partir de la dècada del 2040 la humanitat es pot trobar en una utopia de ciència-ficció feta realitat, però això si les societats saben triar de manera intel·ligent. Tanmateix, a hores d’ara ningú no sap quines tries són aquestes, ni tan sols les ments de Silicon Valley i la Xina, els líders en IA i robòtica que encapçalen aquest procés. El lector decidirà si tenim motius per a estar molt preocupats o per a tenir grans esperances. Si hem de ser tecnooptimistes o tecnopessimistes. Si ens hem de preparar per a viure com uns aristòcrates ociosos o per a tenir el mateix destí que els cavalls.