El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Com molts ja sabeu, la fiscalia de Barcelona ha presentat un recurs contra el segon permís que la junta de tractament de la presó dels Lledoners havia concedit al president d’Òmnium, Jordi Cuixart. Fa uns quants dies que Cuixart va eixir de la presó per primera volta amb un permís de quaranta-vuit hores. Ara, com que és una eixida de setanta-dues hores, no n’hi ha prou amb la decisió de la junta de tractament de la presó i cal l’acord del jutge de vigilància penitenciària, que el dóna després d’escoltar l’opinió de la fiscalia i la defensa. I ací ha saltat l’escàndol: el fiscal ha qualificat el possible permís de Cuixart, aquesta eixida, de ‘prematura, injustificada i improcedent’.

És més que possible, però això ja és tan sols una deducció meua i no en tinc cap prova, que la fiscalia s’hagués oposat també a l’eixida de dos dies si hagués calgut consultar-la. Ho dic perquè el fiscal argumenta que no s’ha de concedir el permís per ‘la no-assumpció dels fets delictius i l’absència de penediment’ i afegeix que això ho demostra la frase ‘Ho tornarem a fer’, que el president d’Òmnium va pronunciar a la sala on era jutjat davant el Tribunal Suprem. Per si no la cosa no era prou clara, la fiscalia –i recordeu que Pedro Sánchez va deixar clar en campanya que la fiscalia depenia d’ell– compara Jordi Cuixart amb un homicida o un agressor sexual i explicita que a aquests no els donaria cap permís si diguessen que ho tornarien a fer.

Però, per si no havia dit prou barbaritats el fiscal, la peroració acaba afirmant que a Jordi Cuixart ‘li cal un tractament per a superar les distorsions cognitives resistents al canvi’ que segons ell pateix. I remarca encara que aquestes distorsions cognitives es concreten en el fet que ‘no reconeix que els fets del 20 de setembre de 2017 van ser violents, com recull la sentència’. Dit tot això, l’home es queda tan ample afirmant que fins que ‘no respecte la llei penal’ no hauria d’eixir al carrer.

No puc dir que em sorprenguen els desficacis que amolla la fiscalia. Tota l’actuació de l’estat espanyol d’ençà del 20 de setembre de 2017, o del 2014 –quan es va prendre la decisió d’investigar el procés d’independència, com s’ha demostrat de sobres–, és motivada per la venjança, la violència del càstig i la violació dels drets que fins i tot són reconeguts a un homicida o un agressor sexual, per continuar la comparança que fa el personatge en qüestió. Ara, dir en públic i deixar per escrit que un pres polític té una ‘distorsió cognitiva’ perquè continua perseguint el mateix fi pel qual és a la presó és fer el ridícul més solemne: per això fa política, caram! I també ho és, i aquest és el fet més preocupant, ensenyar fins a quin punt és profundament reaccionari i antidemocràtic l’aparell de l’estat, que ni tan sols s’adona que adopta arguments dignes de les pitjors dictadures que ha conegut la història de la humanitat.

Perquè, tècnicament, una distorsió cognitiva es defineix com una forma d’error en el procés d’informació que produeix una pertorbació emocional i que porta un individu a desenvolupar estats d’ànim disfuncionals de l’estil de les fòbies, la depressió, els problemes d’autoestima i l’obsessió. Tècnicament, la reacció a una distorsió cognitiva és la teràpia per a ajudar el pacient a desenvolupar pensaments alternatius i formes alternatives de pensar i actuar davant la situació que li resulta problemàtica en el món real. Bàsicament, es tracta de fer que es qüestione aquests models del món que causen problemes al pacient i ajudar-lo a descobrir solucions als seus problemes que no estaven en el seu model de pensament. Amb la qual cosa el pacient hauria d’arribar a veure tot sol que no és que no hi haja solucions, sinó que ell no havia vist les solucions que la gent normal sí que havia vist i que solament ell no veu.

Espere haver explicat amb prou fidelitat la cosa per tal que es faça evident la barbaritat del pensament del fiscal i per extensió del govern espanyol. Fins a quin punt és aberrant aquesta posició.

Sabent com funciona l’estat espanyol, no puc negar la possibilitat que el fiscal simplement haja fet ús de la fórmula sense pensar-hi més ni entendre’n el significat. Però, siga com siga, això que diu és terriblement preocupant i perillós. Perquè equival a reduir una ideologia política a una malaltia, i a proposar que siga tractada com una malaltia, que per tant cal guarir. I això és d’una gravetat monumental. Esgarrifosa. I no tan sols per als independentistes. Perquè la perspectiva lògica que obre una insinuació tan bàrbara com aquesta, quina pot ser sinó proposar el ‘sanejament’ de la població catalana, amb l’exterminació, en nom de la salut pública, del pensament independentista? I això on mena sinó a la forma de societat més totalitària i aberrant que la humanitat haja conegut en la seua història? Quin escàndol, quin enorme escàndol…

 

PS. Unes recomanacions, si m’ho permeteu. No podeu passar per alt l’article de Joan Ramon Resina sobre la degradació del Parlament de Catalunya. És molt dur, però tan argumentat que és impossible de rebatre. I us recomane molt l’entrevista que Roger Cassany ha fet a Josep Vallverdú. Aquests dies he estat a Xipre per a mirar entendre millor la divisió de l’illa i l’existència de la república turca del nord, a més del paper dels cascs blaus de les Nacions Unides. De tot plegat, n’ha eixit aquest reportatge.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.