Aviam què s’hi pot fer

  • És un aviam-què-s’hi-pot-fer que em dic a mi mateixa quan obro el llibre llegit davant de la pàgina en blanc de l’article de la setmana. Això és el que faig jo

Tina Vallès
04.05.2023 - 21:40
VilaWeb
Lorrie Moore, retratada per Jillian Tamaki, il·lustradora i autora

A vegades escriure és voler saber què escric; a vegades, perquè si ho fos sempre no podria escriure. Escriure ha de ser no saber del tot, quan escric. No és escriure a cegues, és escriure amb espai, amb possibilitat de gir, de reculada, de cercle, del que calgui. Voler saber què escric mentre escric sempre m’ha semblat un fre –“Què estàs escrivint ara?”, “Encara no ho sé”. Però després, després comença la recerca. Què he escrit, em demano, i no empaito ben bé una resposta concreta, una denominació, sinó una manera d’entendre el que he fet, de saber on he anat amb l’escriure, de veure el quadre sencer ara que ja s’ha assecat el pinzell. Caminar cap enrere, fins a mig estudi, tancar una mica els ulls, mirar la peça, a llum de dia, si pot ser. I no acabo de saber què he escrit fins que no em llegeixen. És aquest voler saber el que m’empeny a llegir com expliquen el seu escriure els altres, o a intentar explicar com han escrit els altres. Això sol ser el que la majoria de setmanes faig aquí, explicar escriures.

Al llibre See what can be done (2018) de Lorrie Moore –el teniu en castellà publicat per l’editorial argentina Eterna Cadencia al 2019, traduït per Cecilia Pavón–, l’admiradíssima contista hi recull una selecció personal dels seus assaigs, ressenyes i cròniques, i és un explicar l’escriure des d’un lloc que acabo de descobrir que és també el meu. Fins ara jo sempre em “defensava” dient que això que feia jo no eren ressenyes –i encara menys crítica–, en part perquè no penso que ho siguin però en bona part també perquè necessitava aquest escut, perquè escriure sobre el que escriuen els altres, si tu també escrius, és una activitat carregada de riscos, riscos que he d’assumir i assumeixo, però que no negaré que sovint em frenen o bé pretenen portar-me cap al tèrbol pou de l’autocensura. “Llavors què és?”, em preguntaven. I jo responia: “Això que faig jo”, i deixava en mans de la semiòtica la petició de clemència a qui m’havia fet aquella pregunta.

Moore explica els escriures d’Ephron, Vonnegut, DeLillo, Oz, Atwood, Beattie, Oates, Munro, Lispector, Barthelme… Però jo n’he tingut prou amb el seu text introductori al volum per trobar per fi una manera d’explicar això-que-faig-jo, i que ja sabia que no era una cosa que només fes jo, aclarim-ho per si de cas. Ja només explicant el títol del recull Moore descriu aquest gènere nostre, d’ella, meu i de molts més, aquest llegir escrivint que diria l’escriptor Joan Todó. “El títol d’aquest llibre –See what can be done– no és una ostentació sinó una instrucció. La vaig rebre amb gairebé cada nota que em va enviar Robert Silvers, l’editor de The New York Review of Books. Ell em demanava que considerés escriure alguna cosa (normalment m’acabava d’enviar per FedEx el llibre a casa) i després em preguntava amablement pels meus interessos: potser podia fer un cop d’ull a allò o a allò altre. ‘Aviam què s’hi pot fer’, concloïa la nota invariablement. ‘Amb afecte, Bob.’ Era una comanda màgica i suggeria la possibilitat de sorprendre’s. Potser una porta s’obriria i jo la travessaria, però hauria estat en Bob qui hauria col·locat la porta allà primer.” En el meu cas, no hi ha cap senyor Silvers, els llibres me’ls trio jo i trio els que veig que em faran dir alguna cosa, encara que d’entrada no sàpiga del tot quina, perquè normalment en tinc només les primeres pinzellades, al cap, la resta va sortint mentre escric, com si estirés un fil.

Hi ha llibres que m’agraden molt però no em veig capaç de dir-ne res amb substància, hi ha llibres que no m’agraden tant però em fan pensar en alguna cosa d’una manera diferent, hi ha llibres que no m’agraden gens i m’ajuden a repensar l’escriure, i totes les combinacions que vulgueu i més. Hi ha llibres que m’empenyen a escriure ficció. I altres a escriure peces com aquesta. No sabia com dir-ne, d’aquestes peces, i anava tirant amb el pedaç de l’allò-que-faig-jo que no em convencia sobretot per aquesta primera persona que sembla que m’atorgui l’exclusiva de l’invent. Moore: “Tot i ser personals i idiosincràtics, en línies generals, aquests textos poden entrar a la categoria de ‘ressenyes’, tot i que quan una ressenya s’allarga pot complir els requisits per ser un ‘assaig crític’, i quan és prou succinta pot ser un comentari.” Un comentari! Subratllo la paraula comentari i em dic: “Això que faig jo són comentaris”, i m’agrada com sona, perquè comentar és com parlar fent voltes, rumiant i alhora no volent arribar a conclusions concretes, trobo. És aquest escriure deixant-se espai que he apuntat més amunt.

Ho deia Aristòtil, abans que Lorrie Moore: “Els que han de jutjar també han de ser realitzadors.” I ella hi torna: “Encara crec que un escriptor de ficció que fa una ressenya està fent una tasca essencial. Molt pocs artistes ressenyen la feina dels seus companys escultors, o pintors, o ballarins, o compositors, i la conversa acaba quedant en mans de persones que no practiquen aquell art en qüestió. Encara que hi hagi hagut excepcions. […] No es pot ballar una ressenya de dansa. No es pot pintar la ressenya de la mostra de pintura d’algú. La crítica pot ser un camp exclusiu, però aquest aspecte sol ser mortificant per a l’artista, especialment quan se sent incomprès i recorda que els crítics no han intentat mai ni encara menys fet el treball creatiu que ells mateixos se senten encoratjats a avaluar.” Ballar una ressenya, pintar una ressenya, tot el ventall que s’obre rere això, com l’exercici d’escriure un quadre o escriure una dansa…

I ara ve la revelació de Moore que m’ha empès a escriure això avui: “La meva forma de parlar de la feina dels altres, doncs, ha sigut improvisada i no s’ha basat en cap filosofia o teoria més que la manca de filosofia o teoria. Ha sigut, de facto, suposo, l’opinió d’una realitzadora.” Tornem a ser en el llegir escrivint de Todó. A mi m’han calgut dos-cents setanta-set articles i la clarividència de Lorrie Moore per saber què és això que escric: “Circumnavegar alguna cosa sol ser un enfocament útil. Les avaluacions en primera persona em convoquen (les ressenyes de Dorothy Parker n’anaven plenes i les feia servir d’espases amb falsa reluctància) i, sovint, l’ús de la primera persona no és arrogant sinó humil, matisat i més precís. No és obligatori escriure sempre en l’acreditada veu en tercera persona de Déu: si falles a sonar com Déu (i segur que fallaràs), pots acabar sonant com la solapa d’un llibre. […] La primera persona […] revela que la crítica és una forma d’autobiografia.”

Comentaris, improvisar, l’opinió d’una realitzadora i una forma d’autobiografia. Ja ho tinc tot. Gràcies, Lorrie. Gràcies perquè a partir d’ara no m’amagaré tant en aquella comoditat de la segona persona que m’ajuda a posar una distància que és més covardia que altra cosa. Comentar el que escriuen els altres com a realitzadora i per autobiografiar-me mentre llegeixo, això és el que faig. És un aviam-què-s’hi-pot-fer que em dic a mi mateixa quan obro el llibre llegit davant de la pàgina en blanc de l’article de la setmana. Això és el que faig jo. I aviam què s’hi pot fer.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any