Tot just fa quatre anys, les inversions de l’estat a Catalunya representaven un raquític 35,7% del pressupost pactat i érem en la data límit per a aplicar la sentència del TSJC que imposava un percentatge del 25% de castellà a les aules. En tots dos casos, Catalunya no disposava de cap institució, classe o grup dirigent capaç d’enfrontar-se al repte. Érem –som– en plena degradació dels rèdits polítics, econòmics (!?) i administratius concedits a Catalunya els anys de règim autonomista, les mostres fefaents dels quals es troben a l’informe Fènix acabat de fer públic, encara que subjectivament els seus autors no acabin de fer el pas on hauria de desembocar objectivament una freda lectura del seu treball: si no assolim la independència i fundem un estat, solament queda una degradació humiliant i una decadència imparable. Entretant, però, el sot entre el carrer i les institucions no ha fet sinó aprofundir-se: avui, l’aprovació dels pressuposts de la Generalitat representa, com en cap altre moment, l’ordre falsari de l’autonomisme, que havíem deixat enrere, mentre la lluita de la comunitat educativa al carrer posa a l’ordre del dia la necessitat d’independència. La contradicció no pot ser més evident i el comportament institucional més cínic.

Pel que fa a la guerra contra la llengua pròpia, estat i acòlits la faran durar tant com calgui fins que sigui arraconada als àmbits gairebé domèstics o especialitzats. Una guerra, fins avui, en què les entitats civils i socials i les plataformes culturals participen (quan són conscients que estem en guerra) en unes condicions tan precàries, amb unes armes tan esmussades, i una moral tant més digna d’esment per la seva dignitat enfront de l’arbitrarietat sistemàtica de l’enemic, que no en vol sinó la submissió i, estratègicament, l’extermini. Per moltes voltes que hi donem a la casuística legal, per molts decrets que es promulguin, i per moltes seguretats que s’ofereixin a una població exhausta, però viva, el sentiment generalitzat era que el futur no es fonamentava en decisions parlamentàries, sinó en la capacitat de resistència de la gent. Ho direm d’una altra manera: en una qüestió vital com la llengua, el parlament ha representat el parer del poble? I si admetem que no el representava, podem dir que no som governats democràticament? I, si arribàvem a aquest punt, quina havia de ser la nostra responsabilitat individual i col·lectiva? Quan la corretja de transmissió entre institucions i carrer s’ha trencat, les grapes no serveixen de res: cal refer la corretja. Ho veiem aquests dies: què criden aquests docents joves i no organitzats en l’assemblea educativa de Catalunya? Escoltem-los: “Jo crec en una educació pública i de qualitat que no deixi enrere ningú.” “Jo crec en la vaga com a eina per aconseguir les nostres reivindicacions.” “Jo crec en una comunitat educativa unida, forta i combativa.” “Jo crec en la solidaritat.” És la nova corretja, no pas al servei d’unes institucions caduques, sinó d’una nova manera de participar, construir i sostenir el país.

Fer recaure tot el pes de la crítica sobre partits i institucions ha tingut –i té– tot el sentit, perquè allò que s’anomena “societat civil” ha estat subjecta per la política autonomista al bany maria i no tenia prou musculatura política ni organització ni lideratge per a revoltar-se: perseguida sense treva per les pitjors pràctiques dels aparells de l’estat, bombardejada per uns mitjans subjectes als interessos oficials d’aquí i d’allà, i esgotada pels anys de dipositar en el sistema institucional les expectatives de fer un pas endavant en l’antagonisme contra l’opressor, la gent que els últims anys va protagonitzar i definir la política catalana i espanyola no tenia qui la representés en aquesta guerra, si no era per mitjà d’una renovada mobilització. Còmplices per passiva i víctimes propiciatòries de les divisions i jocs de poder entre els partits que fins el 14-F de 2021 encara es proclamaven independentistes, entitats i plataformes cíviques i culturals no van saber articular un front polític unitari, un programa comú de resistència, i una organització de base estesa a tot el país com una taca d’oli per a aconseguir complicitats en l’espai i en el temps en la defensa del català. N’hi ha que van renunciar a treure gent massivament al carrer mentre col·laboraven amb l’acord que equiparava català i castellà com a llengües d’ús curricular i educatiu. Eren faves comptades, en la mort programada de la llengua, que totes les giragonses del decret dels governs no podien emmascarar, i que van rebre l’oposició frontal de la comunitat educativa. No és que hi hagués res en contra de la utilització de mitjans juridicopolítics o de lleis aprovades anteriorment pel parlament en defensa del català, sinó que excloïen la participació conscient, directa i massiva de la gent en la resolució política del conflicte, o la rebutjaven atorgant a sindicats col·laboracionistes minoritaris el paper de comparses.

Perquè, recordem-ho, es tracta d’una guerra promoguda per l’estat, i el fet imperdonable és romandre a mercè de disposicions que ho fiïn tot a la interpretació legalista mentre el poder de fer o desfer resta a mans de qui et vol anorrear. En aquest sentit, els decrets de la Generalitat mai no han estat fiables enfront de les arremeses de l’estat, perquè no hi havia voluntat d’exercir el poder de què es disposa, ni tampoc de mobilitzar el carrer per a imposar continguts que no plaguessin al dominador i a la parcialitat militant d’uns jutges que apliquen sistemàticament el dret de l’enemic. (Inútil recordar que l’estat espanyol no és pas el canadenc, on el Quebec ha tornat a la càrrega en defensa del francès contra el fal·laç “bilingüisme”). I els efectes de tot plegat han anat a raure, finalment, en el fracàs objectiu del Pacte Nacional per la Llengua. Tornem on érem: necessitat d’independència.
Què costava, què costaria, ens preguntàvem alguns, crear una aliança entre docents, famílies i alumnes en assemblees per l’escola catalana, i oferir-les suport logístic, econòmic i jurídic, exigir la solidaritat de les institucions, i cercar la complicitat en àmbits empresarials, sindicals, acadèmics i internacionals? Al final, la mateixa gent de la base educativa, a còpia de picar pedra, ha hagut d’organitzar-se en termes nacionals, traspassar la Sénia, i demostrar que, entre més coses, un objectiu central del colonialisme és trossejar la nació sencera. (A València hem vist emergir, entretant, la solidaritat de les famílies amb els docents). En definitiva, s’ha obert un camp de lluita que retorna a la gent un protagonisme que no hauria d’haver perdut mai; i s’ha sostingut una organització de base per a nous envits els anys a venir. Quan el TC es desperti, es trobarà el monstre dels seus malsons viu i remenant la cua.
N’hi haurà que prefereixin discutir sobre formes de resistència més o menys efectives, legals, il·legals, provades, o per a assajar; també n’hi haurà que, farts de dilacions, posterguin la solució a un moment ideal i definitiu (“fins que no tinguem la independència…”), però el camí es fa caminant. Com diu Eneas a Meríones a la Ilíada (XVI, 630-631): “El desenllaç de la guerra el determina la força dels braços! És en l’assemblea on manen les paraules! Per això no convé que ens allarguem parlant, sinó que hem de lluitar!”.

Som de nou al camp de batalla per la independència.