De distància, crítica, acadèmia i lectors

  • Un llibre de Virginia Woolf. Un altre?, direu alguns. I no us hauria de contestar, perquè, aviam, el mercat està saturat de repeticions, i publicar Woolf per terra, mar i aire no serà mai repetir-se

Tina Vallès
22.06.2023 - 21:40
VilaWeb
Iris Llop i Dolors Udina presentant la seva tria d’assaigs de Virginia Woolf.

Em pensava que ja hi havia trobat el nom i la fesomia, a això d’aquí, però fa uns dies em van dir que això és crítica i tot torna a ser pregunta, cosa que he de confessar que m’agrada, m’interessa, em distreu, perquè sóc de viure-ho inquieta, tot això. Potser hi haurà massa primera persona, en la peça d’avui, però també hi haurà llibres, tothom tranquil. És que quan vaig aconseguir explicar què faig jo em vaig oblidar de vosaltres, els qui em llegiu. No us vaig tenir en compte a l’hora de definir què faig, i si en sou els “receptors”, bé heu de contribuir essencialment a descriure i explicar què faig.

Me’n vaig adonar gràcies a haver anat a una presentació d’un llibre que parla de llibres, precisament. Un llibre de Virginia Woolf. Un altre?, direu alguns. I no us hauria de contestar, perquè, aviam, el mercat està saturat de repeticions, i publicar Woolf per terra, mar i aire no serà mai repetir-se. Un altre, sí, i que en vinguin més. Woolf en català, molta Woolf en català, com una medalla, com una brúixola, com una revetlla! Que vam ser dels primers a traduir Mrs. Dalloway, que es noti!

Ara se n’han publicat els assaigs: n’han fet la tria dues woolfianes il·luminadores: Dolors Udina i Iris Llop, i ho publica Quid Pro Quo a la seva col·lecció d’assaig: Les paraules viuen a l’esperit. Assaigs escollits. Woolf no necessita presentacions, direu alguns. I un altre cop no us hauria de contestar, perquè, aviam, es presenten coses impresentables, així que quin mal fa que una tarda en una llibreria una colla de gent segui plegada per sentir parlar de Virginia Woolf? No serà una sala plena a vessar, però tothom qui vingui s’endurà el llibre a casa. I no solament el llibre, també l’ameníssima conversa de dues dones que llegeixen, escriuen i sobretot pensen. Udina i Llop, les de la fotografia, podrien parlar de Woolf hores i hores i no us en cansaríeu mai, perquè no solament saben de què parlen, sinó que saben parlar, i saben pensar el que diran i fer pensar amb el que diuen. Són tot de coses que no solen passar sempre, a les presentacions de llibres, diguem-ho tot.

Iris Llop és l’autora del pròleg d’aquesta edició dels assaigs, un pròleg que us recomano moltíssim perquè a banda de moltes altres virtuts és un pròleg escrit des d’aquí, i això, posar “en diàleg” el que s’escriu ara aquí amb el que va escriure Woolf, és d’agrair: “El públic lector que recorri aquestes pàgines potser es veurà reconegut en aquesta preocupació: avui dia encara ens sentim orfes d’un sistema crític sòlid que permeti una discussió sobre literatura que vagi més enllà de la ressenya, l’article breu o el judici ràpid. Més d’un cop hem trobat a faltar, com Joan Fuster, crítics que orientin, classifiquin i ordenin la literatura del seu moment, que transmetin ‘a una societat consciència de la seva literatura’, per construir una tradició en què lectors i escriptors prenguin posicions i es mostrin favorables a una o altra proposta poètica.” Fuster en un llibre de Woolf, a mi aquestes coses m’esperonen.

A la presentació, Llop va dir el que m’ha portat a escriure això ara: “Woolf no escriu de forma complicada, acadèmica. Explica què llegeix, com està llegint, com si fos un relat. Amb imatges i metàfores, en lloc de tecnicismes.” Clic. Aquí vaig fer clic. Ningú posa en dubte, avui dia, que Woolf feia crítica. Woolf escriu per al lector comú (el seu Common Reader), busca els lectors que l’acadèmia oblida”. I escriu per al lector comú però en cap moment no vol rebaixar el nivell”. Salvant totes les distàncies i falses modèsties, era això el que em faltava per acabar de definir el que faig aquí amb els llibres. És aquesta la mena de crítica que m’interessa fer, perquè és també la que m’interessa llegir, i insisteixo: no es tracta de baixar el nivell, és una altra cosa.

I inevitablement m’ha vingut al cap E. M. Forster a la BBC. Forster era del Cercle de Bloomsbury, com Woolf, i del 1929 al 1958 es va dedicar a parlar de llibres per la ràdio. En podeu trobar una tria en una edició d’Alpha Decay, Algunos libros, amb selecció, traducció i pròleg de Gonzalo Torné i epíleg de Zadie Smith. Sobre el públic de Forster, Torné escriu que és un públic d’amateurs, dit en el més bon sentit: persones disposades a avançar en el coneixement i el plaer de la bona literatura, no amb l’objectiu d’especialitzar-se o de progressar en una carrera sinó com un aspecte més, enriquidor, d’una vida dedicada a altres assumptes”.

Cap intenció de comparar-me amb Woolf ni amb Forster, no cal que us ho digui però us ho dic. Recorro a ells perquè m’hi emmirallo o perquè em guien, com ho vulgueu veure. Forster”, continua Torné, és molt conscient dels oients a qui s’adreça, i en quines condicions ho fa, i es basa en aquest coneixement per rebutjar que les seves xerrades puguin ser considerades exercicis de crítica literària” (un rebuig per respecte, ep). Això és el que em faltava: la consciència de qui em llegeix.

Torno a Woolf i ho faig de nou per emmirallar-m’hi. Llop, al pròleg, cita una frase del Diari d’una escriptora que podria posar d’encapçalament d’aquesta secció sense dubtar-ho: Cada llibre que llegeixo em bombolleja al cap com si formés part d’un article que vull escriure.” És això. Hi ha llibres que em fan aquest efecte, llibres però també peces teatrals, pel·lícules, exposicions… o presentacions de llibres com la de Llop i Udina. El bombolleig. I és un bombolleig que a banda de voler mirar d’escriure’l, de capturar-lo i de provar d’entendre’l, també el vull fer entendre, el vull compartir, el vull explicar a algú altre, perquè jo sempre vull explicar coses. És això. Si això quedem que en direm crítica, doncs endavant amb la paraula. Però consti que serà encomanant-me a aquests dos gegants literaris, Woolf i Forster, que escrivien, que feien crítica però que abans que res eren lectors. Diu Forster, a la peça titulada Són útils els llibres?”: Jo m’ocuparé dels llibres perquè he passat bona part de la meva vida escrivint i llegint.” Diu Llop sobre Woolf: La seva teoria literària es forja a través de la lectura; en altres paraules, abans d’esdevenir novel·lista, Woolf és lectora.”

Soc l’única dona d’Anglaterra lliure per escriure el que vulgui”, escriu Woolf al seu diari, i Llop afegeix: Així transmet una gran convicció sobre el lloc que vol ocupar en el sistema literari del seu temps i palesa un clar distanciament respecte del món acadèmic.” I és aquí on arribo jo ara: pensant en qui em llegeix, tinc clar per què escric com escric sobre el que he llegit. Fins ara, ho feia així sense tenir-ho clar, ara ja serà del tot a consciència.

Escric distanciada de la cosa acadèmica que sempre m’ha fet entre respecte, mandra, nosa i por, si he de ser sincera. I si malgrat tot això, el que faig s’ha de dir crítica, doncs que se’n digui, que jo ara ja sé què vol dir aquesta paraula per a mi. I un altre dia prometo parlar del paper que té la subjectivitat en tot això, una subjectivitat que passa per un jo que hi és però es diu poc, que fa de vehicle no de lent, ja hi tornaré, ara me’n torno amb els dos gegants, soc la seva lectora, la seva oient, com si escrivissin o parlessin ara mateix, Woolf i Forster.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any