És evident que cada cas té les seves peculiaritats i jo parlo des de l’experiència a Dinamarca, però hi ha hagut un trist denominador comú: l’interlocutor que fins aleshores teníem a Barcelona, la Conselleria d’Exteriors, va esdevenir, en el decurs de dos o tres dies després de la Declaració d’Independència, la veu del Ministerio. Alguns companys probablement ho relativitzaran (‘pobres, ells quina culpa en tenen?’ o ‘es veuen obligats a acatar ordres’), i segurament hi ha casos de persones que han intentat rebel·lar-se contra aquesta situació perversa en què la teva pròpia institució s’emmotlla a l’ocupant i intenta per tots els mitjans que tu també t’hi emmotllis. Però un cop els alts càrrecs i càrrecs intermedis han acotat el cap (i això va passar de seguida) és molt difícil revertir-ho; caldria una reacció molt contundent de tots els treballadors, disposats a desafiar en bloc i sense por els seus superiors. I quan la cadena de la por ha començat a estendre’s des de dalt cap a baix, és molt difícil aturar-la.

Perquè és així com funciona l’aplicació del 155 a la Conselleria d’Exteriors (i sospito que, en gran manera, en molts altres departaments de la Generalitat encara que no hagin estat físicament ocupats). La cadena de la por del 155 comença l’endemà de la DI i de la publicació dels decrets espanyols; o fins i tot abans, perquè el dia 27 al vespre, mentre milers de ciutadans celebraven la independència a la plaça de Sant Jaume, ja hi va haver alguna dimissió, i a la nostra delegació, el comandament va començar a flaquejar. Per tant, la por comença a estendre’s a mode preventiu, com qui es posa la bena abans de la ferida. Això ja no és cap bon senyal, perquè vol dir que en alguns llocs de responsabilitat hi ha gent amb un compromís tan feble o una preparació psicològica tan minsa que ràpidament esdevenen inútils per a la gran tasca que havíem d’acomplir. El segon estadi són les amenaces explícites del Ministerio: fan un parell de trucades als càrrecs que han quedat a la conselleria i, aquests, víctimes d’una por irracional, esgarrifats fins a uns extrems veritablement de lamentar, s’encarreguen ells mateixos de traslladar l’amenaça (i si cal, de fer xantatge emocional) a tothom qui tenen per sota. El tercer estadi de l’operació funciona ràpidament i el Ministerio hi ha d’invertir un esforç mínim. Magnífic, devien pensar: n’espantem uns quants i ells mateixos ja ens fan la feina bruta.

Jo he lluitat fins al darrer dia. He lluitat contra les amenaces de la meva pròpia gent, que em trucava escridassant-me perquè abandonés la delegació, deixés de fer piulets, aturés tot contacte amb les nostres contraparts a Dinamarca i la resta de països nòrdics (cosa que no vaig fer en cap moment; com podia fer-ho, si ens acabaven de tancar mig govern a la presó i l’altra meitat era a l’exili?). ‘És per la teva seguretat!’ Quan els deia que no es preocupessin per la meva seguretat, que ja me’n cuidava jo, em replicaven, en un to de veu desesperat: ‘No ho entens! És per la seguretat de tots! Ens ho han dit ben clarament: “habrá consecuencias jurídicas muy graves”.’ El dia que van ocupar la Conselleria, em van trucar per renyar-me de part del Ministerio: ‘Que sàpigues que estan molt enfadats amb tu, perquè vas enviar un e-mail a la comissió d’exteriors del parlament danès quan la delegació ja estava suprimida [segons el BOE, és clar]. Ells us volen recol·locar en altres oficines; però t’aviso que en el teu cas serà molt difícil perquè no colarà‘. Només els faltava afegir-hi: ‘Amb raó.’ Que magnànims, els homes de negre. Els vaig dir que no hi patissin gens i que, sobretot, s’abstinguessin d’incloure’m en cap llista per a demanar res a aquella gent.

Com es pot arribar a perdre el món de vista fins al punt d’intentar obligar la teva gent que abandoni el seu compromís? Un compromís que tu mateix has contret formalment i al qual el teu càrrec t’obliga? O és que el compromís només val mentre les coses van bé? Com es pot arribar a insinuar, perquè la por t’ofusca la ment, que el que jo faci (i dels meus actes només jo en sóc responsable) pot ser una amenaça per als meus companys, com si fóssim en un règim estalinista? Tots som humans i la por és legítima, però, com va dir Jordi Cuixart, qui tingui por que s’aparti i deixi fer els qui volen seguir fidels al compromís amb el país. Un mínim de dignitat era i és exigible; un mínim de dignitat que jo malauradament no he vist en aquells que se suposava que eren els meus superiors.

Una autèntica llàstima, perquè si tots aquests càrrecs s’haguessin plantat, si haguessin defensat la institució com un sol home, si s’haguessin negat a fer de braç executor del 155, si, en definitiva, haguessin rebutjat fer el tristíssim paper de col·laboracionistes passius, el govern espanyol ho hauria tingut molt difícil per aplicar el 155; simplement no haurien pogut.

Si el 21-D l’independentisme torna a guanyar, l’única manera de sortir-nos-en és assegurar que la selecció dels càrrecs clau, tant al govern com a l’administració, es fa pensant en l’objectiu de tenir-hi gent veritablement preparada per implementar la República, amb un compromís incorruptible i una capacitat de resistència psicològica de ferro. Perquè de gent així també en tenim i ho vam demostrar l’1 d’octubre: més de dos milions de persones desafiant la por, protegint els col·legis, anant a votar malgrat els cops de porra, per un compromís cívic nobilíssim: defensar la democràcia i el país. Com diu Todorov, en la defensa de les grans causes, els ‘insubmisos’ (i per fer efectiva la República ho hem de ser) accedeixen a un estadi humà especial. Només així ens en sortirem.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb