09.11.2021 - 21:50
Primera escena. Dia 2 d’aquest mes. La comissió de nomenaments del congrés espanyol avala les candidatures dels quatre nous membres del Tribunal Constitucional espanyol pactats entre el PSOE i el PP. Són Enrique Arnaldo i Concepción Espejel, proposats pel PP, i Inmaculada Montalbán i Juan Ramón Sáez Valcárcel, proposats pel PSOE. Els dos candidats del PP són simplement impresentables. Tant, que el representant de Podem a la comissió, Txema Guijarro, renuncia a fer ús de la paraula, un gest que deixa entendre que és per la repugnància que li causen tant el nom d’Enrique Arnaldo com el de Concepción Espejel. Tanmateix, Podem hi vota a favor. I més tard la ministra portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, justifica el vot del PSOE a favor dels candidats proposats pel PP per “l’interès superior” que té, segons ella, la renovació del tribunal.
Sobre els dos personatges, per a entendre’n la gravetat, podeu consultar aquests dos perfils publicats ací, a VilaWeb:
–Enrique Arnaldo, un magistrat al TC que conspirava pel PP i encoratjava el 155
–Concepción Espejel: la mà del PP a l’Audiència espanyola que volia condemnar Trapero
Segona escena. Ahir. El socialista Odón Elorza, que havia estat molt crític amb el nomenament d’Arnaldo, anuncia de sorpresa que demà no farà de portaveu al ple del congrés espanyol, ple que certificarà el nomenament del nou tribunal. Evidentment, l’home no vol embrutar-se. En declaracions a una emissora de ràdio va més enllà i tot. Diu que això que és a punt de passar és una notable aixecada de camisa per al partit socialista i que molt diputats companys seus votaran amb una agulla d’estendre al nas.
Vejam. No parlem de qualsevol cosa. Parlem de la renovació del Tribunal Constitucional espanyol. Que no ha estat mai poca cosa, això és cert; però ara encara menys, precisament pel paper determinant que els tribunals han tingut en la reacció de l’estat a la declaració d’independència de Catalunya. És el rovell de l’ou del poder. I la crisi en què es troba immergit és tan òbvia que no cal ni explicar-la. És un autèntic desastre, amb la proa cada dia més encarada a un xoc de legalitats amb el marc constitucional europeu.
Però, fins i tot en aquest ambient, en aquestes circumstàncies, resulta que el PP proposa el nomenament de dos individus que representen la part pitjor del pitjor i la presumpta esquerra espanyola diu amén i els vota. Fent alguns gests de disconformitat que no canvien res de res. I amb el seu govern proclamant que “hi ha un interès superior”.
Molt bé: quin? Quin és aquest famós interès superior? Perquè democratitzar una institució que desbarra d’una manera evident no és pas allò que pretenen fer. Ni dignificar-la –no proposarien els uns i encara menys acceptarien els altres aquests noms si aspirassen a fer això. Tampoc no volen resoldre els problemes evidents i visibles que fan funcionar tan malament i acorralen a Europa les institucions judicials i, de retop, el règim –no proposarien els uns i encara menys acceptarien els altres aquests noms si aspirassen a fer això. De manera que tan sols resta una explicació raonable. L’interès superior és que tot plegat continue com fins ara. Que Espanya continue essent Espanya. Tan malament com fins ara. O fins i tot reforçant allò que s’ha fet, malament, fins ara.
Personalment, no hi tinc res a dir, ja s’ho faran. No tinc gens d’interès a resoldre els problemes d’Espanya. Però l’episodi és, sembla, un d’aquells que són importants per a retraure’ls quan algú, posem per cas Gabriel Rufián, torne a preguntar-se retòricament si és que hi ha cap alternativa a Pedro Sánchez. Perquè Sánchez, en tot cas, demostra que ell ni és ni té cap alternativa per a enfrontar al PP. Ni quan Podem ha de callar avergonyit, o els socialistes i tot s’han de posar agulles d’estendre, ben obedients, al nas.
Ajudeu VilaWeb: feu-vos subscriptors
Només a VilaWeb
Avui us recomane d’una manera molt especial aquesta entrevista d’Andreu Barnils a Yasmin Mohammed, una escriptora canadenca que es declara “ex-musulmana”. Aquesta activista de Free Hearts Free Minds ha explicat la seua brutal infantesa i sortida de la religió musulmana en un llibre intens, vital, que en alguns moments posa els pèls de punta. És La dona sense vel (Saldonar) on explica el fanatisme religiós viscut a casa, i els abusos rebuts en mans del seu padrastre, primer, i del seu primer marit, militant d’Al-Qaida, després. Tot plegat amb l’aquiescència cruel de la mare. Mohammed també fa una crítica ferotge de l’islamisme i d’alguns progressistes d’Occident, que acusa de callar i justificar accions injustificables.
La fotografia
Els parlaments a voltes originen escenes curioses. Com ahir. A les Corts Valencianes el conseller Marzà va reaccionar a les crítiques de l’oposició mostrant d’aquesta manera tan teatral el contingut del pressupost del seu departament. La fotografia és d’Ana Escobar.
El fet només demostra que, en efecte, el PSOE ha de fer de puntal – o fins i tot de pal de paller- del règim que governa aquell país del costat i a nosaltres com a colònia (de moment). I han de recolzar els candidats que els proposen aquells qui posseeixen el veritable poder d’allà. Els amics i familiars dels qui accedeixen als grans llocs. Que van cara a un mur on s’estavellaran? Potser, però és l’únic que saben fer. A aquells que s’autoanomenen “d’esquerres” els va la paga. On guanyarien un sou de més de mil euros al mes, de no ser vivint “de la política”? Cal marxar quan abans millor.