Avui és un dia extraordinari. Probablement, un dels més importants dels quaranta anys llargs que hem hagut de viure d’ençà de la mort de Franco. Avui setanta-dos diputats partidaris de la independència investiran Carme Forcadell nova presidenta del Parlament de Catalunya, la segona autoritat del Principat. Tot just fa poc més de tres anys que ella, essent una desconeguda dirigent de l’ANC –una entitat creada feia poc–, entrà en aquest mateix parlament, tan bon punt s’hagué acabat la primera gran manifestació, i incità la classe política a ‘iniciar el procés de secessió d’Espanya’.

El gest d’avui és poderós com n’hi ha pocs. Només en tres anys, el sobiranisme ha convençut el país que és impossible de continuar ni un dia més en aquesta situació. Només en tres anys, el sobiranisme ha fixat tots els detalls del projecte que cal dur a terme. Només en tres anys, el sobiranisme ha transformat completament el mapa polític. Ha trencat el vincle amb els esquemes organitzatius i intel·lectuals del règim –i tan sols cal mirar les files de Junts pel Sí per entendre-ho. Ha guanyat les eleccions. Ha esquerdat i fet miquetes la unitat del bloc de poder precedent, l’autonòmic. I ha capturat, avui, el primer ressort de poder nou, profund i real que se li posava a l’abast. Costa de creure, però és a això que assistirem a partir de les onze del matí.

Les relacions socials són sobretot les relacions de la societat amb el poder. I avui el poder fa un canvi de mans significatiu a Catalunya. Encara molt insuficient, és cert, però al mateix temps enorme. Mort Franco, el poder es va transformar, però només en allò que estrictament li calia per a sobreviure. L’Espanya d’aleshores fins i tot va ser prou intel·ligent per a superar l’excés d’ideologia i posar Tarradellas a la cadira adequada –amb una habilitat i uns reflexos que avui ja no són capaços de tenir. El vell president va respondre com ells esperaven i va pronunciar aquell famós ‘Ja sóc aquí’. A Madrid van somriure cofois: la vençuda república arribava a temps de rescatar aquells franquistes que per primera volta veien les orelles al llop. Brillant. Però ara la broma, efectivament, sembla que s’ha acabat: quan prenga possessió Carme Forcadell podria dir perfectament ‘Ja som aquí’, i si ho fes aquest seria el reflex més fidel d’allò que passa de debò. L’evidència? Simplement, ensenyeu-me algun partidari del règim que aquest matí estiga tranquil i que porte dibuixat un somriure a la boca. Amb una persona en tinc prou.

Ja som aquí, doncs. Entenent que encara no és el final de cap camí, sinó el començament. I conscients que totes les revolucions tenen contrarevolucions i la nostra també en tindrà. Ni ens hem d’enganyar pensant que ja tot anirà bé ni hem de ser pessimistes.

Perquè, baixant a la batalla diària, també cal dir que avui som ací després d’haver superat, i perquè hem estat capaços de superar encara no sé com, una setmana tremenda, en què es perseguia un objectiu que ha fracassat.

Tot allò que va passar la setmana passada tenia un objectiu: impedir la constitució del Parlament de Catalunya tal com havien previst Junts pel Sí i la CUP, tal com es farà. Impedir, especialment, que Carme Forcadell en fos la presidenta, que fos l’emblema d’aquesta substitució del vell poder pel nou –i no descarteu escenes insòlites avui mateix contra ella, en definitiva contra nosaltres.

La setmana passada vam assistir a un intent de colp d’estat contra les urnes del 27-S, per dir-ho a la manera com ho explicaria Varufakis. Va ser un intent planificat i executat d’una manera visiblement professional i coordinada, sense cap escrúpol ni democràtic ni ètic ni personal. Però avui, la notícia remarcable és que no va funcionar. Malgrat que sembla que alguns dels qui –per la seua tradició històrica–haurien de ser més conscients de l’abast de la maniobra, van sentir com els tremolaven les cames. Ho deixarem passar, aquesta vegada. Fa mig segle que els italians ens van ensenyar moltes coses i, efectivament, tenien raó quan deien que les situacions, més i tot que les persones, són les que determinen l’abast de qualsevol gest i el fan esdevenir revolucionari. Si alguns dels qui avui comencen a ser diputats encara guarden aquells llibres, ens farien un gran favor a tots si que els recuperaven i els tornaven a llegir.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.