No ens enganyem sobre tot això que passa aquests dies. Durant anys, almenys durant set anys, l’unionisme, aquest nacionalisme espanyol militant que vam veure ahir pels carrers de Barcelona, existia però s’havia limitat a fer un mig somriure displicent. Perquè en realitat estaven convençuts que ells eren el poder. Ja ho veien, que nosaltres anàvem avançant en el projecte de crear la república catalana, però pensaven que no hi arribaríem mai i que per tant no calia entrar en el debat ni en la confrontació democràtica de les idees o de les xifres –un terreny que sempre han volgut esquivar.

Ells estaven convençuts que la independència no arribaria. No perquè creguessen que ells són més, que saben perfectament que no és cert, sinó perquè creien rotundament que disposaven de la mà de ferro de l’estat. I perquè creien cegament en la capacitat d’aquest estat de destruir-nos en el moment que calgués, sense contemplacions. En comprovar que això no és així és que vénen els nervis, tan visibles, i el canvi sobtat d’estratègia.

Un canvi d’estratègia que té dos pivots ben clars. D’una banda, hi ha la voluntat d’escampar la por, cremant les naus, més enllà i tot de la violència estatal. Per això Caixabank i el BancSabadell han fet un pas que volien evitar i que els portarà gravíssims problemes en el futur. Perquè és massa evident que moure les seus socials sense moure els centres de dades –que per llei han d’estar en territori de la Unió Europea– invalida completament l’argument de la seguretat jurídica i converteix la maniobra de la setmana passada en un simple acte de propaganda clar de tots dos bancs al servei del Partit Popular. I un gest com aquest, en empreses que tenen clients de tots els colors polítics, tindrà repercussions importants.

El segon pivot ha estat la manifestació d’ahir. I aquest és particularment interessant. Molt. Fins ara els unionistes afirmaven ser una majoria silenciosa perquè això els permetia de fer trampes sobre la seua representativitat –tot i que va quedar ben contrastada a les eleccions del 27-S. Que ara accepten de competir és molt positiu, perquè la lògica de la competició inevitablement significa que un dia o altre hauran d’acceptar que ens comptem per veure quants som a cada costat. Justament la cosa que ells volien evitar fos com fos.

Que al carrer ahir ells fossen més que mai no havien estat mai no té cap secret. Quan haurien de mobilitzar-se al màxim de la seua capacitat sinó ara, dos dies abans de la proclamació? Però, més enllà de les manipulacions, hi ha dos detalls sobre els quals m’agradaria cridar l’atenció. El primer és que són els que són. S’han comptat al carrer i han quedat molt lluny, immensament lluny, de les mobilitzacions sobiranistes. Poden fer titulars exagerats i poden inventar-se el que vulguen –si poden dir, com diuen, que en el referèndum no va haver-hi agressions, com no voleu que diguen que ahir van ser milions? Però la realitat no s’inventa.

I la segona cosa: malgrat haver entrat finalment en el joc de competir, crida molt l’atenció que continuen pensant com si no haguessen de fer-ho. Els crits dels manifestants, ahir, no eren els crits d’una gent que creu que cal convèncer els veïns de sumar-se a un projecte il·lusionador, sinó el crits dels qui creuen que el poder ha de reprimir, tan brutalment com siga necessari, els actes de l’altre. No cridaven a que la gent se’ls sumés: reclamaven que l’estat reprimís als qui no pensen com ells. I això em sembla especialment interessant perquè indica que l’espanyolisme militant, que no és ni de bon tros tot l’espanyolisme d’aquest país però sí la part més bel·ligerant, està profundament desconcertat.

De tot allò que ha passat aquests darrers dies, l’element que ha causat un impacte més gran a la Moncloa i en els cercles unionistes ha estat comprovar la capacitat de resistència dels ciutadans. Amb això no hi comptaven i la manera com vam defensar les urnes és una notícia terrible per a ells. Perquè els ha fet veure, cosa que no s’ho esperaven, que amb la violència institucional no és gens segur que puguen doblegar Catalunya; més aviat al contrari. I això els ha fet dubtar sobre la capacitat real d’aturar-nos. Tot allò que havien somiat durant set anys de sobte és fals. El referèndum no es farà, deien. No tindreu urnes, deien. La gent no anirà a votar, deien. Quan hi haja escenes de violència us espantareu, deien. No resistireu la força de l’estat, deien. I mireu el que ha passat i mireu on som.

En veient això, podrien optar per resignar-se o podrien optar per intentar convèncer la població que és millor ser espanyol que no pas aventurar-se en una república nova. Si fos així tindria molt sentit engegar una dinàmica de manifestacions i mobilització al carrer, de debat intel·lectual. Baixar a la batalla del dia a dia i guanyar-se el respecte que s’ha guanyat l’independentisme batallant en cada cantonada al costat de la gent, explicant cada nit com es farien les coses.

Però estan tan desconcertats i perduts que han canviat d’estratègia i s’han  llançat al carrer sense canviar de discurs ni d’intencions, sense oferir res d’interessant i atractiu als sectors que ara no els escolten. I així no fan res més que perdre el temps i les energies.

Perquè, com és ben fàcil d’entendre, convertint els seus actes en una crida a la repressió, abraçant els policies que van agredir amb tanta violència la gent el primer d’octubre i presentant com a solució que Puigdemont vaja a la presó no convenceran mai la majoria d’aquest país, aquesta majoria ferma i consistent que a les urnes i al carrer ja ha demostrat sobradament no solament que sap el que vol sinó també que no tem ja ni les amenaces ni la violència. Si vam resistir les porres amb tanta dignitat com es pensen que no resistirem els seus crits?

Vist des d’aquesta perspectiva la manifestació d’ahir, tal com va anar, sobretot demostra la por que tenen de sobte els unionistes, en haver descobert que tot allò que pensaven que no els fallaria, la força repressora d’aquell estat en el qual van creure cegament durant set anys, a l’hora de la veritat va i resulta que els ha fallat i no els serveix ja per a impedir la independència.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]