Dèiem ahir: unes esquerres hipòcrites són unes dretes vergonyants

L'esquerra que no va saber aprofitar l’1-O i el 3-O per dirigir la revolució democràtica, que havia de fer saltar a miques l’embassament social i econòmic, està políticament morta

Julià de Jòdar
27.09.2022 - 21:40
Actualització: 28.09.2022 - 13:30
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les pitjors esquerres que pot tenir un país són unes esquerres hipòcrites. Les esquerres que clamen contra la dreta i en reprodueixen els pitjors vicis quan li prenen el lloc. Les esquerres que apel·len a les masses populars i només les usen per arribar al poder. Les esquerres que diuen que ho volen decidir tot, però que no piulen quan el país que diu que defensen és reprimit i ofegat per l’estat. Les esquerres que consideren que són iguals la burgesia dominant, propietària dels aparells de l’estat, i la burgesia sotmesa als dictats d’aquests aparells. Les esquerres que estableixen aliances amb forces polítiques alienes, que només volen ocupar l’estat per reproduir-ne el sistema de dominació. Les esquerres que consideren igualment responsables de la política econòmica la burgesia que domina l’estat i la burgesia que és ofegada per l’estat. Les esquerres que, en comptes d’establir aliances amb les classes socials que volen l’alliberament del seu país, cerquen pretextos per aliar-se amb les que s’aixopluguen sota l’estat dominador. Les esquerres que, en lloc de posar les classes populars que diuen defensar, al capdavant de l’alliberament social i nacional, les deixen a mercè dels interessos de l’estat dominador i les forces que se’n disputen el control. Les esquerres que estimulen la rebel·lió d’altres pobles mentre neguen el dret de fer-ho al seu propi poble. Les esquerres que apel·len a emocions i sentiments patriòtics de persones lligades a l’estat dominador mentre se’n donen vergonya de defensar les emocions i el patriotisme de les persones del seu propi país. Les esquerres que pretenen d’utilitzar les forces populars del seu país com a subordinades dels interessos de les de l’estat dominador, sense cap garantia de rebre’n recompensa. Les esquerres que, en comptes d’aprofitar l’ofensiva de les classes populars i de sectors de la seva burgesia contra l’estat dominador, fan tots els possibles per a frenar-les i desviar-les dels seus legítims interessos per la llibertat nacional. Les esquerres que agafen en préstec una consigna genuïna de la lluita per l’alliberament nacional, com el dret de decidir, i la desnaturalitzen convertint-la en un contenidor on tot hi cap i res no hi té un paper específic. Les esquerres que diuen que volen substituir la dreta mentre li permeten que defineixi els passos polítics del moviment de les classes populars més sòlid i articulat que ha tingut mai al país. Les esquerres que es rendeixen als estranys per assegurar-se llocs de privilegi dins el sistema establert. Les esquerres que prefereixen ser cap de lluç a Espanya abans que ser cua d’estruç al seu propi país. Les esquerres que no saben on són, ni saben on van, ni coneixen el seu lloc.

I, com sigui que la independència només es podrà fer des de l’esquerra, perquè la dreta ja s’ha consumit històricament fent l’autonomisme del bracet d’Espanya, podem concloure que l’independentisme serà d’esquerres o no serà. No pas d’una “esquerra independentista”, que, arribat el moment, sempre oblida l’adjectiu per a refugiar-se en la substància abstracta d’una revolució ajornada sine die, sinó d’un “independentisme d’esquerres”, que sap que només la llibertat nacional pot capgirar el sistema de dominació, corrupció i mesellisme regnants amb el règim autonomista, reproductor del sistema a escala menor. I, perquè això sigui possible, cal treure’s les màscares que disfressen la renúncia amb l’excusa que “aquesta és la situació” i dir les coses pel seu nom: l’esquerra que no va saber aprofitar l’1-O i el 3-O per dirigir la revolució democràtica, que havia de fer saltar a miques l’embassament social i econòmic, està políticament morta. I qui pretengui d’aixecar nous pols de resistència, en nom de la transformació general del sistema –ja ho saben: contra el col·lapse climàtic, el col·lapse demogràfic, el col·lapse democràtic, el col·lapse socioeconòmic i etcètera–, deixant la qüestió principalíssima de la independència com un mer “accident”, “afegitó”, o “ítem” programàtic, assolirà, sens dubte, noves platges, però en terra de ningú. I ja sabem que romandre en terra de ningú, ni en el cas que Catalunya arribés a desaparèixer com a nació arrossegada per les marees de l’apocalipsi que ens anuncien, significa esdevenir tabula rasa on el sistema que es pretén de combatre tornarà a escriure amb els rengles torçats de costum. I aleshores no tindrem ni societat transformada ni nació alliberada.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes