El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La relació entre la ciència i la política ha estat sempre complexa. Els científics poden tenir opinions sobre qualsevol cosa, però no poden imposar-les per sobre de les observacions constatables. I aquesta, diguem-ne, obligació fa que el xoc amb la política, massa sovint, siga inevitable.

En aquesta pandèmia planetària que vivim, lamentablement, la política s’ha immiscit més que mai en la ciència i ha volgut imposar-se a partir del primer minut d’una manera terrible i imprudent. És cert que hi ha hagut estats que han mantingut racionalment com a prioritat l’observació i el mètode, tot i saber que n’era molt, de difícil, la reacció a tan curt termini. Però alguns altres s’han perdut confonent prioritats polítiques o fins i tot mediàtiques amb necessitats científiques. O, més ben dit, subjugant aquestes al mandat d’aquelles. L’estat espanyol sobretot –però Déu n’hi do el francès també– entraria de ple en aquesta categoria.

Tanmateix, el problema no és la discussió teòrica, erudita, sinó les conseqüències que té aquesta intromissió. L’estat espanyol ja acumula, segons les xifres oficials d’ahir, 23.521 morts –que tots sabem que són més. Cada mort és una persona amb nom i cognoms, amb una història al darrere, curta o llarga, amb familiars, amb amics, amb idees i ànsies, amb il·lusions que desapareixen amb ell. Però acceptem la xifra, ara no ens barallarem per això. Sabeu què vol dir vint-i-tres mil morts? Vol dir que equival a la desaparició de la població sencera d’Oliva, Palafrugell, Felanitx, Cullera o Amposta, volatilitzades en un mes i mig. O significa que amb dos mil morts més se superarien les baixes causades per la primera guerra de l’Irac, la de la famosa invasió de Kuwait per Bush pare.

Les xifres són escandaloses, però tot i veient fins a quin punt és dramàtic tot això que vivim, allà els teniu a ells, jugant encara a fer política i a prendre decisions, ara sobre aquest moment clau que és el desconfinament, mirant de reüll no les taules i les xifres dels epidemiòlegs, sinó els titulars de diaris i les enquestes d’opinió. I avantposant els objectius polítics als sanitaris. Com si les nostres societats haguessen d’assumir amb normalitat –talment un fet normal i raonable– que més d’una desena part dels morts a tot el món tinguen document d’identitat espanyol o que, si apartem l’estat francès i Itàlia, l’estat espanyol té tants morts com tota la resta de la Unió Europea junta. Tota.

Jugar d’aquesta manera amb la vida de la gent, dels ciutadans, és dramàtic i immoral en qualsevol cas. Però encara ho és més, gairebé és suïcida, si fan això que fan amb una pandèmia com la que ens ha tocat de viure, que inevitablement s’ha de mesurar en diferit, entenent que això fa que encara siga més difícil de reaccionar-hi. Perquè, com ha repetit tothom una vegada i una altra, això que vivim avui és la conseqüència d’allò que vam fer fa quinze dies i la conseqüència d’això que fem avui no es veurà fins d’ací a quinze dies.

Quant a això, la responsabilitat del govern espanyol és total i absoluta. Però què n’hem de dir de la impotència dels nostres governs? La xifra de morts, desproporcionada i insuportable, augmenta de dia en dia mentre els presidents Torra, Puig i Armengol preparen plans sensats que, tanmateix, no poden acomplir, obligats a seguir els plans insensats –que les xifres de morts demostren que ho són– de Madrid. Sembla que no veuen mai el moment de dir prou, des de la raó i al costat de la ciència, per a plantar-se contra el despropòsit. Estripant si cal aquesta baralla marcada amb què els fan jugar cada diumenge, humiliats sempre per la conferència de premsa prèvia del president del govern espanyol.

I cal remarcar avui que el desconfinament no és qualsevol cosa. Ben al contrari. És un moment transcendental, un punt d’inflexió enorme, una oportunitat única per a alleujar i guarir un poc l’impacte ja més que excessiu del coronavirus sobre la nostra societat. Això que s’ha viscut amb els xiquets no es pot repetir ni ampliar, o correrem tots uns riscs enormes. Però tanta irresponsabilitat tan sols s’evitarà si algú és capaç de frenar en sec la dinàmica perversa que s’ha instal·lat a la Moncloa i amb què la Moncloa ens acorrala. És això i hauria de ser al preu que fos.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.