Molta gent espera l'alliberament dels presos de la revolta de Pasqua a Dublín el 18 de juny de 1917

Jo, de la història d’Irlanda, no en sé gaire res. Recordo que, temps enrere, un dia que havia de posar Joyce en context, m’hi vaig interessar i em van sorprendre sobretot dues dates: una, la Pasqua del 1916, quan els homes de Michael Collins van proclamar la independència; l’altra, el 1r d’abril del 1949, quan la República d’Éire es va fer efectiva definitivament. Em preguntava: com és que van passar ben bé tres dècades entre una cosa i l’altra? I no em podia imaginar que, anys després, ara mateix, la nostra pròpia realitat me’n començaria a donar, d’alguna manera, la resposta.

No es tracta d’establir paral·lelismes entre un procés i l’altre, que afortunadament són ben diferents (ells van viure un parell de guerres entre irlandesos i anglesos, repressió dels britànics amb execucions i tot, una guerra civil, la creació de l’IRA i la divisió de l’illa, per resumir-ho només en cinc fets). Però quan t’hi comences a entretenir i descobreixes, per exemple, que van proclamar la independència almenys mitja dotzena de vegades ‒el 16, el 19, el 22, el 37, el 49‒, t’adones que això és qüestió de paciència, de tenacitat i de perseverança, i que, la fruita, bé que al final sempre madura.

De moment, la nostra Pasqua va ser aquest octubre: el dia 1r vam votar la república, el dia 10 la va proclamar el president i el 27 el parlament. Diguem-ho clar: hem declarat la independència i el naixement de la república, i això ja ho tenim fet. Bé, ja sé que els cínics habituals no es cansen de dir, quan en parlen, que allò va ser un acte virtual i s’omplen la boca, fotent-se’n, de la imatge de màtrix i vinga nyeu-nyeu. Ells, que viuen, ells sí, en aquesta fantasia històrica anomenada ‘unitat d’Espanya’. Ells, que menyspreen la realitat quan contradiu les seves dèries, i mira que ho fa vegades. Perquè la seva unitat no ha estat mai real, per més que s’hagin esforçat a imposar-la. I, finalment, de tant tancar-s’hi, han aconseguit que sigui inviable, no ja la unitat, sinó simplement Espanya, aquesta Espanya seva i només seva. Que se la confitin.

Ja ho tenim fet, dic: l’octubre vam proclamar la república. I ara, què? Doncs ara ens anem endinsant en un període, que no podem saber si durarà mesos o serà d’anys, en què conviuran dues realitats. Ara mateix som, alhora, una regió d’Espanya (amb l’autonomia suspesa, recordem-ho) i una república sense desplegar. Per als cínics que deia, només la primera realitat és real; per als republicans, ho han de ser totes dues. I tenim el repte d’anar aconseguint dia a dia que la república deixi de ser una realitat només proclamada i vagi esdevenint visible i palpable fins que s’imposi a l’autonomia censurada.

I això passa, d’entrada, per no renunciar-hi. Per reivindicar-la. Per definir-nos com a ciutadans de la república que ara fem néixer. I ha de passar i passa, per força, per un seguit de dualitats. Aviat tindrem, n’estic gairebé segur, dos presidents, el legítim i el provisional. I, amb ells, tindrem també el govern de la república (a l’exili) i el govern autònom en funcions. I, molt probablement, conviuran el parlament del parc de la Ciutadella i una assemblea general de càrrecs electes. I, en paral·lel, ens serà aplicada la legislació espanyola constreta per la lectura més restrictiva de la seva constitució, mentre anirem desenvolupant lleis inevitablement suspeses abans que no siguin aplicades i un projecte de constitució pròpia.

El pas que hem fet tan decididament els dies 1r i 3 d’octubre, que hem corroborat el 21 de desembre, que ens manté al carrer cada vegada que cal que ens hi fem visibles, que haurem de refermar a cada nova convocatòria electoral, ens situa de ple en aquesta doble realitat. Hem de fer per fer-les compatibles totes dues, perquè la segona vagi conquerint espais materials a la primera. I hem de viure-ho sense incomoditat, perquè sabem on anem. I lluitarem, amb les armes més potents que tenim: la convicció i l’esperança, perquè aquesta superposició de realitats no s’allargassi trenta anys com a Irlanda.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb