Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Era l’any 1921 i Josep Pla va presentar-se  les eleccions per a diputat provincial per la província de Girona (districte de la Bisbal) i poder formar part de la Mancomunitat.

Pla acabava de fer 24 anys. Comptava amb una breu carrera periodística, però ja despuntava en els cercles intel·lectuals barcelonins. La Lliga va decidir de presentar-lo per barrar el pas a la Unión Monárquica. La seva candidatura va guanyar. Quedà el tercer dels quatre escollits per la Bisbal, amb 3.127 vots. Elegit el 12 de juny de 1921, no s’ha sabut mai massa bé la feina que va fer a la Mancomunitat, excepte que fou un dels escassos diputats que van oposar-se a la defenestració d’Eugeni d’Ors. Aviat deixaria d’assistir a les reunions i reprendria  la seva feina de periodista. Mai no tornaria a repetir l’experiència.

Al diari la Publicitat, hi va escriure un article explicant la seva campanya, ‘Consciència d’un candidat’ (14.6.1921). Es troba recollit al volum 43 de l’Obra Completa, Caps-i-puntes. El transcrivim íntegrament per posar punt i final a aquests quatre articles ‘De campanya, amb Josep Pla’.

Consciència d’un candidat
Un dia va córrer per aquestes terres el rum-rum que uns senyors de la Unió Monàrquica Nacional es presentaven diputats per la Bisbal. Això va caure com una bomba.

—És inaudit, aquesta ofensiva -deia la gent.

El cas és que els catalanistes es van reunir, i un vespre aquests amics, acompanyats dels quatre gats importants que la Lliga té per aquí, em vingueren a veure.

—Vostè ha d’anar a les eleccions —em digueren.

—Home, no! L’acció no m’interessa, i l’acció política encara menys —que els vaig fer.

—Però hem de derrotar els contraris, aquesta gent d’en Fournier i del joc de Girona, oficials i condecorats —van replicar.

—Però si jo sóc incapaç de fer un pas sense cansar-me abans de fer-lo.

—Els passos ja els farem nosaltres.

Els amics van insistir-hi molta estona i al final van dir que, tenint com tenien tres automòbils, només que jo donés el nom, la U.M.N. sortiria derrotada totalment a la Bisbal.

—Bé, doncs anem-hi —els vaig dir.

Vam començar la campanya, que per mi ha estat horrorosa. Només hem tingut dos o tres dies núvols i plujosos, durant els quals donava bo d’anar per carreteres, camps i vinyes. Però gairebé tots els altres han estat d’una claror violenta, agra i dura. Els camps tenien un color polsegós i sec, molt desagradable. Els automòbils aixecaven núvols de pols. I jo, a la mà dreta, he recollit tot l’àcid úric catalanista del districte. Sobretot a Torroella de Montgrí, a mercat, aquesta transfusió de la suor del candidat amb la del cos electoral ha estat una cosa alarmant i aclaparadora.

Per mi la sorpresa més gran d’aquestes eleccions ha estat haver de parlar en públic. He hagut d’improvisar uns discursets, que no crec pas que hagin entusiasmat ningú. He vist que la gent m’aplaudia per cortesia. He mirat, és clar, de prescindir del pinyol, de la frase arrodonida i dels tòpics de l’article de fons. Però això no dóna gaire resultats, i la gent vol uns discursos inflats i buits, que els parlin del mar blau, de les oligarquies decrèpites i de quatre bestieses per l’estil.

M’he convençut que per a ser polític cal una gran dosi d’histrionisme i de tupè. Aquesta dosi, per la gent, és l’únic que compta. Pel que sembla, els defectes petits no els toleren. Però quan troben un defecte agut, manejat amb desimboltura i fatxenderia per qualsevol persona, llavors la gent converteixen el defecte en qualitat preeminent.

Em recordo que quan el senyor Unamuno, amb motiu de la guerra, va comentar el famós ‘Qué tío!’ dels castellans, vaig dir alguna cosa sobre la solució perfecta de continuïtat que es pot donar en el camp visual d’una persona entre els defectes i les qualitats d’una altra.

Una cosa curiosa i no pas menys sabuda és la idea que té la majoria de la gent sobre allò que hauria de ser la política i sobre la funció dels polítics. Aquesta idea és igual a tot arreu, tant a les grans ciutats com als pobles.

Fins que aquestes màximes arribin, per molts de nosaltres –i potser quan hauran arribat i tot–, el món tindrà un sentit buit, inexistent.

De tota manera, cal esperar-les i, mentrestant, heu de fer unes oposicions pintoresques a diputat provincial, que és l’única manera d’avorrir els insípids senyors de la Unió Monàrquica Nacional.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.