Els dinars de Nadal i Sant Esteve són un autèntic camp de mines. A part de les tones de menjar i els petons amb parents que ni coneixeu, els àpats us obliguen a compartir taula amb aquell ésser que ho sap tot. Una persona que té una sentència per a qualsevol conversa. ‘No sóc ni de dretes ni d’esquerres’ i ‘la gent que no treballa és perquè no vol’ són algunes de les seves perles. És el vostre cunyat, sí, el vostre. Sabem que preferiríeu compartir estovalles amb un ós polar afamat que no pas amb ell, però no es pot lluitar contra la família (durant les festes). Per evitar el tràngol i pel bé de la vostra salut, us proposem deu maneres de posar en evidència el cunyat.

‘Els polítics presos van tenir un judici amb totes les garanties’

Si el vostre cunyat recorre a les garanties, només li heu de repetir aquestes sigles: TJUE. La recent sentència del Tribunal de Luxemburg sobre la immunitat d’Oriol Junqueras ha deixat palès per enèsima vegada que el judici al Suprem va ser un exercici de política i no pas de dret. Ara bé, si TJUE li sona a siderúrgica de Shenzhen, proveu amb unes altres sigles: ONU. En aquest sentit, li podeu recordar els dictàmens contra la presó preventiva del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries. A més a més, el podeu convidar a llegir les cròniques de Josep Casulleras des del Suprem. Segurament, acabarà canviant de parer, encara que per orgull no us ho digui.

PS. Són presos polítics. A hores d’ara no cal ni argumentar-ho.

‘Puigdemont ha passat de president de la República a eurodiputat’

Aquesta frase, pronunciada amb un marcat to de befa, cerca menystenir el president Carles Puigdemont, que enguany passarà el seu tercer Nadal a l’exili. ‘El Parlament Europeu és un cementiri d’elefants’, és una altra sentència que deixarà caure. Primer de tot, cal recordar al cunyat que Puigdemont no va assumir mai el càrrec de president de la República després d’haver declarat la DUI el 27 d’octubre de 2017. Tanmateix, l’estat espanyol va desplegar una persecució policíaca i judicial que ha acabat amb bona part del govern empresonat o exiliat. I malgrat aquesta situació d’excepció, que li ha impedit de ser investit novament president, Puigdemont ha aconseguit un escó al Parlament Europeu. En el seu cas, l’eurocambra no serà pas un ‘cementiri d’elefants’ –que sí que ho pot ser per a García-Margallo, Arias Cañete o López Agulilar–, sinó un trampolí polític i un aparador internacional de denúncia de la repressió.

‘Tots els extrems són dolents, Vox i la CUP són la mateixa cosa

‘Els extrems es toquen’ i altres meravelles de la retòrica formen part de l’arsenal habitual dels cunyats. Si el vostre compara la CUP amb Vox… En fi… A la redacció de VilaWeb no hem sentit cap càrrec electe de la CUP denigrar les víctimes de la violència masclista, negar el canvi climàtic, instigar a la LGTBIfòbia, fer apologia del franquisme ni participar en tota mena de tripijocs per enriquir-se com Santiago Abascal, Iván Espinosa de los Monteros i Rocío Monasterio. Si no en té prou, abans de tancar-lo al balcó, afegiu que el partit d’extrema dreta ha demanat manta vegada la il·legalització de la formació de Joan Garriga, Nana. La percepció que tenen de la democràcia és francament diferent.

‘L’independentisme ha despertat l’extrema dreta’

Per la mateixa regla de tres, l’independentisme també és supremacista, excloent i, fins i tot, nazi. Costa d’entendre que la gent continuï votant formacions independentistes tenint en compte les contradiccions que genera. El procés d’independència es remunta força més enrere que les eleccions espanyoles del 28 d’abril, quan Vox va aconseguir més de vint diputats. De fet, els votants de Vox no han sorgit del no-res, abans votaven preferentment el PP i Ciutadans. Però el desacomplexament de l’extrema dreta s’esdevé amb la repressió contra l’independentisme, és a dir, després del Primer d’Octubre. La política de mà dura de Mariano Rajoy ha obert una escletxa que difícilment es podrà tancar. D’aleshores ençà, Vox ha comptat amb bons padrins entre els mitjans de comunicació, i no oblidem que el Suprem li va regalar un aparador fantàstic en el judici contra el procés.

‘Els immigrants ens prenen la feina’

Primer de tot, cal aclarir si el vostre cunyat també considera que els immigrants són uns ganduls i viuen d’ajuts socials. Si és així, a banda de racista, teniu un familiar que hauria de consultar la definició de la paraula ‘paradoxa’ al diccionari. Dit això, centrem-nos a desmuntar l’argument. Als Països Catalans hi ha una taxa d’immigració que ronda el 14%, tenint en compte que la majoria són nacionals d’altres països de la Unió Europea. Costa de creure que una xifra tan baixa pugui acaparar les ofertes del mercat laboral. En aquest sentit, segons dades de l’INE, només un de cada deu treballadors a l’estat espanyol és immigrant. ‘Llavors viuen de les subvencions’, pensarà el cunyat. La resposta és no. Tot i que la taxa desocupació és molt més alta entre la població immigrant, a l’estat espanyol només un de cada deu desocupats amb prestació és immigrant.

‘Greta Thunberg, aquesta nena no hauria d’anar a l’escola?’

El vostre cunyat no es faria aquesta pregunta si el protagonista fos el jugador revelació del Barça, Ansu Fati, que només és dos mesos més gran que Greta Thunberg. Dit això, el 3 de gener l’activista farà disset anys, és a dir, des de fa un any té dret de treballar al mercat laboral de Suècia. Ara bé, si el vostre cunyat està realment preocupat per Thunberg (‘el món és massa perillós perquè viatgi sola’), només li heu de contestar que sempre va acompanyada del seu pare, Svante. Però, si us plau, no li digueu res de Licypriya Kangujam, una activista climàtica de l’Índia de només vuit anys. No volem que s’ennuegui amb les neules.

‘Ni masclisme, ni feminisme’

Si el vostre cunyat afirma amb suficiència que el feminisme és una mena de masclisme a la inversa, segurament també és dels que es queixen del ‘racisme contra els blancs’ o dels que reivindiquen ‘el dia de l’Orgull hetero’. Vaja, que no té gaire clar com funcionen les relacions de poder al món. La bona notícia és que, per posar-lo en evidència, només cal recórrer a una cosa tan poc sospitosa de ser feminista com un diccionari. El feminisme es defineix com el moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres. Si el vostre cunyat és tan cunyat que no acaba d’entendre de quina submissió parleu, podeu recordar-li alguna de les evidències de la desigualtat, com ara la xifra de feminicidis, l’escletxa salarial i el sostre de vidre. Si continua pensant que les feministes són unes boges anti-homes, deixeu-ho estar. Val més que us solidaritzeu amb la vostra cunyada.

‘Els referèndums els carrega el diable, mira el Brexit’

Segurament, el cunyat deu estar orgullós de la constitució espanyola de 1978, aquella que ‘ens vam donar entre tots’, malgrat que es va aprovar en un referèndum sense garanties democràtiques. Les autoritats espanyoles van emparar un cens falsejat en què constaven més d’un milió de votants inexistents. En canvi, el Brexit va ser un referèndum que va seguir totes les recomanacions de la Comissió de Venècia. Evidentment, el resultat no va agradar la Unió Europea i ha paralitzat la Gran Bretanya més de tres anys. Ara bé, no es pot culpar els votants de l’embolic polític post-referèndum. Si el divorci entre la Gran Bretanya i la Unió Europea no es va executar el març d’enguany és per la manca d’acord entre els partits polítics a Westminster.

‘El Barça té seguidors a tot el món. No es pot barrejar futbol i política’

El futbol, com tot invent humà, és indestriable de la política. Només cal veure com els jugadors del Reial Madrid conviden Santiago Abascal a una llotja privada del Bernabéu. Però si teniu el cunyat ofuscat amb el Barça, li podeu recordar que el lema ‘Més que un club’ no neix amb Joan Laporta ni Pep Guardiola. De fet, us podeu remuntar a les beceroles del segle XX i explicar que ja aleshores el quart equip del club es deia Separatistes. En aquest sentit, i concretant encara més, podeu dir que el 1924, després de l’anomenat derbi de la xavalla amb l’Espanyol, les autoritats van descriure el Barça com ‘un niu de separatistes’. Si el cunyat encara està intranquil, el podeu convidar a llegir aquest fantàstic reportatge d’Andrés Nandín: Més que un club: els precedents que lliguen el Barça i la política.

El català i el valencià no són la mateixa llengua

En aquest apartat, cedim gustosament la paraula a Jordi Badia, cap d’estil de VilaWeb. Poseu un casc al cunyat:

‘Segurament, el vostre cunyat és dels qui pontifiquen sobre futbol sense haver tocat mai una pilota. Amb la llengua, com amb els esports, s’hi atreveix tothom, sobretot si és una de petita i que es deixa rebregar. Li podríeu dir si està disposat a acceptar que l’andalús oriental, l’andalús occidental, l’extremeny, el murcià, el cubà, l’argentí i el panamenc no són castellà. Segurament us dirà que això de cap manera. I és una pena, perquè si ho acceptés es convertiria en poliglot de cop i volta. Ah, i recordeu-li el cas d’en Carles Recio, un home que quan era jove va voler escriure un Diccionari diferencial valencià-català per demostrar que eren llengües distintes. Va estudiar-ho a fons i va descobrir –oh, meravella– que no tenia raó. És a dir, que en aquest terreny el vostre cunyat no és insalvable: llegint es guarirà.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb