«Si vols bons ous, has de cuidar bé les gallines.»

Quan tot es fa a remolc d’uns resultats i anem fent un perpetu qui-dia-passa-any-empeny, els pedaços que anem posant acaben descosint-se i deixant sortir tot el que volíem amagar amb aquells sargits d’urgència. Aquesta primera frase la vaig escriure dilluns, paint els resultats electorals de la terra dels meus avis materns, Andalusia; però em penso que es pot aplicar a molts altres camps, i avui vull enfocar-la cap a un àmbit que m’amoïna des de fa anys.

A les seves ‘Nou maneres d’ensenyar els nens a odiar la lectura’, Gianni Rodari descarrega de culpa els nens i diu que si no llegeixen no és perquè tinguin massa distraccions, sinó que hem de mirar més enllà i veure quin lloc ocupen els llibres i la lectura en l’ordre de prioritats del seu entorn: la família, l’escola, la societat, el país. Rodari és més que conegut, apareix a totes les bibliografies sobre lectura i infància, i no dec ser la primera que us parla d’aquest seu quasi-decàleg, però sembla que a tothom li passi per alt això de les prioritats.

Ara seré l’enèsim plom que repassa quins són els beneficis de donar prioritat a la lectura a l’escola –passeu aquest paràgraf si ja us ho sabeu. Si un nen aprèn a llegir, aprèn també: a entendre què llegeix, a expressar-se per escrit i oralment i a pensar, raonar i tenir criteri i opinió pròpia, va tot lligat. Si aprèn a llegir bé. Si aprèn a llegir d’una manera completa, més enllà de les proves de comprensió lectora per esbrinar si ha llegit les vint pàgines que tocaven aquella setmana.

Ensenyar a llegir bé no és fàcil i els mestres tots sols no se’n poden sortir de cap de les maneres, necessiten més suport. I quan dic que necessiten més suport ho dic per lligar-ho amb les prioritats que deia Rodari, aquell entorn que no té les prioritats ben endreçades, començant pel país i acabant per la família. L’única manera de fer entendre als nens que la lectura és important per a ells és fent que la lectura sigui realment important per a nosaltres (nosaltres: els adults, les famílies, la comunitat educativa,  la societat, el país).

I com ho fem això? Doncs donant-hi prioritat des de tots aquests àmbits, començant pels qui tenen la paella pel mànec: Ensenyament i Cultura, de bracet i convençuts que la ‘solució’ està en l’escola i que és des d’allà des d’on s’ha de començar a treballar de veritat i de manera coordinada i organitzada. Prou de pedaços, prou de campanyes que són focs d’artifici que enlluernen uns minuts i després ens tornen a la fosca. Prou d’enviar els nens de sis anys a les llibreries amb un val de tretze euros, com si la llibreria fos un supermercat. El nen que va a la llibreria amb el val de tretze euros potser ja hi anava abans, o potser no hi tornarà mai més. Entrar un cop en una llibreria a comprar un llibre amb un val de regal no et converteix ni en comprador de llibres automàtic ni en lector. I si us sembla que exagero de pessimista, arribeu-vos a alguna de les llibreries que amb tota la bona fe s’han apuntat a la campanya de ‘Fas sis anys, tria un llibre’ i que us expliquin unes quantes anècdotes viscudes a peu d’aparador.

Els llibres ja ‘són gratis’ a la biblioteca, senyors. Si la gent no llegeix no és perquè no pugui comprar llibres. Per llegir-los no els has de comprar necessàriament. Hi ha gent que es gasta en unes vambes el que costarien tots els llibres de la saga de Harry Potter, però que si un llibre per al fill passa dels psicològics 9,95 euros ja posen el crit al cel. Què els passa? Els fallen les prioritats. Què fem? Els enviem el xec regal de tretze euros? Entraran a la llibreria, la llibretera els tocarà amb la seva vareta màgica i, ale hop!, els canviaran les prioritats de la nit al dia? Per què han de canviar ells les prioritats si Ensenyament i Cultura no sembla que ho hagin fet?

A l’altre extrem de la campanya dels sis anys tenim la brillant idea dels llibres socialitzats. Si la campanya dels sis anys ens deia, entre línies, ‘llibres gratis!’, la socialització el que et diu subliminarment és: ‘Els llibres són cars, no te’ls pots permetre!’ Socialitzar els llibres és comprar vint-i-cinc exemplars d’un llibre i reutilitzar-los durant tres, quatre o cinc cursos. Parlo de llibres de lectura, dels de text en parlem un altre dia si convé. El nen no s’enduu cap llibre a casa i, si no té la sort que la seva família tingui la lectura com una de les prioritats de l’educació i el creixement dels fills, o si té la mala sort de tenir una família que de veritat no es pot permetre comprar-li cap llibre perquè la prioritat és arribar a final de mes amb el còmput a zero i tornem-hi, aquell nen no tindrà mai l’oportunitat de confegir-se la seva biblioteca personal, per escarransida que sigui.

A més, no us descobreixo res si us dic que socialitzar llibres és perjudicar els creadors i els qui fan els llibres: autors, il·lustradors, editors, etcètera; és contribuir a fer encara més precari el sector del llibre, un sector que recordem que al nostre país sobreviu a cop d’ajuts, subvencions i altres bèsties. Perquè els nens puguin llegir, hi han de sortir perdent els qui fan els llibres? I els pròxims llibres amb quins fons els faran? Més subvencions i embolica que fa fort? I si li girem el mitjó i en comptes de subvencionar la producció dels llibres comencem a dedicar fons públics a la compra d’aquests llibres perquè els nens que no puguin comprar-los amb diners de la seva butxaca familiar se’ls puguin endur a casa –que la nostra relació amb el llibre no s’acaba quan el llegim, que llavors tot just comença? I si qui hi ‘perd’ diners passa a ser qui ha de vetllar per l’educació i la cultura del país? No seria una pèrdua, seria una inversió. Invertir de veritat en cultura i educació. I fer-ho des de l’escola. I que els qui fan els llibres se segueixin ‘sacrificant’ per fer-los i prou.

Els llibres ni són cars ni han de ser gratis, tenen un preu. Hi ha la creació i després ve la producció. Són molts professionals diferents els que fan un llibre: des de l’autor fins a l’impressor, us faríeu creus de la quantitat de gent que participa en el procés de fer un llibre, diria que ja us n’he parlat alguna vegada. Potser perquè la prioritat de la lectura agafi més cos hauríem de fer pedagogia, els del sector, en aquest sentit: que la gent, petits i grans, sàpiga com es fa un llibre, quant costa fer un llibre, quanta gent s’ha de posar d’acord i treballar en equip perquè ells després puguin seure i llegir.

Imagino Educació i Cultura treballant braç a braç per acostar els llibres a les escoles, comprant-ne per als que no en poden comprar, fent que els autors, editors, il·lustradors, etcètera, vagin als centres a explicar la seva feina, i els nens, tots, emportant-se aquell llibre a casa sabent com s’ha fet i quant costa, i gaudint-ne de la lectura com qui assaboreix una bona truita d’ous de gallines criades en llibertat, perquè si vols bons ous, has de cuidar bé les gallines.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb