Dels GAL a l’operació Catalunya

«L'estat espanyol té un interès suprem que li permet de violar la llei: impedir la independència de Catalunya. És el mateix ressort que va dur el govern de Felipe González a organitzar els GAL i dedicar-los a assassinar gent»

Vicent Partal
Vicent Partal
02.06.2017 - 05:31
Actualització: 02.06.2017 - 07:31
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ahir vam publicar a VilaWeb aquest informe amb els cinc casos més flagrants d’inacció de la fiscalia en relació amb l’operació Catalunya. L’article es demana com és possible que, malgrat la gran quantitat de proves i d’indicis d’haver-se comès diversos delictes, no hi ha cap investigació oberta per la fiscalia.

Recordem obvietats. El ministre Fernández Díaz ha dit i ha repetit unes quantes voltes i en seu parlamentària que els famosos enregistraments amb el cap de l’Oficina Antifrau eren ‘il·legals’. Malgrat això, la policia no els ha investigats ni la fiscalia ha obert diligències. Deu ser l’única vegada en la història que s’espia un ministre d’Interior i no passa res.

Fernández Díaz, novament, va assegurar que era víctima d’un xantatge. Això tampoc no s’ha investigat, però resulta més paradoxal encara que no s’haja investigat l’explicació mateix. Si diu que va ser objecte de xantatge només pot ser perquè feia alguna cosa fora de la llei. No et fan xantatge quan fas les coses de cada dia. Siga com siga, deu ser l’única vegada en la història que es fa xantatge a un ministre d’Interior i no passa res.

Hi ha, a més, casos evidents i documentats d’ús d’identitats fictícies, de fons reservats… La cúpula del ministeri, Eugenio Pino, el cap de gabinet, José Ángel Fuentes Gago, el comissari Villarejo i el comissari Castaño, tots han comès accions que en unes altres circumstàncies serien objecte d’investigació i depuració. Però ací no passa res.

No passa res ni amb el xantatge a la casa reial espanyola, documentat per Enrique García Castaño, que va assenyalar que Eugenio Pino i José Manuel Villarejo feien xantatge al CNI i a la casa reial espanyola amenaçant-los d’esbombar draps bruts del rei emèrit Juan Carlos de Borbó si els tornaven a cridar a declarar. La fiscalia no ha obert cap investigació i deu ser l’única vegada en la història que a la hiperprotegida casa reial espanyola li fan xantatge i no passa res.

I encara resta, si més no, l’episodi de la policia paral·lela organitzada per l’ex-comissari Villarejo i l’emblanquinament de 25 milions d’euros, tirant curt, segons un informe que la fiscalia té desat des de fa un any. Deu ser l’única vegada en la història que tenen les dades d’un emblanquinament com aquest i no passa res.

No passa res perquè no passarà res. El periodista de Público Carlos Enrique Bayo exclamava la setmana passada, desesperat, en la comissió del parlament: ‘Acuse magistrats i fiscals d’encobriment, de prevaricació…’ I demanava fins i tot que es querellassen contra ell per haver-ho dit, a veure si així s’esgarrava la cortina de silenci i indiferència que aquesta operació d’estat ha alçat.

Serà difícil, malgrat l’esforç de periodistes com ells o de jutges que no tenen dubtes a afirmar davant el Parlament de Catalunya que vivim en un règim autoritari on la separació de poders és inexistent. Serà difícil perquè l’estat té un interès suprem que li permet de violar la llei: impedir la independència de Catalunya. És el mateix ressort que va dur el govern de Felipe González a organitzar els GAL i dedicar-los a assassinar gent. La defensa de la pàtria espanyola passar per damunt de les lleis i de les llibertats.

En aquella època denunciar els GAL i aconseguir que fos una vergonya per als seus autors i que finalment fossen investigats i condemnats molts responsables va costar Déu i ajut. De fet, no va ser fins que a Espanya van posar la proa contra els GAL que la cosa no va canviar. Abans d’això qualsevol que parlàs de la connexió dels GAL amb el govern espanyol –i ho dic amb coneixement de causa– era acusat de simpatitzant d’ETA o, almenys, de contrari a la unitat d’Espanya. La bandera tapava la realitat. La seua bandera.

I aquest és el moment en què ens trobem ara, també, en el cas de l’operació Catalunya –tot i que, evidentment, els mètodes no són de cap manera comparables: eren molt pitjors en el cas basc. Però també ara ens diuen que els qui en parlem no ho fem perquè siga un cas ben real i una amenaça per a tots els ciutadans de l’estat espanyol sinó que ho fem moguts per la nostra posició política. Hi ha partits i intel·lectuals i mitjans i institucions, a Espanya però també als Països Catalans, que van perdre molta part de la dignitat i la credibilitat tapant els GAL, quan l’evidència d’allò que feien ja era incontestable. Sembla que no n’han après i que altra volta la bandera, la seua, és més important que la gravetat dels fets.


[No és un bon dia] –Avui tots ens hem despertat amb la mala notícia de la mort de Carles Capdevila. Des de VilaWeb lamentem profundament la seua mort i reconeixem la seua trajectòria. Poca gent pot dir que ha posat dempeus un mitjà de comunicació i ell tenia tot el dret del món de dir-ho. Recordarem sempre les lliçons que l’Ara ens va donar quan eixí, quan ens pensàvem que ho sabíem tot sobre internet i ens van demostrar que en sabien més que no pas nosaltres. I enyorarem des d’avui mateix la seua manera de fer, amb la qual el periodisme i el país tant es van enriquir. Des d’ací, el condol de tots els qui treballem a VilaWeb per la família d’en Carles i per als nostres companys i amics del diari Ara.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
01.06.2017  ·  22:21

Un dels avantatges que dóna la independència és que es pot parlar de tot. Malauradament per a molts dels intel·lectuals, d’ací i d’allà, és que han acceptat treballar sota el recer de partits polítics o de mitjans de comunicació que no els permeten dir segons quines coses. Si ho fan, es queden sense sou, senzillament. De manera que hi ha persones molt ben informades que ni diuen ni diran. Només a bou passat, diran allò de “jo ja ho sabia”. El respecte és difícil de guanyar, fàcil de perdre i impossible de recobrar després de perdut. Ara mateix, l’estol d’escàndols que es van cometent per part de càrrecs públics de molta importància sense que passe res és esgarrifós. I encara augmentarà, segurament; perquè continuen sense poder aturar Catalunya ni els catalans. I no ho podran fer perquè no són els càrrecs públics, els qui empenyen el camí cap a la independència. És la gent. I és molta gent i gent de pau. A més a més, les maldestres pressions que exerceixen a tort i a dret, els comencen a passar factura. Igual que la seua nefasta gestió econòmica i social. Avui mateix, el temps el tenen gairebé exhaurit. Per al final de setembre només resten 120 dies.

jaume vall
jaume vall
01.06.2017  ·  23:10

Quanta gent representa un personatge com Lluís Foix. Va ser capaç de dir a 8tv, alguna cosa semblant a ” Veieu a què ens ha portat el procès? A que l’estat no inverteixi diners aquí. En canvi al País Basc, amb l’acord amb PNB, tindran òptimes infraestructures, incloent un parell de vies de TGV”.
Com han interioritzat alguns la dependència a l’amo. Si et portes bé, no et pegarem, et donarem restes del nostre àpat. Si et portes malament, ni aigua.
La qüestió no és el que pensi aquest periodista “assenyat”, sinó quanta gent pensa com ell. En tot cas, la relació de fets que en Partal enumera fa por, molta por. Però si només ho llegim els ja convençuts, no sé si serveix per sacsejar noves consciències, o només reblen la consciència dels mateixos.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
02.06.2017  ·  00:50

Quan veus quanta mala baba respira el poder espanyol quan veu que Catalunya se’n va, només pots pensar que hem actuant santament marxant-ne. El govern de l’estat espanyol ha convertit el seu país en una monarquia bananera on el que compte és aconseguir el màxims diners, legalment o il·legalment, se sense deixar de fer servir les antigues estructures franquistes. No ho dic només pels centenars de casos de corrupció generalitzada en les estructures del seu poder sinó també per les ganes que mantenir-les i que ningú les toqui. Per això, la pretensió de Catalunya de constituir-se en un estat els desmunta tot el tinglat que tenien muntat i veuen que si marxem ho passaran molt més magres ja que un 20 % del PIB és una bona quantitat que després no tindran. Llavors, per comptes que veure com haurà de tirar endavant Espanya sense Catalunya, es dediquen a fer tot el que poden per impedir-ho, ja sigui legalment –la seva legalitat- com il·legalment –les clavegueres de l’estat-. No se n’han adonat que el qui reclama la llibertat no són uns partits polítics, sinó que és la mateixa base popular qui ho defensa i per tant per més que inhabilitin, detinguin, empresonin o agredeixin al poble català, aquest no es rendirà i plantarà cara a tanta ignomínia i caminarà sense aturar-se cap a aconseguir el tant desitjat alliberament nacional.

Jo no m’escarrassaria en criticar la manca de persecució de tot allò que afavoreix la unitat espanyola, perquè és perdre el temps i els nervis. El que hem de fer és anar-nos preparant mentalment i físicament pel gran xoc de trens que hi haurà en el moment que passem d’una legalitat a una altra on és molt probable que hàgim de sortir al carrer i quedar-nos-hi, aturant tots els serveis de totes les ciutat importants fins que aconseguim la victòria.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
02.06.2017  ·  00:51

Només fer notar que, amb la llei a la mà, el PP és perfectament il·legalitzable. I li són exigibles responsabilitats al Sr. Felipe González i a alguns dels seus antics subalterns pels GAL. Es farà alguna cosa al respecte? I tant que no! S’ha d’ensorrar el món abans que no la II Restauració Borbònica! Així que a nosaltres ens toca informar, informar, informar! La batalla per la mentalitat de la gent d’a peu d’Espanya està perduda, però no pas la de la gent d’a peu del nostre país.

Josep Blanch
Josep Blanch
02.06.2017  ·  00:51

Em crida l’Atenció que al Sindicat “ultra” No s’ha li ha fet ni denuncia ni querella front a las diferents operacions va fer contra la Generalitat (Entitat o Components ), Esteladas a finals i tants d’altres contra Catalunya…….No he sentit Res !!!!
Apart de Tots els Shows fets contra la Monarquia, Bancs amb Xantatge i…… No s’ha sentit Res !!!! Qui hi ha darrera ? Després d’ agafaria amb una Millorada Estacada…..Els Mitjans No en parlant per ???? POR ,ESTAN D’ACORD O ES TAPA MIRANT A UN ALTRE CANTO.
Tampoc es Reclama ni un “Ral’ Robat de DINER PÚBLIC en Tots els Casos presentats a TRIBUNALS (PENDENTS o EJECUTATS !!@!! ) EROS, CURT EL, MILLET, ELS DIFERENTS BANCARIS o els de Ses Illes, Madriles…Barcenas….. i la Majoria amb un Factor en comú i son MILLONADAS EN OBRA PÚBLICA I DINERS DE BANCS I CAIXES ABISMALS I PER POSTRES SE’LS HA AJUT I LA RESTA AL CARRER ( Fernandez Díaz amb Op.CATALUNYA, POLICIA PREMIADA o Vergés Marías, Valle de los Caídos o FAES,OPUS++++ FINANCIATS….. NOSALTRES AGUANTAN SENSE INCREMENT SOUS DE FA 8 ANYS I …… GENT AL CARRER I ATUR…..

Ramon Perera
Ramon Perera
02.06.2017  ·  00:52

L’any 1957 el fiscal alemany Fritz Bauer va descubrir que el criminal nazi Adolf Eichmann estava amagat a l’Argentina sota un nom fals. Com que Bauer no es va fiar dels tribunals alemanys, va informar d’amagat les autoritats d’Israel. El servei secret israelí va segrestar Eichmann i el dugué a Israel. Israel jutjà, condemnà i executà Eichmann.
Si això passava a Alemanya, on els nazis van perdre la guerra, què no pot passar a Espanya, on els franquistes van guanyar la guerra.

Roger Civera
Roger Civera
02.06.2017  ·  00:53

Ens creiem on anem? Ens creiem que proclamarem un estat abans de Nadal? Si es així, deixem de parlar d’ells, tot això és passat, son les raons que ens han portat a ser independents. Ni un segon més de dedicació a ells, esforcem-nos en fer-ho be i comencem a oblidar…

Rafa Jiménez
Rafa Jiménez
02.06.2017  ·  00:53

Personalment, el que més em sorprèn és la reacció d’indiferència generalitzada en la majoria de la societat espanyola i per una part també de la catalana.
El més normal, trobo que hauria de ser, que la lobotomitzada opinió pública espanyola, amb els seus intel·lectuals, creadors, dirigents… sentissin una vergonya indescriptible, però més aviat és el contrari. Segons les enquestes de les darreres eleccions al Congreso, el PP va treure encara un cert rèdit electoral de l’escàndol.

El que demostra clarament que només la política espanyola està podrida, també una bona part de la societat que la sustenta.

Avui llegia a les xarxes un comentari que m’ha sorprès. Un ciutadà, per anomenar-lo d’alguna manera, atacava els periodistes de Público, afirmant que eren l’OK Diario de Podemos. No només no volen escoltar les poques veus que clameu contra aquesta gravíssima conxorxa que és l’Operació Catalunya, a més voldrien que calléssiu!
Al final del que parles, és de democràcia i de demòcrates. La separació de poders no és quelcom naïf, és una de les bases dels sistemes democràtics, sense aquesta separació és del tot impossible bastir un règim mínimament democràtic.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
02.06.2017  ·  08:04

Potser hauríem de parlar més (i escriure-ho) sobre les virtuts i qualitats de Catalunya i dels catalans. I no reiterar tant, encara que sense passar-les per alt, en les malifetes del sistema espanyol en general i del que fa contra Catalunya, en concret. En escriure tant dels defectes del contrari el que més s’aconsegueix es posar-nos de mal to als que ja estem ben convençuts, que som gairebé els únics que ho llegim, ja que els altres ‘passen’.

Trobo a faltar el que es parli (i s’escrigui) més, i en positiu, d’alló que podem fer nosaltres, i estimular a FER-HO. La queixa reiterada de el “dolents” que son els nostres enemics, nomes es pur victimisme i impotència que ens fa molt de mal, i no cap be, i ens treu entusiasme en fer coses per assolir els nostres objectius. Senyalar els “malismes” del contrari, sí; però posar molt més èmfasis en els nostres positivismes.

Tot això que acabo de senyalar val també per a projectar la nostre bona imatge, al mateix temps que la mala del contrari, en els estaments i gent d’Europa i de la resta del mon. El territori del unionisme i de les seves projeccions que tenim a dintre de la nostra pròpia casa ja el dono per perdut; els han fet (i sembla que al propi gust dels afectats) una autèntica rentada de cervell i es molt difícil de resoldre.

I, de cara als indecisos que volem convèncer (que es el que ens interessa):

. Parlar-los de les grans coses que tindrem en global amb la independència; i en concret en allò que li interessa al contertulià de torn (això ja ens ho diu ell amb les seves observacions i preguntes).

. Animar-los a posar ‘un granet de sorra’, el que pugi cadascú; tot suma, i si som milions el resultat es molt gros.

. El negativisme, nomes de passada i molt breument; es un llastre molt feixuc i contraproduent (I).

. Cal anar en positiu, companys, i sempre en constructiu: Il•lusions (i no, angunies).

(I) A ningú li agrada escoltar queixes, tenen molt poc recorregut. Quant a nosaltres se’ns escapa alguna vegada aquest vici nefast ho notem al cercar indecisos. Ens ho diu ben clar les cares que posen, i el seu llenguatge corporal manifesta que ja no ens volen continuar conversa.

Vull afegir que si a les properes ocasions que s’esdevindran acudim molts milers de persones a fer presència (nomes això, i recordeu que cada un sumem un xic) ho aconseguirem tot.

Pep Agulló
Pep Agulló
02.06.2017  ·  09:13

El general Sáenz de Santamaría: “Hi ha coses que no es fan; si es fan no es diuen; si se n’informa, es desmenteixen”. Les trames paral·leles no els ha calgut mai actuar amb gaire prudència. És tan gran la impunitat de l’Estat que en la negació dels fets se’ls veu el llautó quan alguns participants són condecorats, gratificats i alguns fins i tot ascendits. En la seva prepotència no es poden ni imaginar que algun dia, algun tribunal els pugui inculpar.

Els fets són d’una gravetat esfereidora i no ens podem pas oblidar pensant que en un altre Estat ells ja s’ho faran. Potser tindrem alguna oportunitat de passar de la denúncia a exercir justícia. Tenim molt a dir i fer en l’enterrament definitiu del franquisme i com deia David Fernández una raó més per guanyar: derrotar la guerra bruta.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
02.06.2017  ·  10:45

És exacte. Tenen les raons d’estat (impedir la independència de Catalunya) que des de Maquiavelo sabem que són incompatibles amb cap ètica ni cap compassió humanista.
Las razones de Estado permeten subjugar, mentir, matar i organitzar genocidis culturals.
Així ha estat sempre España.

Daniel Mir
Daniel Mir
02.06.2017  ·  12:10

Els mecanismes biestables (que passen d’un estat estable a un altre estat estable) usualment vencent una molla (interruptors, bolígrafs de clic-clac, etc,), tenen un punt mort que si no es venç no es passa al estat nou i es torna al estat anterior. Aquest punt es on la molla oposa la màxima resistència. Normalment es venç amb l’impuls que porta el mecanisme. Després la mateixa molla el fixa al nou estat.
Com ens recorda diàriament Josep Usó, ja sols ens queden 120 dies per agafar l’impuls que ens farà vèncer el punt mort, el famós dia-després. No podem perdre el temps llepant-nos les ferides. Tenim poc temps per a il·lusionar i il·lusionar-nos al màxim per assolir la màxima inèrcia per, vencent el punt mort, entrar amb la màxima embranzida a la nova nostra república.

Ramon Sans
Ramon Sans
02.06.2017  ·  17:37

DEL GAL , a la TRAMPA PARA CAMBIAR los jueces de LA SALA 4 DEL SUPREMO ESPAÑOL QUE PERMITIÓ las causas judiciales contra HERRI BATASUNA … la LEY DE PARTIDOS con la manipulacion de tribunales europeos con jueces ad hoc para legalizar la represión y la llegada de PATXI LOPEZ a lehendakaritza…. y después de todo eso …. la OPERACIÓ CATALUNYA .

LEVAN MUCHOS AÑOS MANIPULANDO FISCALES … Y JUECES … NO LO OLVIDEN , JUECES TAMBIÉN .

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies