1-O ferits
Fotografia de Lluís Brunet.

Marina Garcés, en un article memorable, titulat ‘Carta als meus estudiants de filosofia’, diu una frase radicalment tràgica: ‘La nostra obediència m’avergonyeix.’ La frase s’inscriu en un paràgraf que l’admirada amiga em permetrà de reproduir. Un paràgraf en el qual explica el gran mal de les universitats catalana i espanyola, un mal que només pot revertir-se amb mesures dràstiques, individuals i col·lectives. El paràgraf és aquest: «Professors i estudiants conjurem la por al canvi fent com si no passés res, obeint com autòmats les pautes mortes d’una institució que a vosaltres ja no us donarà res a canvi, més que un títol devaluat d’un país arruïnat on directament sobreu, vosaltres i el 50% dels joves que no hi troben res a fer. La nostra obediència m’avergonyeix.»

Obeir o no obeir, aquesta és la qüestió. Desobeir o desobeir, aquesta és la solució. En l’ordre polític actual s’han creat dos mons: els qui pensen o volen fer-nos pensar que vivim en una democràcia plena, en un estat de dret, en una societat fantàstica; i els qui sabem que tot això és mentida. El problema, però, és que en tots els bàndols s’imposa l’obediència cega, la mirada acrítica sobre la societat que ens ha tocat de viure, però en la qual hem desistit de participar activament. I si tothom és obedient, les posicions no acaben de diferenciar-se. J. R. R. Tolkien expressa una reflexió en la veu del seu personatge Gandalf que ara ens podria ser útil. El vell fetiller ve a dir en un passatge d’El senyor dels anells que, en comptes de queixar-nos dels temps en què vivim, ens hem de preguntar què fem per canviar-los, aquests temps que ens han estat donats. Si la resposta a aquesta pregunta és que farem allò que ens manin, val més retrocedir al paleolític.

Per això va resultar tan refrescant de trobar-nos la setmana passada amb un acte de desobediència d’altra banda tan mínim com negar-se a respondre a les preguntes d’un partit polític hiperfatxa per part d’Eulàlia Reguant i Antonio Baños. I comprovar que un acte com aquest (difícil, com tota desobediència, però de petita escala) posava en qüestió els jutges espanyols del Tribunal Suprem, tot nerviosos ells, perquè hi havia algú davant a qui no es permetia de refocil·lar-se en la seva presumpta autoritat. Perquè la desobediència és justament això: rompre amb els signes d’autoritat malaltissa, aquells que despleguen mesures i actituds que van contra la majoria. Desobeir jutges fantotxes, banquers opulents, policies repressors, propietaris i patrons inhumans, companyies elèctriques facineroses, universitats reglades per la burocràcia i no pas pel coneixement… Necessitem tantes i tantes desobediències! I hi estem tan poc acostumats.

Per començar, potser la desobediència hauria de ser íntima o interna. Alliberar-nos de les nostres manies, tenir més sentit dels objectius globals que perseguim, en comunitat. Un exemple: en l’oprobiós judici que l’estat de dret espanyol escenifica (diguem-ho clar, l’estat de dret no existeix, és a la inversa: el dret que un estat autoritari com l’espanyol s’atorga per imposar la seva salvaguarda), la declaració d’Ada Colau va ser saludada per molts independentistes amb ràbia digna de millor causa per totes les xarxes socials. Quin esperpent! Perquè només si ets capaç de treure’t l’obediència de les teves pròpies entranyes podies captar que, des d’una perspectiva internacional, la declaració de l’alcaldessa de Barcelona era un suport extraordinari, precisament perquè no venia ‘de part’ dels independentistes. Però això només es pot percebre, no pas essent dels comuns ni dels anticomuns (fora les obediències de partit, aquestes primer de tot), sinó desobeint-te a tu mateix i sabent que, per més mania que tinguis a una persona, els seus actes et poden ser útils.

Per deixar d’avergonyir-nos de la nostra obediència, com expressa Marina Garcés, hem de deixar de preguntar a un president d’un tribunal espanyol si podem parlar en llengua catalana. Em sap greu dir-ho, amic Joan. O ho fas i que t’expulsin del tribunal o obeeixes per un objectiu major. Com deia Fernando Pessoa, per demanar la llibertat, primer has de ser lliure. És a dir, hem de desobeir-nos a nosaltres mateixos perquè, arribat el moment, puguem desobeir totes les normes injustes i tots els cràpules del món que ens volen submisos, submisos, submisos…

Obeir o no obeir, aquesta és la qüestió. Desobeir o desobeir, aquesta és la solució.   

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb