A Israel, més que a qualsevol altre lloc del planeta, hom s’adona de la importància dels que l’historiador Pierre Nora anomenà ‘llocs de memòria’. Masada, la fortalesa que el rei Herodes féu construir vers l’any 31 aC al desert de Judea, és un dels principals llocs de la memòria nacional jueva. Tot i ser de difícil accés, Masada fou expugnada pels romans l’any 73 de l’era cristiana. L’historiador Josephus Flavius explica que, davant la imminent presa del reducte per la desena legió, els jueus que s’hi havien refugiat arran de la destrucció del segon temple, cometeren un suïcidi col·lectiu. Diu que hi moriren 960 homes, dones i nens. A efectes de la mitologia nacional, no hi fa res que els arqueòlegs sols hi hagin trobat les restes de vint-i-vuit persones. La impressionant mola davant la mar Morta és nogensmenys el símbol d’una opció sacrificial que posava els fonaments d’un nou estat al confí de la diàspora que començà un segle més tard.

Els catalans tenim una memòria molt més curta i força més feble. No fem cabal dels nostres llocs de memòria, segurament perquè ens ha estat disputada. A diferència del poble jueu, hem perdut la fe en la nostra identitat, fins al punt de convertir l’adjectiu ‘identitari’ en un insult. Un símptoma d’aquesta reticència a l’autoafirmació és que el llenguatge popular hagi convertit la fidelitat a les arrels culturals en una mania. ‘Ser de la ceba’ designa,  gairebé denuncia, una fixació. Sigui com sigui, l’11 de setembre recordem la nostra Masada particular. La defensa de Barcelona contra el setge borbònic fou d’un heroisme sense parió a l’Europa del segle XVIII. En contra del que afirmen alguns sorneguers, l’11 de setembre no celebrem una derrota, sinó que honorem la lluita per la llibertat fins a les darreres conseqüències. Mentre els castellans es disposaven a anorrear les institucions catalanes, fent-ho visible amb l’enderrocament del barri de la Ribera, els defensors posaven amb els seus cossos les bases de la futura resistència. Dic resistència i no resiliència, mot que d’un temps ençà grinyola en boca de tothom. ‘Resiliència’ tradueix el mot que en anglès designa la capacitat dels materials per a recuperar la seva forma. És doncs sinònim d’elasticitat, però aquest terme corrent sembla que comuniqui menys erudició que un neologisme importat de l’altra banda de l’Atlàntic. Després de guerres perdudes i dictadures genocides, és innegable que els catalans demostren una notable capacitat de recuperació. Però tampoc no cal exagerar. Les recuperacions sempre han estat lentes, i la flexibilitat sovint ha esdevingut ductilitat. El català s’adapta fàcilment als déus aliens i a les maneres de l’opressor; el botiflerisme patri mai no decep.  

Fa anys que vaig tenir una conversa sobre els llocs de memòria de Barcelona amb un conegut antropòleg. ‘Tots ho són –em digué–, tot és lloc de memòria.’. ‘Quan cada racó és un lloc de memòria, cap no ho és de debò’, li vaig respondre. No anem per la vida evocant la història a cada cantonada. També hi ha els ‘no-llocs’, com batejà Marc Augé els indrets on la memòria no pot arrelar. Són o generen una mena de desert relacional. I d’aquests a Barcelona n’hi ha un gavadal. Barcelona amaga la seva història, per pudor, per por, per pusil·lanimitat, per cobdícia, per frivolitat o per insensatesa, tant se val. Per això, perquè la memòria és tan feble i tan disputable, hi ha persones i partits capaços de negar els fets històrics, deformar-los, amagar-los, sostenint amb cara inexpressiva allò que saben que no és veritat. No cal recordar ara l’ofensiva de la Real Academia de la Historia contra els llibres de text catalans; ni l’atac preventiu d’uns quants ministres espanyols a la conferència del tricentenari de la guerra de Successió; ni la batussa, lliurada als diaris de Barcelona, contra la monumentalització de les excavacions del Born, aquelles ‘pedres’ que en nom de la cultura intel·lectuals de l’òrbita socialista pretenien enterrar sota una capa de ciment esquitxada de llibres; o, més recentment, la croada d’Ada Colau per a arrabassar al ‘nacionalisme’ la concreció de la memòria històrica i convertir el Born en un espai de memòria genèrica, contraprogramant-lo amb una instal·lació filofranquista, o paròdico-franquista (tant li fa), de trista memòria. 

S’haurien atrevit a desvirtuar un memorial jueu? Un d’islàmic? Els eurodiputats espanyols, atempten contra l’estàtua dels comtes d’Egmont i de Horn a la plaça Kleine Zavel de Brussel·les, o s’exclamen per la placa que a la Grande Place de la mateixa ciutat recorda la seva decapitació per ordre del duc d’Alba? Aquells nobles al servei de l’emperador foren ajusticiats per haver protestat contra la introducció de la Inquisició als Països Baixos. Com aquell qui diu, per haver posat llaços grocs. Quin polític espanyol s’atreveix a disputar la memòria dels protestants cremats pel Sant Ofici en aquell mateix indret? Qui té la barra d’exigir al govern belga la neutralitat de l’espai públic? La pregunta és retòrica, però la resposta no ho és tant. No s’hi atreveixen, malgrat els esforços tan reiterats com inútils de negar la llegenda negra, perquè allà la repressió va dur la revolta, i la revolta portà l’alliberament del que, en un procés assimilador del tot semblant al de Catalunya, els castellans anomenaven ‘Flandes espanyol’. Ni més ni menys com avui parlen de Catalunya el senyor Rivera i els terços del 155.

Però la història és la que és. I si a Masada s’hi han trobat solament unes poques despulles, al Fossar de les Moreres s’hi enterraren centenars de catalans al llarg d’un setge que no era de cap manera el darrer episodi d’una guerra civil entre catalans, car a totes les guerres imperials hi ha partidaris del poder (si no haguessin estat ajusticiats, Egmont i Horn haurien passat per botiflers a Flandes). La guerra de Successió fou una guerra europea, que als països de la Corona d’Aragó prengué l’aspecte d’assimilació i de resistència a una dinastia centralitzadora. Aquesta resistència és el que recordem activament, anava a dir eucarísticament, cada 11 de setembre amb rancúnia dels hereus de les tropes borbòniques. I amb raó, perquè per ells ‘pedres’ i memòria són el dit acusador no d’un capítol de la història sinó dels seus efectes continuats en el present. 

Però enguany la Diada es dobla amb la memòria anticipada d’un altre aniversari, el del primer d’octubre, que de segur que guanyarà significació i força predictiva d’any en any. I és sobretot per aquest motiu que l’estat espanyol desplegarà la seva policia, enviada per a l’ocasió, en reivindicació de la seva memòria repressiva. Els sis-cents policies ‘nacionals’ sobrevinguts i els tres-cents guàrdies civils retinguts a Catalunya hi seran per a recordar l’aniversari de l’assetjament a les urnes, però també, en siguin conscients o no, en memòria de l’11 de setembre de 1714, primer acte de totes les repressions posteriors. Que aquest és el propòsit dels aparells de l’estat espanyol ho demostra la invocació aquests dies de l’article 155. Aquest article reinventat ad hoc és un mer formalisme per la presa amb violència (política, judicial, policial, i si convingués també militar) de les institucions catalanes i la derogació de les llibertats, des de la representació política a la llibertat d’expressió, de comerç i de càtedra. 

L’estat és una màquina de creació de desmemòria, d’esborrament dels llocs, de dessacralització dels espais sacrificials dels pobles subjectes. La persecució del groc ens torna als fets posteriors a la caiguda de Barcelona el 1714. La repressió del llaç vincula doncs generacions de catalans a la distància de tres segles i dóna consistència històrica a la reivindicació actual. D’aquí ve també la reclamació unionista d’un espai neutre, és a dir, desmemoriat. Perquè la memòria deslegitima la seva dominació, no suporten els actes commemoratius d’aquesta memòria, però excloent-se’n revelen la naturalesa de la seva relació amb la història. Dels romans no se sap que mai neguessin la destrucció de Masada ni el caràcter polític dels presos i esclaus fets durant les guerres a la ‘Judea romana’ entre l’any 70 i el 136, quan la desfeta de la rebel·lió de Bar Kokehbà i les expedicions punitives posteriors provocaren l’inici de la diàspora i la transformació del nacionalisme jueu en una religió de la memòria i una voluntat de restitució capaç de travessar els mil·lennis. 

 

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb