Un desastre no tan natural

“Som al mateix temps els animals més intel·ligents i els més estúpids de la Terra.” Aquesta frase la copie de Nexus, la darrera obra de Yuval Noah Harari. La convergència entre l’epíleg del llibre i la informació que m’arriba per xarxes socials i mitjans independents, com VilaWeb, és colpidora. Sosté Harari que els canvis històrics durant l’evolució humana han estat catalitzats per l’aparició de tecnologies de transferència d’informació. Aquestes sempre han generat noves xarxes de connexió entre un nombre creixent de persones: l’escriptura, la impremta, la ràdio, la televisió, internet, intel·ligència artificial… Però les xarxes d’informació s’han fet servir de maneres molt diferents: la impremta facilità la revolució científica, però també la cacera de bruixes; la premsa, la ràdio, la televisió, han estat al servei tant de democràcies com de règims totalitaris. La qüestió és com es controlen aquestes xarxes i si els seus mecanismes d’autocorrecció són febles o robustos.

Som savis i autodestructius i, segons Harari, si la balança es decanta cap al benestar o cap a la catàstrofe depèn de com usem les xarxes d’informació. Tenim la capacitat de contenir i mitigar desastres naturals com les epidèmies, els terratrèmols o les inundacions. Amb la pandèmia de la covid demostràrem que la col·laboració científica internacional va fer front al que en una altra època històrica hauria estat una devastació molt més tràgica. Un estat modern i ben preparat pot fer front a inclemències naturals fabuloses, com sap fer el Japó davant terratrèmols i tsunamis, mitjançant xarxes d’informació ben entrenades i eficaces, amb capacitat d’enfrontar la complexitat del món. Però l’intent desesperat de la Unió Soviètica d’amagar l’accident de Txornòbil fou una manipulació de la informació tan inútil com tràgica.

Això que vivim aquests darrers dies al País Valencià és la incompetència més absoluta davant d’una catàstrofe natural, gran però no inhabitual. El nostre país ha experimentat al llarg de la història innombrables pluges torrencials i avingudes d’aigua violentes i concentrades en el temps. Si la crisi climàtica antropogènica ha tingut un paper en la magnitud de la DANA ocorreguda a final d’octubre des de la Plana d’Utiel i la Foia de Bunyol fins a la Ribera i l’Horta Sud, encara s’ha d’esbrinar. Però l’escalfament desmesurat de la mar Mediterrània no és cap bona notícia i la física atmosfèrica ens apunta que la virulència i freqüència d’aquests fenòmens s’incrementa. En tot cas, els nostres geògrafs han estudiat a la perfecció la història de les inundacions valencianes i quins són els camins de l’aigua i les zones inundables. La política urbanística, capficada en el benefici a curt termini i en una indústria turística gens respectuosa amb l’entorn, ha menyspreat aquest coneixement científic i ara l’aigua troba infinits obstacles fins a arribar a la mar.

El flux d’informació des dels meteoròlegs fins a la població ha funcionat només en casos concrets, com el de la Universitat de València, que va anunciar la suspensió d’activitats el dilluns 28 a la nit. La informació fiable era a l’abast de tothom. El que no ha funcionat, tanmateix, és la gestió de la xarxa d’informació que connecta els experts amb la població general, ara en mans d’uns irresponsables que tractaren d’aturar el rellotge entre l’avís vermell de l’Agència Estatal de Meteorologia i l’alerta a la població arribada el dimarts 29 a la nit, precipitada per la tràgica constatació per part del govern de l’existència de “cossos sense vida”. Els motius reals d’aquest retard criminal no seran fàcils d’esbrinar però ja se sabran. El que sí que ha quedat clar és la incapacitat d’aquest govern d’interpretar les informacions científiques, de comunicar el risc a la ciutadania i de coordinar-se i gestionar una realitat molt complexa: han fallat massa coses. La tempesta meteorològica era inevitable. Les eines i els experts competents per fer-ne la previsió i el seguiment eren més que suficients. L’impacte d’avingudes d’aquestes característiques està cartografiat de fa temps. Però la incompetència de l’actual govern de la Generalitat Valenciana, amb el president Carlos Mazón al capdavant, el seu desconeixement del territori, el menyspreu pels experts i l’intent maldestre de manipular la informació, ens ha portat aquesta crisi sense precedents amb un balanç de morts i desapareguts escandalós, massa cruel per a un estat que presumeix de modernitat.

Juli Peretó és catedràtic de la Universitat de València, investigador de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes I2SysBio (UV-CSIC) i membre de l’Institut d’Estudis Catalans