De paradís pesquer a desert tòxic: el gran desastre de la mar d’Aral

  • Sergi Unanue s'endinsa al desert d'Usbèquia per veure els efectes de la desaparició de la mar d'Aral, un dels pitjors desastres ambientals de la història de la humanitat

VilaWeb
Sergi Unanue
10.06.2024 - 21:40
Actualització: 12.06.2024 - 22:00

Les seves aigües alimentaven milions de persones en un radi de milers de quilòmetres. Però l’avarícia ha assecat gairebé del tot el llac, que havia estat el quart més gran de la Terra. En només seixanta anys, les tranquil·les ones plenes de vida han estat substituïdes per dunes de sorra verinosa. La història de la mar d’Aral s’ha convertit, malauradament, en el desastre ecològic més greu causat intencionadament per l’home.

Un dels llocs que ho exemplifica més bé és Moynaq, un poble tranquil d’Usbèquia que als anys seixanta era conegut a tota la Unió Soviètica com una destinació on anar de vacances. Banyat per les aigües de la mar d’Aral, del port de Moynaq, en sortien grans vaixells pesquers que tornaven carregats de grans quantitats de peixos, molts de més d’un metre de llarg. Pels voltants hi creixien plantes i arbres. També hi havia una gran diversitat d’aus i mamífers, com xacals o llops. Era un ecosistema únic amb un clima suau que atreia turistes nacionals que volien estiuejar a la vora del llac.

Fotografia d’arxiu del museu de Moynaq, on es veu el llac quan encara arribava al poble.

No obstant això, Moscou va prendre una decisió controvertida. Volien aprofitar aquelles aigües per cultivar-hi cotó, un producte molt lucratiu però que necessita molta aigua. Per aquest motiu van desviar el curs dels rius Amu Daria i Sir Daria, que eren els encarregats d’omplir l’Aral. Aquella decisió va enriquir les arques de l’URSS, que va veure com, en tan sols vint anys, duplicava la producció de cotó i es convertia en un dels principals productors d’aquest cultiu del planeta. Però en aquella mateixa època, la mar d’Aral anava perdent 90 centímetres cada any. El llac desapareixia de manera irreversible. I el pitjor de tot era que els soviètics n’eren plenament conscients.

Avui, Moynaq es troba enmig d’un desert. No hi ha rastre de la biodiversitat que hi floria ni de cap turista que hi vingui a estiuejar. El llac no es veu enlloc. De fet, queda menys d’un 10% del que havia estat, i es troba a gairebé 100 quilòmetres d’allí. L’únic que queda d’aquella època, més verda i gloriosa, és un cementiri de vaixells, vestigi d’un passat molt proper difícil d’imaginar.

Evolució de la mar d’Aral aquests darrers quaranta anys.

Un desert amb petxines

Vaig arribar a Moynaq després de tres dies de viatge dormint en autobusos i trens. La calor era asfixiant, vora els 40 graus, especialment alta per a aquella època de l’any. “Com més va fa més calor, i durant més temps”, em van explicar en una botiga quan em van veure buscant aigua congelada per refrescar-me. El canvi climàtic agreujava la situació de la regió.

Això sí, el poble es veia més bé que no m’esperava. De fet, era un dels pocs que havia aconseguit sobreviure a la desaparició de l’Aral. Moltes altres localitats, més petites, no havien tingut més opció que deixar-se empassar per la sorra del desert. El llac alimentava, donava feina i, en definitiva, feia possible la vida, allà. Quan es va acabar la pesca i el turisme, en molts casos, va significar la mort de la localitat. Els veïns van optar per plegar veles i anar-se’n a uns altres indrets amb més oportunitats, com ara, la capital del país, Taixkent, o a Rússia, on estan força ben connectats amb tren.

Monument a Moynaq on es recorda com eren les vistes fa unes dècades.

Moynaq havia estat al límit de convertir-se en un poble abandonat més al desert d’Aralkum, que ha aparegut arran de la desaparició de la mar d’Aral. Però pel que veia, semblava que havia revifat els darrers anys. Una part gran de la localitat era especialment nova, cosa que em va sorprendre. M’havien dit que m’hi trobaria un poble fantasma.

Quan vaig arribar a l’antic port, em vaig trobar la imatge surrealista que explicava més bé la tragèdia: el cementiri de vaixells. Una dotzena d’embarcacions descansaven sobre una mar de sorra, rovellats pel pas dels anys. M’hi vaig endinsar, vaig accedir amb cura a les cabines i a la zona de coberta. Es feia molt difícil arribar a copsar la idea que els més vells del poble havien vist aquells vaixells navegar dia sí i dia també, amb desenes de pescadors a sobre. Embarcacions com aquelles de la mar d’Aral havien arribat a proveir una sisena part del peix que es consumia a tota l’URSS. En compte d’allò, ara eren protagonistes d’un decorat distòpic.

Es pon el sol al cementiri de vaixells de Moynaq.

Ho confirmava un altre símptoma d’aquella malaltia. Si em mirava entre els peus, a la sorra, hi podia detectar fàcilment desenes de petxines. Aquella imatge em va colpejar amb força. Per a la meva ment, de manera inconscient, havia estat més fàcil d’explicar un grapat de vaixells sobre la sorra que no pas bilions de petxines repartides per tot un desert. Era la primera vegada que veia una cosa així.

Buscant per l’horitzó, tot allò que albirava era sorra i petits arbustos. La vida havia desaparegut gairebé del tot. A més a més, aquell desert no era com cap altre. Com que la mar d’Aral era un llac salí, va deixar restes de sal. Això, afegit a la presència de pesticides i fertilitzants que provenien de les restes d’aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria, van castigar la regió amb una nova maledicció: sorra tòxica. Cultivar-hi res és molt complicat i, a més, la presència d’aquesta sorra en l’aire és un perill per als habitants que encara hi ha, una situació que s’agreuja amb les tempestes de sorra que no perdonen la regió. Els qui viuen ací tenen problemes congènits i malalties respiratòries.

Vaig decidir que acamparia allà. L’oferta d’allotjament al poble era molt limitada i, com sempre, jo portava la tenda d’acampada. De segur que podria passar-hi una nit tranquil·la. Quan va arribar la foscor, vaig plantar la tenda sota l’atenta mirada d’un mussol que no semblava pas que l’espantés la meva presència.

Passant la nit al cementiri de vaixells de Moynaq.

El futur de la mar d’Aral no és gaire optimista. Molts científics han catalogat la tragèdia d’irreversible. De fet, algunes espècies de peixos que només eren presents al llac s’han extingit. L’ONU ho considera un dels desastres ambientals més greus de la història. I si l’URSS encara existís avui, la situació encara podria ser pitjor, perquè tenien pensat de fer quelcom similar amb el llac Baikal, a Sibèria, el més profund del món i amb un ecosistema únic al planeta.

Però ara mateix la Unió Soviètica és tan sols un capítol de la història. D’aquell gran país, n’han sortit quinze de més petits, cadascun amb les seves particularitats. I, com que la mar d’Aral ha quedat dividida en dues nacions, també ho ha fet la seva sort. A la part nord, al Casaquistan, sembla que hi ha més esperança que no a la part d’Usbèquia. Amb més recursos i voluntat de solució, el vessant septentrional s’ha recuperat una mica aquests darrers anys. Ha estat al Casaquistan on s’han vist una sèrie de mesures, com ara, implementar tecnologies més eficients energèticament per als cultius o, sobretot, construir-hi d’una presa. Tot plegat ha permès una minsa recuperació a la part nord, que, fins i tot, ha vist com tornaven peixos al llac, que havia experimentat un augmentant tan alt en els nivells de salinitat que hi havien fet impossible la vida. Però a Ubsèquia, l’antiga mar no té esperances.

El desert d’Aralkum cobert de petxines, una imatge inversemblant.

La nit al desert va ser tranquil·la i suau. Feia dies que no dormia tan bé. Quan em vaig despertar, els raigs de sol ja començaven a impactar en els vaixells oxidats. No gaire lluny, dalt d’un turó que abans era la costa, s’alçava un far que ja no guiava ningú. Allà hi havia una aura especial. Amb raó, en deien cementiri de vaixells. A mi m’evocava instantàniament un cementiri d’elefants. Aquella part de Moynaq era on aquelles grans bèsties havien decidit donar per acabada la seva vida, juntes, i ara només en quedaven aquells esquelets plens d’història. Sense la mar d’Aral, ara tocava al desert d’Aralkum d’ocupar el seu lloc i recordar a tota la humanitat l’impacte que tenen les accions de l’home en l’ecosistema i el planeta. No hi ha res que sigui gratuït.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any