De Vicenç Altaió a Albert Serra i viceversa: enllaços (no pas llaços) amb l’avantguarda

El teatre de l’Espai Brossa – Centre de les Arts Lliures de Barcelona, que presideix el poeta i escriptor Vicenç Altaió, va ser l’escenari de la presentació del seu darrer llibre, Enllaços amb l’avantguarda: de J. V. Foix a Albert Serra. Escriptures, art, cinema i política, publicat per Lleonard Muntaner. L’acte va aixecar una certa expectació, perquè consistia en una conversa entorn de les avantguardes i la tria de creadors feta per Altaió en el llibre, el seu cànon personal, amb un dels protagonistes de l’obra, el més jove, el cineasta Albert Serra.

L’escenificació va ser sòbria, agradable i continguda en el temps. Va obrir l’acte el crític Manuel Guerrero, autor del pròleg del llibre, que el va contextualitzar i va remarcar el paper i la influència d’Albert Serra en Vicenç Altaió. Va recordar que es van conèixer l’any 2008 a Figueres durant el cicle d’activitats “La mirada Portabella”, dedicat al cineasta Pere Portabella. En aquella primera trobada, Albert Serra portava un munt de llibres escrits per Altaió, i va demanar que els hi dediqués. Guerrero va remarcar la “devoció” que Albert Serra tenia per Vicenç Altaió.

En el pròleg, explica: “Un dels llibres que Albert Serra portava per signar era Tràfic d’idees, publicat l’abril de 1986, dins la sèrie d’assaig d’Edicions del Mall. Es tracta del primer lliurament [de dotze] del que serà un dels projectes literaris i intel·lectuals més ambiciosos d’Altaió: la sèrie ‘Tràfic d’idees’.” I afegeix: “Al costat de la seva poesia, els volums de ‘Tràfic d’idees’ acabaran sent, al meu entendre, la part més innovadora de la seva escriptura. Llegint-los queda clar que la seva obra va més enllà de la literatura, abasta i traspassa les fronteres de l’art i les diverses disciplines, i proposa una política cultural, concretada també amb la creació de revistes, esdeveniments i institucions més o menys efímeres, i alhora hi ha la creació i construcció d’un personatge singular: el traficant d’idees.”

Enllaços amb l’avantguarda: de J. V. Foix a Albert Serra és un aplec d’articles i converses, texts que Altaió recupera i revisa i que parlen de Picasso, Miró i Tàpies, de Pere Portabella, Joan Brossa, Palau i Fabre, Carles Santos, Pere Noguera, Valère Novarina i Per Cromwell. I obrint i tancant el llibre, l’autor hi ha col·locat una colla de texts dedicats a Albert Serra i a l’experiència tan important que per a Altaió va significar la seva participació en el film Història de la meva mort, fent de Casanova. “Vaig viure-hi l’experiència de cultura més radical de la meva vida”, ha escrit Altaió. I Manuel Guerrero destaca: “Els films d’Albert Serra i la imatge de Vicenç Altaió fent de Giacomo Casanova formen part de l’eternitat. El poeta, traficant d’idees, ha traspassat el llenguatge i ha esdevingut, gràcies a les imatges en moviment, un personatge immortal.”

Feta la presentació, a l’escenari de l’Espai Brossa es van asseure Albert Serra i Vicenç Altaió, que van començar a conversar:

—Albert Serra [A. S.]: En el llibre hi ha textos bastant extraordinaris, perquè s’escapen de textos similars, de personatges als quals s’han dedicat assajos molt més llargs. Això passa amb dos o tres personatges, sobretot a través de converses, que jo sincerament no havia trobat mai d’un interès tan gran com el que hi ha en el llibre. Des del meu punt de vista, la conversa amb en Pere Portabella és un d’aquests textos notables, perquè d’en Portabella n’hem sentit les mateixes coses moltes vegades. Això pot portar a un nivell de reflexió una mica repetitiu o que no tingui tot l’interès que s’hauria d’esperar. Però, en aquest cas, és una conversa superinteressant, d’una gran finor d’anàlisi, tot i que plena d’anècdotes, perquè s’hi parla de coses molt antigues sobretot. Trobo que conté tota mena d’anàlisi artística, sobretot, perquè s’hi parla molt del que és l’avantguarda, amb una lucidesa i una perspicàcia que hem trobat a faltar moltes vegades. Sincerament, és un dels grans descobriments i una de les sorpreses. No me’n recordo ni he mirat d’on provenia el text o d’on va sortir.

—Vicenç Altaió [V. A.]: Aquesta conversa es va publicar amb motiu de la represa d’una exposició dedicada a la Biennal de Venècia del 1958. Va ser una conversa feta per a la Galeria Mayoral, just abans de la pandèmia, sense públic. I vam fer servir un procediment que té a veure amb un fet que tu sempre has postulat (i en Portabella també), però en el teu cas és molt manifest: el valor del llenguatge a partir de la conversa, perquè, com sempre he dit, tu ets un cineasta filòleg. Un cineasta filòleg seria algú que ha fet estudis de filologia i que traspassa en el cinema aquelles coses que la literatura ha pogut arribar a perdre. Una, i això em sembla fonamental, és el treball sobre la mateixa textualitat, sotmesa actualment a les noves tecnologies o a l’obsessió que hi ha de substituir l’economia per allò que abans en dèiem la cultura.

Això té a veure també amb el que Manel Guerrero deia de mi: “Quan vas fer d’actor.” No, jo no vaig fer d’actor, jo vaig aprendre amb tu. Una vegada, Albert, tu em vas convidar a participar en una pel·lícula i jo vaig acceptar-ho sobretot perquè tenia ganes de veure en directe quina era la teva poètica. I gràcies a veure quina era la teva poètica, jo em deixava anar, amb la gratuïtat que és tot acte creatiu, sabent que al darrere hi havia una persona que treballava aquella indisciplina d’una manera disciplinada. I això és el que té a veure amb tots els autors que es troben enfilats en aquest llibre i que al llarg d’aquests quaranta anys he tingut una mirada pròpia per fer-los companyia i per explicar, posem per cas, com un Perejaume podia agafar el pairalisme i capgirar-lo; com havíem après de Foix que per anar endavant has d’anar enrere.

La conversa amb Pere Portabella va tenir una certa dificultat pel seu estat de salut, perquè feia certes repeticions i deixava buits, de tal manera que en l’edició de la conversa hi ha un cert treball filològic, que vol dir també un treball ideològic. Moltes coses que sabíem del seu cinema i de la seva actitud davant la vida, tant en la dimensió política com en l’estètica, jo les podia traduir a través de les seves mancances. I aquest crec que és l’aspecte original i de genialitat, que pot arribar a caracteritzar gent com tu quan treballeu amb sistemes que poden ser el document. En aquest cas, convertir una entrevista, una conversa llarga, en un acte de creació.

De l’anècdota i dels creadors travessats per l’esperit subversiu de l’avantguarda 

—A. S.: La segona conversa que vull destacar és la que teniu amb en Julià Guillamon sobre en Palau i Fabre. És un text fresc i un text que, a més a més, es troba travessat per dues coses molt importants. Una és aquesta cosa del foc, del fulgor de l’avantguarda, i de com això determina unes formes de vida. En el cas de Palau i Fabre expliqueu algunes anècdotes de la manera de viure, que són divertides i que van en la línia de tota aquesta avantguarda, que no solament es tractava d’un treball intel·lectual –no parlem d’un Carles Riba–, sinó que són éssers travessats per l’esperit subversiu de l’avantguarda i d’això en fan tot un modus vivendi i un modus operandi a tots els nivells.

En aquest sentit, és una gran influència tant Brossa com Palau i Fabre, per la manera d’enfrontar-se a la vida. Jo crec que t’han influït molt a tu, més que no pas Foix, que de manera d’enfrontar-se a la vida no en tenia cap. M’entens? I, en canvi, en Palau sí que hi ha alguna cosa de joc i fabulació de la pròpia vida (i no parlo dels extrems superexigents i agressius i violents de Dalí). Aquesta incorporació del joc a la vida quotidiana i a les relacions humanes i fins i tot a la manera de comportar-se, crec que ha creat una escola, sobretot com un mirall, com un exemple on qualsevol actitud burgesa queda completament fora de lloc i foragitada per pobra i per poc imaginativa.

—V. A.: En aquest cas concret, hi ha una altra cosa que és molt pràctica i que vaig evocant com a testimoniatge per a les generacions futures: no defugir l’encàrrec, en contra d’aquesta idea excessivament romàntica de l’escriptor maleït en la pròpia adversitat. Això moltes vegades passa perquè la metaliteratura condemna i separa la vida de la seva pràctica. Però la substància que nosaltres tenim d’allò que hem viscut és una substància que es transforma, perquè no especulem, que és allò amb què t’has d’enfrontar en el moment de fer teoria literària, o filosofia, o moral estètica, sinó que la vida et supura dintre d’un anecdotari. De tal manera que tots sabem que la cultura és un fet que transcendeix la fatalitat biològica. La vida et condemna a la desaparició, mentre que la matèria cultural és allò que transcendeix la vida i la humanitza. Aquest és un aspecte que volia destacar.

L’altre aspecte, l’has dit molt bé, és que la nostra generació, anomenada genèricament postmoderna, és una generació que evita en el seu moment el dogma. I d’alguna manera també evita el cànon. Nosaltres vam sortir tenint al davant l’eixutesa lingüística del darwinisme en la mort de l’art. Hi havia aquelles pràctiques de fotocòpia en blanc i negre dels artistes conceptuals. Un petit moviment acabava caracteritzant una gramàtica. Nosaltres això ho trobàvem molt pobre. I va ser així que vam començar a donar el mateix valor a la ruptura de la joventut i la seva passió, que a allò que era clàssic. I al mateix temps, podíem considerar que una civilització tenia elements humans universals en allò que era la recerca d’una identitat ultralocal. I defugint d’alguna manera el que ha estat el cosmopolitisme substitutori i també el regionalisme local, vam crear una poètica que és molt propera i a la qual tu pertanys d’una manera molt manifesta. Els fets ultralocals són manifestacions del que és universal i a l’inrevés. I no hi ha cap mena de dubte que els artistes catalans anomenats majors, Picasso, Miró i Tàpies, són també filòlegs, perquè escriuen malgrat que pintin i fan una escriptura que nosaltres podem identificar i reconèixer i tothora els seus signes són totalment universals, i com més universals millor.

En canvi, tots aquells artistes que són mimètics amb les tendències, o que segueixen els corrents, amb el mercat i tot plegat, acaben fonent-se i desapareixent. Jo aplaudeixo tota la teva trajectòria, la valentia i originalitat amb què t’has enfrontat i no has defugit fins i tot el marc de la cultura del reconeixement, que precisament en el món del cinema passa pels festivals de cinema, i tu t’hi enfrontes allà i ho saps girar. Això és el que hem après d’aquesta gent: la indisciplina que Portabella en diu “impugnar les normes”.

—A. S.: En un moment del llibre fas una distinció, parles dels artistes treballadors en oposició als artistes ganduls, i constates que tots els grans noms que hi apareixen són grans artistes treballadors. I aquí també es veu una altra cosa, que és que a vegades l’avantguarda també se sosté sota la pròpia tradició individual, de cada persona, que d’alguna manera es pot participar evidentment de moviments, i tu sempre ets allà, amatent, per a veure, precisament, els enllaços –no llaços, enllaços–, perquè mires amb molta precisió aquestes filiacions, on es poden veure aquestes connexions, però inevitablement cada un d’aquests artistes acaba construint la seva obra autònoma. I fas valer aquesta autonomia, que es mostra en aquestes grans converses, perquè això és el que en el fons acaba creant aquesta inadaptació en positiu respecte al món en general.

Al mateix temps, tornant a allò que deia abans, aquests noms són fets d’anecdotari, com tu dius. I aquesta és la gran paradoxa. No són fets de grans sentències, sinó que, precisament perquè vénen de l’avantguarda, són fets d’anecdotari, són fets d’una certa ironia, sempre, i són fets d’una lleugeresa que és el que realment els entronca amb l’esperit contemporani i, fins i tot, amb aquest menyspreu per la pròpia solemnitat, que això sí que ho tenen tots, malgrat que hagin estat posteriorment grans noms a la història de l’art. […] L’exemple més paradigmàtic d’aquest imaginari seria Dalí, que porta això a l’extrem, a l’origen, aquest origen entre allò popular i allò grotesc, la barreja entre l’anècdota i la categoria.

—V. A.: És que això és la prosa. És a dir, alguns de nosaltres vam néixer amb la fatalitat de la poesia, que és més que un gènere…

—A. S.: Un destí.

—V. A.: Una fatalitat, efectivament. La poesia contemporània trenca per damunt de tot la sintaxi, perquè és hereva de l’avantguarda. D’aquesta manera disloca el sentit gramatical per obrir noves capes de sentit i fins i tot noves capes de realitat, com en el cas de la revolta surrealista, que per a nosaltres va ser cabdal. I com que volíem defugir el realisme social que ens dominava, vam haver d’anar a parar inevitablement a un cert hermetisme. Hermetisme que ens va acompanyar generacionalment pel camp de la filosofia. Però si no haguéssim tingut vida i haguéssim quedat tancats en el laboratori de l’escriptura, segurament hauríem acabat condemnats pel costat més sòrdid de l’acadèmia. Que és una de les coses que l’epíleg [obra de Margalida Pons] ens retreu. Retreu que retraguem a l’acadèmia el seu esperit no avantguardista. I ve a dir que un dels pocs espais de pensament crític en aquests moments es torna a trobar a la universitat. Aquest és un aspecte significatiu.

L’altre aspecte que tu apuntes, que és molt interessant, és aquesta no-diferència entre vida i obra i l’anecdotari. Jo amb aquest llibre acabo la sèrie “Tràfic d’idees”. Aquesta sèrie la vaig començar l’any 1982. Era a París, en un bar, esperant un amic, l’artista Antoine Laval, que practicava l’art per correu. I mentre l’esperava, per la televisió va aparèixer el general Jaruzelski, fent un cop d’estat a Polònia. I just al mateix moment entrava Antoine Laval que portava el diari Libération obert i estava indignat amb la notícia de la detenció del filòsof Jacques Derrida per tràfic d’estupefaents. És clar, jo vaig lligar tot seguit l’una cosa amb l’altra i vaig dir a l’amic: ni el cop d’estat és un cop d’estat per ideologia de la llibertat, ni fins i tot per l’ordre, ni tampoc han detingut Jacques Derrida perquè trafiqués amb estupefaents. Tots estem condemnats per les idees. Aquest és el setge que hi ha permanentment entre el que en dic la prosa, l’èpica, la narrativitat, i el que en diem la poesia, que és el costat transgressiu i el costat no visible.

Nosaltres, com a generació, hem perdut el sentit de la història, però també hem perdut el sentit, d’alguna manera, de l’anècdota. El proper llibre, que sortirà l’any vinent, és el primer volum de les memòries, El somni de la subversió. Tu, indirectament, me’n vas donar el títol, durant una conversa informal. I aquest és un llibre de memòries que es basa en el principi de la suma d’anècdotes. Vulgueu que no, l’anècdota existeix perquè hi ha una vivència cultural i, per tant, una vivència no acadèmica. I de la gosadia d’haver trucat a la porta del poeta J. V. Foix, quan era a punt de fer vuitanta anys. Jo li vaig dir: “Perdoneu que us molesti.” I ell: “Passeu, passeu, que dels meus no en queda cap. Ara us toca a vós.” Enllaç. I l’anàvem a veure perquè era el continuador de l’esperit de l’avantguarda. I em deia repetidament: “Altaió, no us penseu pas que perquè porteu els cabells llargs i greixosos sereu més artista que els altres.” Pam! I aleshores anava a la seva biblioteca i prenia un volum de la Fundació Bernat Metge i llegia sobre un jove que va a veure un poeta i que li diu: “No us penseu pas que perquè porteu els cabells llargs i greixosos i les ungles brutes…” I tancava el llibre, me’l posava al davant i deia: “Aquest! Plotí.” El neoplatònic. Aquesta anècdota ens venia a dir que l’essència de les coses sempre és la mateixa i el que canvia són les formes. Aquest era el gran mestratge. Al llibre hi ha també anècdotes necessàries plenes d’humor per a fer-nos entendre com eren dues persones que no formaven part del cànon de l’avantguarda i que els havíem d’acollir. En aquest cas, Josep Palau i Fabre i Joan Vinyoli. Perquè vivien amb intensitat, i gràcies a la vivència hi havia una transgressió.

I aquí la conversa entra en la recta final, parlant de la participació de Vicenç Altaió en la pel·lícula d’Albert Serra fent de Casanova. 

La culminació utòpica entre el conscient i l’inconscient

—A. S.: Quan tu, Vicenç, et fas actor, jo crec que d’alguna manera això et porta a la culminació de tot un treball d’avantguarda d’una manera imprevista, imprevisible, fins i tot a través de la destrucció del llenguatge, de tot aquest terreny una mica controlat. De cop i volta, això es transforma, precisament per amor, per generositat vers l’esperit de l’avantguarda, es transforma en un pur llançament al buit de l’irracional. En aquest cas, de la performance pura en una pel·lícula de la qual desconeixes tots els codis de fabricació, tots els codis de representació i, no obstant això, t’hi llances, amb l’esperit que tu deies de l’avantguarda, “que jo sóc aquí per servir la causa de la pel·lícula” i en el fons la causa de l’avantguarda. Llavors, tota l’escriptura que havies desenvolupat amb llibres, i d’una manera una mica menys brillant en la gestió cultural, es transforma en una altra cosa completament diferent, en relació amb l’efímer. Com que està enregistrat, que el cinema és una forma d’enregistrament, ja no és tan efímer.

I amb el convenient treball filològic a posteriori, però no a priori. És a dir, que la performance en els rodatges es convertia en el caos i el descontrol i era l’entrada a la porta de l’irracional més absolut. Això, malgrat tot, acabava creant un text visual, filològico-visual i filològico-escrit, a través dels diàlegs memorables. I, precisament per aquest tipus de fabricació, no solament memorables sinó en molts de casos visionaris. I, a més a més, per una espècie de miracle estrany, això es convertia en un retrat bastant fidedigne del personatge de Casanova i de la velocitat que el caracteritza en les seves memòries, d’aquesta simultaneïtat d’estímuls, tan daliniana també, d’anar de l’anècdota a la categoria, que es veu a la pel·lícula.

—V. A.: Nosaltres, la meva generació, vam viure tot el que era el somni de la subversió i la institucionalització, no pas de la subversió, sinó d’un nou ordre. Llavors, sense adonar-nos-en, havíem anat perdent una flexibilitat creativa que s’ha mantingut en el cor de la cultura, però s’havia anat aigualint en la seva superficialitat.

És clar, treballar amb tu em va representar tornar a viure tot el que en l’avantguarda havien fet altres generacions i allò que en part havia fet la meva, en l’estil neoavantguarda. D’alguna manera, un fet totalment nou, des d’un punt de vista metodològic. Ara, com que jo ja tenia una edat avançada i a la pel·lícula encara havia de ser més gran, perquè havia de fer d’un Casanova decrèpit, què em trobava? Doncs, com que tu feies la crítica a Casanova donant-li un sentit de realitat més alta, jo havia de vigilar de no caure a l’altre costat i convertir el personatge en una sàtira. De tal manera que en cap moment no vaig perdre la dignitat intel·lectual. Era un acte d’amor el que tu em donaves i el que jo et podia donar. I això va fer que, per exemple, de dia, durant el rodatge, com que jo no portava les ulleres i no podia llegir res, quan arribava la nit, tot i que em deies que no llegís, jo llegia secretament i clandestinament les memòries de Casanova. Era com quan vaig visitar la segona o tercera vegada J. V. Foix, que em va dir a cau d’orella: “Llegeixi Dalí.” Perquè a la nostra generació Dalí estava totalment proscrit per un tema polític. Però, és clar, no només havíem d’estar amatents a Miró, sinó també a Dalí.

I a més de les memòries de Casanova, també m’havia portat un altre llibre que havia escrit en Carles Hac Mor sobre les performances d’en Jordi Benito. Explicava, per exemple, que ell dormia amb un porc i que el queixalava. És clar, amb la suma de les memòries de Casanova i les performances d’en Benito i en Carles Hac Mor, sortia a escena carregat, amb un impuls d’alguna manera innocent, perquè no abandonava la cultura, perquè la cultura era un acte d’innocència.

—A. S.: Aquesta innocència, precisament, culmina, penso jo, en el tema que ho vertebra tot i que ho sublima tot i que dóna sentit a tot aquest treball i a tots aquests enllaços i a totes aquestes connexions, que és indiscutiblement el tema del somni, de l’inconscient. Tot això acaba amb la realització de l’ideal màxim, de l’ideal suprem, en què aquesta part de l’inconscient comença a dominar tota la nostra vida i d’alguna manera allibera les porcions que des de feia tant de temps tots els artistes havien somiat alliberar. La utopia última de fusió absoluta amb la ficció, de viure realment en un món on tot és possible i on ja no hi ha més fronteres entre el conscient i l’inconscient, entre el creatiu i el pràctic.

Vicenç Altaió va voler acabar la presentació llegint un poema que hi ha al final del llibre, dedicat a Albert Serra.