Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Estic cert que ahir us va cridar l’atenció el banderam que es va desplegar rere la presidenta de Madrid i el cap de govern espanyol en la visita que aquest darrer va fer a la seu de la comunitat autònoma. Les vaig comptar: n’hi havia vint-i-quatre, de banderes: dotze d’Espanya i dotze de Madrid. Totes perfectament enganxades les unes amb les altres d’una manera concreta: caient sempre a l’esquerra. I en pedestals ben relluents.

Aquest format tan cridaner, i per mi excessiu, de desplegar les banderes rere els caps de govern o presidents no té gran tradició a Europa, on és més habitual que n’hi haja una de sola, però en canvi és força corrent als Estats Units d’Amèrica.

Tots els presidents, que jo recorde, i els candidats a president, s’han fotografiat en escenaris on darrere tots són banderes. Hillary Clinton va provar d’innovar amb aquell format en què unes eren al davant i unes altres al darrere, cosa que va suscitar una polèmica que si no veus que efectivament existeix no te la pots creure. La van acusar de discriminar uns estats sobre uns altres per alguna cosa que no acabe d’entendre. Obama també ho va fer alguna vegada, però en general podem dir que no és estrany, de fa dècades, de veure els presidents dels Estats Units en escenaris plens de banderes de la seua nació.

La raó de tant de patriotisme són els fotògrafs. Convençuts com més va més de la importància de les imatges, els presidents miren d’aparèixer relacionats amb la bandera com una manera de relacionar-se ells mateixos, íntimament, amb la nació. És una argúcia sensiblera que generalment funciona, encara que entre els americans cal dir que tot un sector de població ha segregat un rebuig instintiu a tanta barra i estel.

El desplegament té una característica important. Les banderes al darrere del president han de ser poderoses, rotundes. En el cas americà, per exemple, sempre les corona l’àguila. Han de ser solemnes. De manifestacions multitudinàries amb vinga banderes al carrer en fem a tot arreu i en qualsevol circumstància. Però el desplegament solemne del banderam com a fons de les fotos és tota una altra cosa. Hi insistesc, en la cultura americana.

A Europa, per un seguit, som més discrets, en tot això, i l’etiqueta vexil·lològica, encara que de vegades puga ser tan alambinada com ho és a l’estat francès, no inclou en cap cas l’aclaparament americà. O no l’incloïa fins ara. Perquè d’un temps ençà el trumpisme europeu, i ja m’enteneu què vull dir, fa de la imitació transatlàntica una manera de picar l’ullet als electors.

Trump, enmig de la campanya electoral, va fer una bona jugada de màrqueting. Desplegava nou banderes darrere seu i va deixar córrer tota mena de rumors sobre per què n’hi havia, precisament, nou. El detall final no el recorde, perquè era una bajanada. Però va ser una bajanada que li va permetre d’embolicar-se amb la bandera i jugar a ser el més patriota de tots. La bandera era d’ell, seua. Com si mai a la vida no l’hagués feta servir ningú.

I la cosa, el trumpisme i el banderam, va tenir èxit i va despertar admiració entre la dreta extrema europea. Orban –qui, si no?– va començar a imitar Trump, desplegant rere els seus escenaris tantes banderes hongareses que ja no hi cabia res més. Ho feia, de segur que inconscientment, a la manera soviètica, la meitat caient en la direcció oposada a l’altra meitat per unir-se exactament al mig. Però ho feia.

I de seguida s’hi van apuntar els polonesos, és clar…

I d’ací a la trumpista senyora Isabel Díaz Ayuso, que ahir va trobar el moment ideal per a introduir la multiplicació de les banderes sobre l’escenari. Una multiplicació que sembla que no va molestar Pedro Sánchez, però. Potser perquè no va entendre que era un gest trumpista. Potser perquè mentre siga la rojigualda ja li va bé tot…

 

PS. La cosa del banderam fa efecte amb el pla curt, però vista de lluny, com en aquesta bona fotografia d’Emilio Naranjo, pot arribar a resultar ridícula i tot…

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.