No havia estat mai a la ciutat de Porto, fins al cap de setmana passat, un cap de setmana llarg. Acollidora, de veïns afables i considerats, viu des de fa uns anys de la inevitable economia fins ara del turisme, però, com Barcelona i Venècia, si te’n coneixes els carrerons pots fer via tranquil·la i els amics amb qui he viatjat els coneixen bé. M’he deixat portar. Hem evitat la faramalla humana del port fluvial i m’he limitat a veure-hi de lluny el pont de l’enginyer Eiffel sobre el Duero, de dues passarel·les precioses, i esperar que passés un dels trens que recorren la més alta per fer-ne una foto de conjunt, amb barques en primer pla. Estic ben entrenada a enquadrar la càmera fent fora la invasió dels humans i aquí ho he pogut practicar a pleret. Me n’he emportat un conjunt preciós de records i la mar blavíssima atlàntica als ulls. No hi tindria res a dir que l’ofengués ni menys encara que pogués embrutar-la. Però Culturlàndia m’ho impedeix. Escric aquestes ratlles per despatxar Culturlàndia dels ulls i deixar-los nets per a les bondats de Porto.

De primer, la llibreria Lello. Un amic m’havia dit que era una de les més belles mai vistes. Coneguda històricament com a Livraria Chardon, és un edifici obert el 1906, no gaire gran, de façana neogòtica i modernista. Un temple cultural que fascina per la sinuosa escala central de graons de color carmí, la claraboia vidrada del sostre que l’omple de llum natural, les prestatgeries de fusta tallada fins al sostre i els busts d’escriptors portuguesos. Doncs no l’he poguda visitar, això que he descrit ho he tret de les xarxes. M’he negat a fer la cua per entrar-hi. Una cua que pot durar una hora o més, ateses les reduïdes dimensions de la Lello. No és que el personal hagi embogit per la lectura a Porto, sinó que en aquesta llibreria es va rodar una de les pel·lis de Harry Potter… i va començar la invasió.

Ara ja ningú en diu la Lello, ara és la llibreria de Harry Potter. Tant, que la llibreria fa pagar 10 euros d’entrada (que et descompten si hi compres). Si no, els compradors de llibres la trobarien sempre plena dels invasors harrypottians, que segurament la immensa majoria es limiten a mirar-la i treure’n fotos a cabassos. Veuran els llibres almenys en les imatges de les prestatgeries que roben amb el mòbil.

Més Culturlàndia m’espera, i més escandalosa. A la Casa de Serralves, el palau art déco de la fundació del mateix nom i del seu parc, esplèndid, que també dóna cabuda al Museu d’Art Contemporani ideat per l’arquitecte Alvaro da Siza i dirigit de bon començament pel valencià universal Vicent Todolí que ara cria cítrics i en fa museu natural al seu poble, i no m’estranya que hagi deixat les direccions de museus enrere. Però no fem més marrades. Anem a la Casa de Serralves. El palau rosat, dels anys 30, farà aviat un segle. És més que una casa, les amples i immenses sales són les d’un palau.

Els amics, bons coneixedors de l’edifici, me l’havien prefigurat com un dels llocs art déco probablement més bonics. Porto és una de les capitals d’aquest estil elegant i racionalista, de quan la ciutat pesava en el mapa del comerç europeu amb les Amèriques. S’arriba a la Casa de Serralves per un parc de roserars, una passarel·la de fusta d’uns quants metres d’altura entre els arbres, escultures, un cafè i casa de te, un jardí ordenat i alhora lliure de créixer, una alenada d’equilibri. Mentre avancem cap a la Casa hi veiem un dit enorme blanc i alhora fosc de sentit, indesxifrable. Fa un gest obscè, la figa. Trenca l’harmonia i t’insulta i embruta la vista, tant si mires cap a la casa com si mires des de la casa al jardí. Enorme, fastigós, incomprensible que hi sigui. Doncs hi és. Una gran cartel·la de pedra informa: és obra de Maurizio Cattelan, l’italià que s’ha fet famós amb gracietes d’aquest tipus, com ara el vàter d’or que volia col·locar a la Casa Blanca whasingtoniana. I aquesta figa?

Doncs diu Culturlàndia que és un antimonument que se’n riu dels monuments. Ah. En marbre blanc de Carrara, poca broma. L’original (els escultors tenen dret a unes còpies de més de cada obra) és a Milà, a la plaça de la Borsa. Home, potser sí, allí. I més ara. Si era una broma sobre la crisi del 2008, els diners van respondre comprant l’escultura, que fa petar de riure, si fem servir el lliure arbitri, que per a alguna cosa el tenim. Te’n fums de nosaltres? Te la comprem! La figa altíssima té nom: L.O.V.E., que a més de remetre en un primer moment a la paraula anglesa ‘amor’ ve a dir, en italià, segons el graciós MC: “Llibertat, Odi, Venjança, Eternitat”. No ho pots criticar, t’adverteix la cartel·la, perquè “no cerca el consens sinó provocar una reflexió crítica sobre les institucions, la memòria col·lectiva i els marcs culturals que configuren el present”. Uau.

Quant li han pagat? Quant ha costat fer-la? Hi és des d’aquest mateix any de manera fixa, després de l’expo que la Casa de Serralves va dedicar al llest MC.

L’horror, l’horror, que deia aquell. Un horror que no s’acaba aquí, en el mateix parc. Mentre passegem de tornada i en parlem, veiem a uns quants metres una figura blanca que sembla un banc. Ens hi asseurem una estoneta, pensem. Doncs, no. És un altre Cattelan. Un home ajagut sobre un banc, un sense-llar. Un sense-llar que orina. Tal com ho llegiu. L’aigua raja de la titola de marbre blanc de Carrara, dels més cars. Pobra aigua malmesa, tan escassa avui arreu. També, diu la cartel·la, aquest és un antimonument, perquè, “qui ha dit que no hi pot haver al carrer una figura d’un home pixant?”. Culturlàndia, 10 punts.