La commemoració  dels cinquanta anys de l’Assemblea de Catalunya torna a suscitar la qüestió –sempre aspra, mai resolta– de la “memòria històrica”. Si atenem el relat més complaent amb la trajectòria de l’Assemblea, hi trobarem la unitat política de forces diverses entorn d’un programa de ruptura amb el règim franquista i la conformació d’un futur marc democràtic per a Catalunya dins Espanya. Una visió més crítica, hi veuria una demostració del mesquí tacticisme dels grups polítics clandestins, una manca de compromís social que es renta la cara amb actes de solidaritat contra la repressió i, en fi, una limitació de les aspiracions nacionals tant en termes jurídics (estatut d’autonomia) com en termes territorials (visió regional limitada al Principat). I, si hi provàvem la vena hipercrítica, la seva dependència estratègica dels avatars de l’estat espanyol va fer de l’Assemblea una estructura unitària efímera en termes polítics, miop en termes nacionals i absent en termes socials: cadascú vetllava armes tot esperant que la fi del règim els permetés de tenir un lloc al sol –òbviament, depenent de l’evolució del règim franquista (discòrdies internes), de causes externes (crisi econòmica) o, com va passar finalment, de la desaparició física del dictador. L’aixecament popular, la vaga general política o qualsevol altre instrument de ruptura van ser bandejats per tal de propiciar l’acomodació dels partits clandestins al pactisme amb els hereus del franquisme. Se’n va dir “transició” i va deixar rere seu una ingent quantitat de danys col·laterals materials i morals que arriben als nostres dies.

Per sota de tota aquella superestructura política falsament unitària i realment partidista, hi bufaven vents socials de fronda. I quina fronda! Des de l’estat d’excepció del 1969 (l’Assemblea, recordem-ho, sorgeix el 1971 arran de la tancada de Montserrat contra el procés a ETA a Burgos el desembre del 1970), la situació al Principat, sense anar més lluny, és un començar i no acabar de lluites obreres, dins i fora de les fàbriques, de les quals l’Assemblea, tant per interessos polítics com per distància social, no es fa ressò. Són lluites de fons contra la base reproductora del sistema: règim de treball (augment de l’explotació individual, congelació salarial, precarietat contractual, perillositat laboral), estructures representatives (delegats sindicals i jurats d’empresa reus sovint d’una patronal inclement, que no dubta a despatxar-los sense miraments quan encapçalen la lluita) i formes de negociació (convenis col·lectius que mantenen la discriminació salarial i no posen fi al sistema brutal de primes i controls de temps). I se situen, aquelles lluites, fora del marc fixat pel sindicalisme clandestí establert (CC.OO.), que s’ha burocratitzat a la fàbrica i ha esdevingut apèndix polític del PCE-PSUC, el partit més ben organitzat i preponderant a l’Assemblea.

Per a entendre la situació, n’hi haurà prou de citar un document del febrer del 1970 de la patronal catalana del Metall (Maquinista, ENASA, Harry Walker, AEG, MACOSA, Roca, Unidad Hermética, per exemple), en què es demana, textualment, un augment de la repressió, fer llistes negres d’agitadors, controlar futures eleccions sindicals i, en fi –tradueixo de l’espanyol–, “una actuació política i econòmica més agressiva que garanteixi el lliure exercici empresarial, la total tranquil·litat socioeconòmica i la sana esperança en el futur del país amb estabilitat però amb gran incisió”. Els amos estaven desbordats i enfollits. (Alguns pensaran en l’actual submissió a l’estat espanyol de Foment i adlàters.) Doncs bé: entre el 1970 i el 1973, moment d’auge de l’Assemblea de Catalunya, es produeixen lluites d’aquest caliu: la Maquinista (1971: 63 dies de vaga, dimissió del jurat d’empresa, tancament patronal, 940 acomiadaments); Harry Walker (1970-1971: dos mesos de vaga, 13 acomiadaments, 252 sancionats en una plantilla de 500 treballadors, ocupació de la fàbrica i desallotjament pels “grisos” a cavall); SEAT (1971: solidaritat amb acomiadats no readmesos, enfrontaments amb els “grisos” que deixen un treballador mort, 80.000 treballadors en vaga de solidaritat); Baix Llobregat (1972: més d’un milió d’hores de vaga per desenes de milers de treballadors de 33 empreses; 1973: vagues a Corberó, Matacàs, Siemens, LAFORSA, Tornillería Mata; 1973-1974: vagues de la Solvay, amb tancament patronal, 148 acomiadaments i militarització de fet de cinquanta treballadors pel govern provincial, solidaritat de les Solvay europees, readmissió dels acomiadats); Vallès Oriental (1971-1972: vagues de New Pol, amb desallotjament a càrrec de dos centenars de “grisos”, tancament patronal, acomiadament de tota la plantilla, comitès d’ajuda, caixes de solidaritat, seguida de vagues a Starlux, Perimán, Joresa, Schappe-Tex, fins a arribar a la vaga general de Cerdanyola l’abril del 1973, arran de la mort d’un treballador de la Tèrmica de Sant Adrià del Besòs pels “grisos”). A Santa Coloma de Gramenet, en una lluita per l’ambulatori, ja tractada en un article anterior, les assemblees de centenars de persones (gener-febrer 1971) van donar lloc a un “comitè unitari” que va fer sortir al carrer més dos milers de veïns (23 de febrer), que ja eren desenes de milers el 10 de març, reprimits per la Guàrdia Civil, nou furgonetes de “grisos”, tres autobombes i cops de culata i trets (32 detinguts; consell de guerra a quatre persones; condemna d’un a sis mesos de presó).

Deixem de banda uns altres rams i situacions (des de la reestructuració del tèxtil o la crisi de la Gran Enciclopèdia Catalana fins a la crisi del petroli del 1973): tot això, i moltes més agitacions, lluites i actes de solidaritat, posaven en qüestió, durant els anys d’auge de l’Assemblea, el règim sociopolític imperant i, en particular, la sortida política a la dictadura si no es tocaven les estructures d’explotació descarnada, de negació de drets humans i de manca de serveis bàsics que patia la majoria social. I tot això no ha entrat a formar part del relat oficial de la “memòria històrica”, sinó en forma de pila del greix que facilita establir una seqüència lineal entre els lemes de l’Assemblea i la seva dissolució durant el cicle reformista de Suárez i fins a les eleccions del 1977: si no idíl·lica, podien dir que, tot amb tot, la democràcia espanyola havia estat possible (alguns en dirien purament possibilista). Un relat que tracta de marginar la força viva i desafiadora de l’antagonisme social, sorgit de les arrels del sistema i protagonitzat per gent mobilitzada i autoorganitzada que plantejava massa problemes a uns polítics tancats en el seu marc mental, els seus interessos particulars, i les seves limitacions estratègiques. Us sona?

D’aquella manca de contacte amb una realitat complexa, d’aquell empobriment de la intervenció política deslligada dels conflictes profunds, en seria conseqüència l’absentisme de l’Assemblea en moments decisius, com el garrot a Puig Antich, el 1974, o l’afusellament del Txiki, dos mesos abans de la mort del dictador.

Que els escoliastes del futur, quan celebrin els cinquanta anys de l’1-O de 2017, no hagin de dir de l’independentisme d’ara: De te fabula narratur.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.